“Els ‘mòmios’ van corroint les entranyes del país”

Àngel Casas deixa aquest mes la direcció de BTV, que ha mantingut com una televisió plural en uns moments que altres ofertes públiques han sucumbit a les pressions dels patrons polítics. Crític de música, fundador de la revista Vibraciones, novel·lista i home de ràdio i televisió tanca ara, encara que no del tot (continuarà escrivint), una etapa professional plena d'aventura i gosadia.

Ha dirigit BTV, una televisió d’una pluralitat inèdita en el mapa dels mitjans públics. Costa mantenir-la?

El que costa és fer una televisió pública en aquests moments. Jo vaig venir a BTV fa sis anys passant un concurs públic. El tribunal era un consell amb una representació de les sensibilitats polítiques que hi ha a l’Ajuntament, un consell de partits. Són cinc partits, per tant, cinc consellers. Ara s’ha tornat a fer per escollir el nou director. Vaig venir amb moltes idees. Amb alguns conceptes molt clars. Un era barcelonitzar BTV.

Quina BTV es va trobar?

BTV, de fet, és una televisió temàtica, no és generalista. Però el seu tema és Barcelona. Ha de parlar de tots els aspectes de la ciutat perquè el veí de la ciutat la trobi útil. Aquesta és la missió de BTV. Jo vaig trobar una BTV que era una mini-TV3, com el Minimolina de Polònia. Una tele amb un 7% del cost i del personal que mou TV3. Però entro en el moment de la crisi i em dedico a fer més gestió que televisió, que és el que jo volia. Fem un canvi substancial en el tema d’informatius a costa de l’oferta de programes. Ara, BTV té un pressupost un 30% més baix que quan vaig entrar, però fem cinc informatius al dia i abans n’hi havia un i mig. Des d’aquest punt de vista ens n’hem sortit. Sóc un periodista independent i quan dic independent vull dir que no m’hi ha posat ningú. Només vull dir això, no que els altres no siguin independents. Vull dir que la idea és un periodista que es presenta a un concurs i guanya. Que és molt diferent que un Govern, un Ajuntament, posi a dit el seu director. Per aquesta qualitat de nomenament independent del director, puc blindar la pluralitat de la casa. D’altra banda, ser independent, fa que no siguis de ningú. I, per tant, tampoc ningú no et defensa. Quan tu ets d’algú i estàs en territori comanxe, els teus procuren defensar-te però no poden perquè estàs en territori dels altres. Però, els altres et respecten perquè ets dels contraris. Si no ets de ningú… et cauen totes les hòsties.

Jo vaig trobar una BTV que era una mini-TV3

S’ha sentit sol?

M’he sentit bastant sol, però ja era això. També haig de dir que no he estat suprapressionat. BTV no és TV3 ni TVE des d’un punt de vista d’influència i no passa res si BTV no s’ocupa de la manera que oficialment es voldria que s’ocupés dels temes. Aquesta ha estat la gràcia. He sentit a dir que som el mitjà públic més plural. M’ho crec. I em fa il·lusió. D’altra banda aquesta situació de crisi… ha fet que estigui ben vist reduir pressupostos. Però, esclar, una televisió necessita uns pressupostos mínims. Vaig avisar fa tres anys que estàvem tocant l’ós. A la part de programes tinc una tercera part del que tenia quan vaig entrar i he de fer redifusió i no m’agrada, però no tenia alternativa. Estic més descontent pel que volia fer i no he pogut fer que no pas content pel que he fet.

Informatius a canvi d’una altra mena de programes.

Sí i collant molt l’equip. Amb el mateix nombre de gent, fem cinc informatius on se’n feien un i mig.

BTV des dels temps fundacionals ha canviat molt de model. Des de la proposta de Manuel Huerga d’autozàping a la d’ara.

Els periodistes a Catalunya ens ho hauríem de fer mirar

Entremig hi ha un home important que és Joan Tapia. Arriba en un moment que Convergència mana a la Generalitat i els ajuntaments són socialistes. Aquesta batalla es reflecteix en el camp mediàtic. D’una banda hi ha la COM i, de l’altra, la Corporació de RTV. En l’àmbit de la televisió, Tapia aprofita aquesta circumstància per potenciar BTV. Hi havia diners. Canvia el concepte de la televisió avantguardista de Huerga. Recordo la frase de Huerga: fem una televisió pels que no miren la tele… Això es un oxímoron, un contrasentit. Si no t’agrada la tele, no mires la tele. No fem bromes. Tapia fa una televisió generalista. Contracta a Monegal, Picó, Lloll, a mi. I quan plega, aquest model queda diluït. L’etapa següent és d’una mini-TV3 i quan arribo intento que sigui una televisió de la ciutat. I fins aquí he arribat.

Ferran Monegal… per què va marxar?

Se’n va anar una mica a la francesa. No el vam treure. El model de programa estava en crisi, tenia 10 anys i en Ferran, que és llest, se’n va anar. Nosaltres, per circumstàncies de l’empresa, havíem reduït el pressupost de tots els programes, també del seu. Va arribar un moment que en Ferran es va sentir incòmode amb la situació i va decidir no continuar. Li agraeixo molt a en Ferran, que em va estalviar una situació molt dura, que jo he viscut a les dues bandes de la taula, de dir a algú que el seu programa no continua.

Quin balanç fa de la seva etapa?

