França, parlar i ser

A penes incorporada Alsàcia als dominis de Lluís XIV, el gran ministre Colbert ja enviava cartes amb instruccions d’ensenyar el francés a tothom, sobretot a les escoles, “a fi que obliden l’alemany” i esdevinguen veritables francesos. I tant se val si es tracta de súbdits de la monarquia com de ciutadans de la república: poc més d’un segle després, la Revolució justificarà el terror lingüístic (amb penes de presó, destitucions i deportacions), en termes d’eficàcia i participació popular. El problema de la comprensió de les lleis i decrets de París —per a quasi la meitat de la població de França que no parlava francés— es podia resoldre d’una manera ben simple: traduint. Solució elemental, que va ser violentament rebutjada. Per què? Perquè no es tractava de fer ciutadans, sinó de fer ciutadans francesos. Quan el 1794, en el Comité du Salut Publique, el jacobí Bertrand Barère afirma: “Chez un peuple libre, la langue doit être une et la même pour tous”, no pensa ni per un moment que dins de la República hi puga haver més d’un peuple, perquè a França només hi pot haver francesos. I reconéixer a les poblacions que no parlen francés el dret a parlar una altra cosa, seria tant com acceptar que tenien dret a ser una altra cosa. La liberté no hi entrava per a res. I durant els dos segles següents, el dogma de la Trinitat, “La France, les français, le Français”, tres conceptes i una sola substància, serà doctrina immutable de fe. El 1925, el ministre d’Educació, Anatole de Monzie, en una circular desautoritzant l’ensenyament de qualsevol llengua regional, escriu aquesta idea preciosa: “L’ideal laic... no sabria com harmonitzar les llengües rivals amb la llengua francesa, el gelós culte de la qual no tindrà mai prou altars”. Un ideal laic, amb tot de cultes i d’altars a una implacable, gelosa divinitat que no tolera rivals. I així continuen les coses noranta anys després a la pàtria dels drets humans i de les llibertats. En aquella circular ministerial hi ha citades, com a argument suprem, unes paraules d’Alfred de Musset segons les quals la llengua i l’essència dels francesos són una i la mateixa cosa: una idea metafísica i poètica que, si l’expressa un poeta o un ministre francés (o espanyol, o italià o portugués) resulta indiscutible i bella, però si gosara expressar-la un intel·lectual o un polític català seria immediatament acusat de nacionalisme essencialista, o d’alguna cosa pitjor.