L’edat lírica

Nicolau Comagran Serch ha publicat dos llibres de poesia i “una primera novel·la que va ser qualificada de molt bella per una part de la crítica, encara que l’altra part —la dels micos— va considerar que el meu talent no era interessant ni útil a cap causa política, i que en tot cas encara havia de millorar. Tothom va coincidir en una cosa, però: jo era una de les promeses més brillants de la literatura catalana”. Nic Serch —aquest és el seu nom artístic— ha estat vivint a Barcelona amb Teresa i un gat siamès, escrivint una novel·la de 862 pàgines i per la qual el seu editor li ha pagat “una notable bestreta”, però el llibre és impublicable, Teresa l’abandona i l’única opció que li queda és el retorn a Mallorca, disposat a amargar l’existència de tothom perquè la seva hipersensibilitat no pot tolerar el bloqueig creatiu. Aleshores entra en un “laberint embogidor” i, per entretenir el desconsol que li provoca sentir que ha fracassat, treballa a l’Hotel Indira —negoci familiar que actualment dirigeix el seu tiet Gaspar—, fa classes d’anglès a la néta d’una amiga de la seva mare —totes dues són “d’una bellesa extraordinària”—, s’instal·la a viure a dalt d’un veler “acollidor i tristament sumptuós”, monologa davant la tomba de l’avi mort, i viu una tragèdia majúscula perquè s’enamora com ningú no ho havia sabut fer abans.

Així és com comença Hotel Indira, l’última novel·la de Melcior Comes (Sa Pobla, 1980), guanyadora del Premi BBVA Sant Joan 2014, i que compleix al peu de la lletra amb tots els requisits necessaris per figurar en un lloc destacat dins la literatura d’alta sensibleria i d’esgarrifosa incontinència lacrimal, i que sembla retre un homenatge sense respir —sense consciència i, per tant, sense ironia— al que Milan Kundera va anomenar “l’edat lírica”, aquella tendència irrefrenable de l’adolescent que contempla el món des de l’ànsia de l’amor per la Poesia i des de l’ànsia de l’amor per l’Amor absolut. Des del principi fins al final, amb unes interminables i lànguides queixes toves, amb èmfasi congelat i amb la rutina de la retòrica, Nic Serch es refereix als núvols metafísics, als vapors místics i a les boires melancòliques que l’oprimeixen i, quan el lector agraeix que a la fi s’enamora perquè pensa que d’aquesta manera almenys tindrà uns altres maldecaps, és quan arriba l’hora de les odes, dels himeneus, de les cantates i dels ditiràmbics al cos i a l’ànima de la seva amant: s’ha de reconèixer que Nic Serch no té tota la sort que se li desitja, perquè resulta que l’amor de la seva vida també és una artista —una pintora— que fa el que sempre ha fet ell, usar “els altres, els seus sentiments, les seves vides, la seva eròtica tendresa. Ella perseguia una llum, un destí, volia fer que allò real perdonés allò imaginari. Ella defensava el sofriment, que acaba fent les coses més pures”.

El que més atrau d’Hotel Indira és que el protagonista que s’inventa Comes sigui incapaç de fer res amb naturalitat i tingui una tendència imparable a convertir les idees més vulgars en uns enigmes inintel·ligibles i a tamisar qualsevol acte trivial per la virtut de l’excel·lència: quan el protagonista coneix un fet molt crucial del seu passat, i que no recordava perquè s’havia pres uns ansiolítics (!!!) —i que aquí no es revelarà, no per vergonya aliena, sinó perquè potser algun lector arriba fins al final de la novel·la i no es tracta de malmetre-li la recompensa que es mereix—, “embargat per la impotència”, decideix emborratxar-se, però que ningú es pensi que ho fa de la manera més ordinària —és a dir, bevent el màxim d’alcohol possible en el període de temps més curt—, sinó a la seva, amb exquisidesa: “Vaig anar al bar i vaig preparar còctels dolços, els meus còctels complicats. Vaig mesclar licors, vaig fer tota mena de provatures; al final vaig aconseguir una combinació que em va agradar —bourbon, licor de melicotó, suc de llima dolça— i vaig amorrar-m’hi com els companys d’Ulisses a les mamelles de les vaques del sol”.

Malauradament, Hotel Indira és com és, però el lector pot sospitar que, si en comptes d’estar narrada en primera persona, Comes hagués triat la distància de la tercera, potser hauria obtingut una sàtira molt eficaç sobre l’insuportable que pot ser un home tan ridícul com Nic Serch.