L’herència de Coderch veu la llum

El treball més conegut de l'arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat (Barcelona, 1913 - Espolla, 1984), figura fonamental de l'arquitectura de la postguerra espanyola i referent de les generacions posteriors, no és un edifici. És un llum: l'anomenat Disa, o llum Coderch, un model premiat i lloat amb forma i color de carabassa, que malgrat que aviat complirà 60 anys de la seva creació segueix sent sinònim de modernitat i es continua venent als establiments més exclusius de mobiliari d'autor.

El llum Disa il·lustra, com cap altre projecte creat per Coderch, la seva manera de treballar: retocava una vegada i una altra per millorar el que ja funcionava o el que els seus clients ja donaven per bo. En el cas d'aquest llum, durant dècades va pensar com millorar-ne el funcionament i optimitzar-ne els materials amb què estava feta: l'acer dels cèrcols i les làmines de planxa de fusta que li donen la seva forma característica.

Coderch és l'autor d'un bon nombre d'edificis, habitatges unifamiliars com la Casa Ugalde a Caldetes, la Casa Uriach a l'Ametlla, la Casa Catasús de Sitges, edificis d'oficines com els Trade de Barcelona o d'habitatges com els del Banco Urquijo o el del carrer Johann Sebastian Bach de Barcelona, en el qual va saber sintetitzar les aportacions del moviment modern català amb elements de l'arquitectura de Jujol (que va ser professor seu a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona) i Gaudí.

Però un dels projectes que Coderch no va arribar a materialitzar i del qual fins i tot se li va perdre la pista és “La Herencia”, tal com ell s'hi referia en família, un nom del tot oportú per a un treball que veu la llum 30 anys després de la seva mort i 101 del seu naixement. L'exposició La herencia de Coderch, organitzada per MINIM, un establiment que comercialitza mobles contemporanis d'autor situat a l'edifici Monitor, també creat per Coderch a la Via Augusta de Barcelona, mostra per primera vegada els plànols i la documentació original d'aquest projecte que estava extraviat o no estava classificada.

Per Coderch l'edifici ideal és el que té una planta perfecta amb uns espais interiors ben solucionats, perquè “l'home és nostra principal unitat de mesura”. Si la façana no estava ben resolta era per que la planta no era la ideal i s'havia de retocar. Defensava edificis creats amb materials naturals, nobles i propers. No creia en els patis interiors. Per això, va pensar sempre en habitatges en què totes les estances de la casa fossin exteriors, perquè no hi ha res com la llum natural per a un habitatge. Tot això es troba en el projecte recuperat, segons explica la comissària de l'exposició, Elina Vila, que ha dedicat més d'un any d'investigació.

“Coderch, que mai va treballar en aquest projecte al seu estudi, sinó a la seva pròpia casa, va voler que els espais d'aquests habitatges poguessin canviar, fossin flexibles, creixessin o disminuïssin cap als costats, cap amunt o cap avall, segons les necessitats de la família de cada moment mitjançant l'intercanvi d'espais amb els habitatges confrontants. Si les famílies evolucionen, també ho poden fer els habitatges", explica Vila. Aquest plantejament ja es deixa veure en la planta del bloc de cases del Banco Urquijo, situat a Raset-Freixa de 1967, on la zona dels armaris, que divideixen els dos habitatges, la va construir amb els forjats buits. “Coderch considerava aquest projecte el seu llegat com a arquitecte, la seva última aportació a l'arquitectura”, explica Vila.

Als plànols de La Herencia se'ls havia perdut la pista. Ara s'ha sabut que els va lliurar, l'abril del 1984, set mesos abans de la seva mort, a l'industrial i mecenes Juan Huarte Beumont perquè els explotés, “perquè facin un projecte amb l'arquitecte que vulguin i on vulguin si ho consideren interessant i viable”, va escriure. Després de morir, Huarte els va lliurar a Sáenz de Oiza perquè ho tirés endavant. I així ho va fer. Oiza va crear un projecte que s'anava a construir a Cerdanyola de Vallès. Malgrat això, la falta de finançament el va deixar en només això, un projecte.

Coincidint amb l'exposició, Poldo Pomés ha presentat el documental Recordando a Coderch, en què al llarg de més d'una hora es traça un retrat coral a partir dels testimoniatges de moltes de les personalitats (la majoria arquitectes) que el van conèixer o van treballar amb ell, com Oriol Bohigas, Federico Correa, Carlos Ferrater, Josep Llinàs, Rafael Moneo, Enric Soria i Óscar Tusquets, entre d'altres. Entre tots deixen veure un Coderch incansable en el treball, perfeccionista que dibuixa una planta una vegada i una altra fins que troba la que considera ideal; un home seriós, complex i sever però també honest i generós amb gairebé tothom.

Al costat dels plànols es pot veure un llum Disa gegant i una recreació d'un dels interiors típicament coderchians, en què es poden veure objectes personals cedits per la seva família, com les seves pipes, les cadires Safari, la xemeneia Capilla, els seus tancaments de Llambí, alguns dels seus llibres, les seves cartes o el seu whisky.