Un altre Montaigne

Al capítol X del llibre II dels seus Assaigs, intitulat Els llibres, Montaigne hi diu: “Si un llibre em desagrada, n’agafo un altre; i només em lliuro a la lectura als moments que l’avorriment de no fer res comença a apoderar-se de mi. Amb prou feines m’interesso pels llibres nous, perquè els vells em semblen més rics i més plens de força; ni tan sols m’interesso pels grecs, perquè el meu judici no és capaç de treure profit d’una comprensió pueril i primerenca”. Montaigne diu això últim pel sol fet que, com Petrarca al seu moment, dominava el llatí, però no el grec clàssic.

Arran d’aquesta citació, hom hauria pogut no consultar la nova edició dels Essais del senyor de la Muntanya —així l’anomenaven els autors espanyols del Segle d’Or— que acaba d’editar Galaxia Gutenberg, perquè, en definitiva, es tracta d’un llibre nou, i la sisena, almenys, de les traduccions completes dels Assaigs que s’han fet en llengua castellana, havent-hi també a la nostra disposició l’edició de Vicent Alonso (Proa, 2006-2008), que ja vam ressenyar al moment que esqueia.

No és un llibre nou, doncs, pel fet que mai abans no s’haguessin publicat aquestes provatures de l’autor, sinó pel fet que tota traducció és un món a part tant respecte a l’original com respecte a la resta de versions que se’n pugui haver fet amb anterioritat. De fet, segons la teoria de Walter Benjamin (La tasca del traductor, article àmpliament editat en català i en castellà), només la suma de totes les traduccions d’un llibre, a elles afegint-hi l’original, donaria una idea exacta del que és un llibre: l’original, com qualsevol traducció, ja és per ell mateix una translació des d’unes categories de pensament a unes categories lingüístiques i gramaticals. En certa manera, aquesta suma que hem dit donaria una mena de “llibre zero”, o patró apriorístic general, del qual es derivaren tant l’original com les traduccions d’un llibre. No és una mala teoria, i l’estimen tots els traductors del món, els quals ajuden a completar, de mica en mica, el paradigma original, prelingüístic, de tota obra literària.

El cas és, doncs, que acaba d’arribar a les llibreries una voluminosa, nova traducció dels Essais: Michel de Montaigne, Ensayos, edició bilingüe, traducció i notes de Javier Yagüe Bosch, Barcelona, Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, 2014, 2.393 pàgines. Si el llibre és tan llarg, com s’ha dit, és perquè porta, encarada a la traducció, en pàgina parella, l’original de Montaigne en francès actualitzat, de manera que els lectors tindran l’avinentesa, si saben francès, de fer una lectura més exacta i ajustada cada vegada que la traducció posi en ells una ombra de dubte; i al revés: si l’original presenta punts obscurs, cosa molt habitual en Montaigne, perquè escrivia a raig fet, sense ordre ni concert —“Sóc d’esperit saltívol”, diu l’autor al mateix lloc que hem dit—, llavors agraïm la pauta que dóna el traductor, sempre una mica més clara que els originals en llengües que mig coneixem.

No podem obviar que fa només sis o set anys el malaguanyat Jaume Vallcorba va editar una versió igualment completa, però no bilingüe, dels Assaigs de Montaigne en versió de Jordi Bayod. Aquesta traducció partia de la dita edició de Marie de Gournay, filla adoptiva (o d’alliance) de l’autor, que no tothom considera l’edició més fiable. La meitat dels estudiosos francesos tiren més aviat a considerar definitiva l’edició dita “Municipal”, o de Bordeus —lloc del qual Montaigne va ser alcalde abans de retirar-se, als 38 anys, per dedicar-se a llegir, estudiar i escriure— i no la de la de la seva filla, per raons filològiques que ara no cal discutir. Sigui com vulgui, aquesta versió que presentem avui, tan meritòria com la de Bayod i que adopta una solució editorial de compromís, porta una quantitat ingent de notes, cosa d’enorme profit per a un lector dels nostres dies —O seclum insipiens et infacetum, Catul—, encara que la traducció, com la de Bayod, comet alguna relliscada. Per ser just amb tots dos autors, direm que tant l’un com l’altre han caigut en el mateix lapsus calami en traduir la paraula francesa défenses, relativa a un animal com el porc senglar, com “defensas” (pàgines 664 i 891, respectivament), en comptes de “colmillos”. Són els “falsos amics”, que els traductors coneixen bé.

Una altra cosa, que no té preu, és que Montaigne, complet i bilingüe, sigui posat a l’abast, una vegada més, de qualsevol lector català o castellà.