Fora de la realitat

El projecte econòmic de Podem ofereix d'entrada una rectificació substancial sobre dues qüestions fonamentals: el deute i l'edat de jubilació. On abans s'invocava la quitació o el repudi del deute, ara s'argumenta que s'ha d'obrir una reestructuració ordenada; i si abans es proclamava la jubilació als 60 anys com a conquesta fonamental, ara s'accepta als 65 i amb tractament flexible. Aquestes revisions, més la conversió de la renda vital en una fantasmagòrica renda d'inserció, podrien donar prou motius per suposar que l'estratègia ha guanyat en realisme; però la veritat és que el seu Projecte Econòmic per a la Gent és poc més (i de vegades fins i tot menys) que una declaració d'intencions.

La declaració, ambigua en termes econòmics, és en canvi molt clara en els polítics: es tracta de guanyar terreny als socialistes. És una pretensió legítima, però declarar-se socialdemòcrata implica comportar-se com a tal; en aquest comportament, que té referències i experiències clares a Espanya i a Europa, és on es mesuraran aquestes declaracions entre d'altres.

No n'hi ha prou, tornant a l'economia, amb rebaixar els discursos incendiaris sobre el deute o la jubilació per convertir-se en una “opció socialdemòcrata”, com sosté ara Pablo Iglesias. L'estratègia de Podem se sosté poc i malament perquè no explica d'on s'obtindran els recursos per finançar una renda d'inserció o qualsevol de les iniciatives que presenta; i quan ho fa (imposar una taxa a les operacions borsàries i a les financeres, augmentar les cotitzacions socials) no informa –probablement perquè els seus autors pensen en decisions sense costos– de quins serien els efectes sobre les transaccions gravades o de l'augment del cost del treball per a la creació d'ocupació. La reforma fiscal també apareix en aquest nivell vaporós; amb prou feines la supressió de les deduccions fiscals sembla una mica concreta.

La major part del document segueix aquesta línia d'imprecisió. Així doncs, es proposa un pacte estatal contra la pobresa i l'exclusió, però resulta que “un pacte estatal” és just el que desenvolupa l'acció econòmica de qualsevol Govern; al·ludeix a un enfortiment de la banca pública i una “banca de ciutadans” sense informar de quants recursos (inexistents avui) serien necessaris per substituir una part substancial de la banca privada; demana “una modificació de l'Estatut del BCE” perquè inclogui l'ocupació entre els seus objectius, com si això fos possible així, immediatament; i mostra una rància hostilitat cap a l'euro amb arguments abandonats des de l'any 2000.

No és que el document no contingui encerts esporàdics, com la prioritat de la lluita contra el frau fiscal i la denúncia d'una cosa tan evident com que les polítiques d'ajust han estat nocives. Però el diagnòstic ve esbiaixat per la truculència. Potser Podem aconseguirà elaborar en el futur una estratègia econòmica raonada; avui no la té. Haurà de llimar molta retòrica. Els votants, fins i tot els de Podem, aspiren a solucions possibles; les impossibles generen més frustració.