La dansa de la pluja d’Iniciativa

Poques coses em produeixen més respecte que escriure una contracrònica sobre Iniciativa. La lluita de classes i aturar l’escalfament del planeta no accepten conyes. Si, per exemple, descrius com vesteix una part significativa de la seva militància –com si sortissin d’un cicle de cine al Verdi–, et titllaran de frívol i de caure en l’estereotip. Però les formes també comuniquen i si hi ha algun partit que aculli la pijoprogressia, aquest és Iniciativa. Ser pijoprogre és un insult per a molts d’ells, potser perquè no tenen present que Karl Marx era tan burgès com qualsevol soci del RACC, o que viure al Poble Sec no et converteix en proletariat. Per què la conferència de Joan Herrera s’ha fet al Teatre del Raval? Si bé és cert que entre els ponents hi havia l’activista del barri Lluis Rabell, l’acte es va organitzar al Raval perquè l’ètica i l’estètica van unides i no seria el mateix si el fessin al Luz de Gas o al Liceu.

Ser rebel dins del sistema fa que la pell dels ecosocialistes sigui a vegades més fina que la del nadó de l’anunci de Nenuco. A Guanyem passa el mateix, però d’aquests es pot entendre perquè acaben de començar. Però a Iniciativa ja han fet la mili, la guerra i la vida a la reserva. I si una contracrònica pot recrear-se en les jaquetes del Ganso de l’eurodiputat del PSC Javi López, o en les americanes de director de sucursal bancària d’Artur Mas, també ha de parar atenció en els nombrosos assistents al discurs d’Herrera amb l’uniforme de color fosc, d'oncle batalletes de la transició passat per l’èpica de la clandestinitat.

La jubilada i el jubilat

Només en un acte d’Iniciativa pots sentir aquest missatge de cloenda: “Per a moltes cultures la pluja és símbol de fertilitat, de creixement, de renovació. Avui que és un dia plujós, esperem que aquest acte hagi estat com pluja fina per a la construcció del diàleg”. Ho va dir la presentadora de la conferència, Aina Vidal, d’Acció Jove. A pocs partits pots trobar-te que el seu líder parli en públic tan políticament correcte: “Som la filla de la jubilada i del jubilat que anirà a casa i que mantindrà els pares perquè no hi ha diners per a dependència; som la néta del jubilat o de la jubilada que no pot anar a l’escola de música perquè han retallat”. Em recorda quan es va posar de moda als parcs de Barcelona, no fa gaires anys, assenyalar els coberts per a les eines amb el cartell: “Caseta de Jardiners/es”.

Herrera, a cinquena fila

També és segell d’ICV-EUiA –i de la CUP– citar Pepe Mújica com si el coneguessin de fer amb ell el trifàsic de bon matí. Comunicació estètica és que es vulguin desmarcar dels altres protagonistes de les conferències post-9N col·locant Joan Herrera en una cadira a cinquena fila, i no a primera. Però també és marca de la casa que Herrera recordi que el frau fiscal a Catalunya és de 47.000 milions d’euros, i que la desigualtat entre Can Peguera i Pedralbes s’hagi doblat durant la crisi.

Herrera va criticar les presses de Mas i d’Oriol Junqueras per arribar a la independència sense tenir en compte els qui no ho tenen clar. Herrera té pressa per a altres coses, sobretot, per a les socials. Amb la qüestió nacional s’ha d’anar més poc a poc, potser durant el temps que a ICV-EUiA no tinguin clar per on tirar. Herrera va defensar que al partit els tenen presents a tots, “a tota la complexitat del país”. Coronant l’escenari hi ha l’escut de l’antiga capella carmelita que hi havia abans del teatre: el mont Carmel i les tres estrelles que representen els tres estats dels eremites que van fundar l’orde: memòria, enteniment i voluntat. Detalls així són massa precisos per ser buscats expressament. De fet, ningú del partit no sabia què era aquell escut fins que la directora del teatre ho va confirmar per telèfon.

Herrera té un posat naïf, sobretot quan gesticula més i més i fa cara d’estar molt enfadat. I segur que ho està, però no fa por perquè sembla l’alumne aplicat de la classe que el professor deixa a la pissarra per vigilar quan ell no hi és. I com que no fa por, t’imagines que és d’allò més normal que proposi que l’Institut Català de Finances sigui un banc públic, o que cal crear una empresa pública d’energia que faci la competència a Endesa o a Iberdrola. Quan Pablo Iglesias diu el mateix, fins i tot tremola el conserge de Foment del Treball.