Hi ha tres coses de les quals estic content. Primer, fer un contracte programa potent. Després, engegar una ràdio. Hem fet una emisora nova de Barcelona que agafarà força amb quatre duros (Em sorprèn sentir-me a mi només parlant de diners. Deu haver estat tant l’obsessió per aquest aspecte que darrerament només sé parlar d’això). El cost per any de l’emissora és menys del que costava l’aportació municipal quan hi havia la COM. I la resta és pura anècdota. Fem els plens municipals i els fem amb unes càmeres robotitzades obsoletes, són 4 per 3 en lloc de 16 per 9. Les canviarem. És una anècdota, però aquestes càmeres són la imatge institucional de l’Ajuntament i la servim amb un format caducat. Crec que al gener ja hi haurà les noves.

Fa anys a les redaccions hi havia tertúlies. Veient aquells periodistes de tota la vida i sentint-los parlar aprenies molt

Es pot fer televisió pública encara?

Crec que s’ha de fer televisió pública. Com? Tot el model està en discussió, com ho estan els mitjans de paper. La televisió pública ha de fer una funció que no fan les privades. I m’adono que realment la televisió canviarà. Jo sóc dels antics que seu al sofà a veure el que hi facin. Un model que morirà. Però si un model té sentit en la fórmula convencional és la televisió local pública perquè és la que t’apropa a la teva realitat i de manera immediata. D’altra banda, The New York Times és un diari local i probablement és el més important del món. Jo volia fer un model que no he pogut fer perquè per fer televisió necessites diners i no n’he tingut prou. No es tracta de malgastar. Però necessites diners. M’he quedat curt. No he pogut fer, per exemple, una potent xarxa de corresponsals de barri que, amb el nas al carrer, segueixi la vida quotidiana.

També els professionals estem sota sospita. Ens ho hem guanyat?

Sí. Com a col·lectiu, no parlo d'una persona concreta, hem fet moltes animalades. Molta feina especulativa i poc comprovada o feina informativa molt direccionada. Hem estat molt lacais dels polítics. I en aquest tema cal fer les excepcions que convinguin, però la gestió o la crisi ha endeutat de tal manera tants mitjans que s’han de sotmetre a les diverses voluntats que els vulguin ajudar econòmicament. Ja siguin polítiques, oligàrquiques.. i com que arriba un moment que la supervivència és fonamental, els periodistes ens hem doblegat, insisteixo no tots ni sempre, a les exigències del poder. Falta un periodisme que hi havia fa anys, durant la Transició, un periodisme d’investigació, que no surt només d’un delator, d’un xivato.

Vaig anar a votar el 9-N. Un any abans no hi hauria anat

Hi ha una certa nostàlgia en les seves paraules…

Hem creat un món d’éssers individuals amb l’aïllament de l’ordinador. Fa anys a les redaccions hi havia tertúlies. Veient aquells periodistes de tota la vida i sentint-los parlar aprenies molt. Ara no es parla a les redaccions. Amb aquells col·legues aprenies que has d’anar amb els ulls oberts i les orelles ben netes. Si no, no t’assabentes de res. Passen les coses per davant i no les veus. S’ha de ser tafaner. Aquesta curiositat innata no es pot perdre. Després hi ha qui se’n va a les set de la tarda de la redacció i desconnecta. No pots ser periodista a hores. Si no, ets funcionari.

Què en pensa del periodista agitador?

Ser agitador és un component de l’ofici de periodista. Una altra cosa és el propagandista polític. Els periodistes a Catalunya ens ho hauríem de fer mirar. Perquè prioritzem més l’opinió que la informació i tothom serveix per opinar. A partir dels tertulians, hem fet creure que tothom pot opinar de política, sobretot. Home, no. Com no tothom pot opinar de futbol o de cinema. Jo no em veig amb cor de fer segons què en periodisme. No em veig capaç de retransmetre un partit. Com es deia aquella companyia discogràfica? La voz de su amo?. Això és propaganda i no és periodisme. No sóc ningú per estigmatitzar ningú, que cadascú es busqui la vida, però en aquesta professió, com a la universitat, hi ha un problema. Al país patim la corrupció, que és delicte i és escandalosa. Però hi ha un segon nivell que no és delicte, però que mina el país, el mòmio. Gent que no és coneguda, que sempre hi és, als segons nivells del poder, de la universitat, dels mitjans….El mòmio va corroint les entranyes del país i probablement estem parlant de molts diners públics en llocs ocupats per aquesta tribu que té exemplars de totes les ideologies.

Com analitza el moment polític a Catalunya?

Vaig anar a votar el 9-N. Un any abans no hi hauria anat. Sóc un vell progre ubicat entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual. Què faig en aquesta vida amb aquesta ubicació tan estranya? Tot aquest procés no em semblava seriós, però quan et trobes una paret que no es belluga i no hi ha manera, no hi ha manera...He viscut a Madrid i hi he treballat molt còmodament. Però ara, no és que no vulguin, no és que no puguin, és que no tenen ganes d’entendre res. Hem de sacsejar aquest statu quo, no funciona. L’hem de sacsejar d’alguna manera. Potser el resultat final no serà la independència, serà una tercera via… però s’han fet molts passos i no hi ha hagut resposta. Els bascos han estat més intel.·ligents. No volen la independència, volen anar anant…i han aconseguit una autonomia enorme. Aquí som més seriosos. Els que volen la independència, la volen. No volen amenaçar i estan convençuts i lluiten per això. Jo volia ser independent quan tenia 14 i 18 anys. “Sigues realista, demana l’impossible” era l’eslògan de l’època. Totes les posicions són respectables. Per això és important un referèndum, perquè tothom es pugui explicar bé. Votem i veiem-ho.