El periodisme, la literatura i el mentider

“L'engany és dir que havia estat en un camp de concentració!”, va esclatar al final Gemma Nierga, concitant el sentiment de molts oients: la necessitat de deixar les coses ben clares en un mar de paraules. La periodista feina una estona que s'estava literalment estirant els cabells sota els auriculars mentre escoltava en una tensió absoluta, feta un veritable ressort, les llaunes, digressions, fintes i desqualificacions d'Enric Marco, l'home que va falsejar la seva biografia per aparèixer com un deportat a Flossenbürg i que encara avui, triler confés, té el valor de seguir intentant treure pit. Després d'una hora d'apassionant entrevista en directe, digna d'hemeroteca, en la qual Nierga, en el seu estudi de la SER a Barcelona amb l'elàstic convidat, i Juan José Millás, en antena des de Madrid, es van esforçar a penetrar al búnquer de l'ànima de Marco, aquest va acabar revelant-se –per a qui no ho sabés encara- com el que és: un mentider i un manipulador monumental.

Malgrat la seva avançada edat, 93 anys, “gairebé 94” com insisteix a recordar, Marco va resultar un os sorprenentment dur de rosegar. Es va defensar, va atacar, va tractar de justificar-se, es va fer la víctima, va gemegar, va ploriquejar, va semblar fins i tot a la vora d'un col·lapse a la cadira, va sembrar de mines la conversa, va deixar caure insinuacions malèvoles (que en realitat ha estat víctima d'una conspiració de la dreta i el judaisme –concretament Esperanza Aguirre i l'ambaixador d'Israel-, el que s'ha de sentir) i en resum va demostrar que no és un pobre desgraciat sinó un home perillós i recalcitrant en no admetre la plenitud de la seva culpa. A Marco per descomptat li ha donat nova notorietat i l'ha convertit en carn de notícia el nou llibre de Javier Cercas, El impostor (Mondadori), del qual és el protagonista, i al llibre, que era el punt central de l'entrevista, va estar dedicada bona part de la conversa. Marco va criticar l'obra i Cercas. Va dir que se sentia dolgut i ferit, “enganyat” per l'escriptor, i va deplorar que no aprofundís en la seva història.

Els nervis campaven als estudis de la SER a Barcelona mentre s'esperava l'arribada de Marco, que es desplaçava en taxi i anava tard per un monumental embús a l'entrada de la ciutat. Nierga repassava les seves notes, ratllava i afegia preguntes, ben conscient que s'estava a punt d'enfrontar a una de les entrevistes més difícils de la seva carrera. “No ha volgut avançar-nos què dirà sobre el llibre de Cercas”, explicava. Al principi, Marco va dir que no a l'entrevista, però després s'ho va pensar i va acceptar, en part per l'admiració que sent, va dir, per Juan José Millás i per la SER i Radio Barcelona –després va explicar que una vegada hi havia estat assegut als genolls del ventríloc Toreski, que va donar nom precisament a l'estudi on va ser entrevistat-.

Van passar les 10 del matí, l'hora de l'entrevista i Marco no arribava, per la qual cosa va caldre reorganitzar les emissions. La perspectiva d'un Marco cabrejat i amb presses no provocava precisament relaxació. Per fi van avisar que havia arribat. Esperava sol a la sala de convidats assegut en una butaca vermella component l'enganyosa imatge d'un fràgil i indefens vellet. Ja a les escales cap als estudis, on el va sortir a rebre Nierga, va començar a treure caràcter. “No he pogut acabar de llegir-ho”, va dir del llibre de Cercas, que portava a les mans, ficat en una carpeta de gomes (després va precisar que n'ha llegit la meitat i ho ha anat subratllant). “No té curiositat investigadora, ha agafat al personatge i l'ha vestit com ha volgut”.

Ja a l'estudi, amb els cascos posats –que li donaven una aire d'El hombre de la cabina de cristal– , Marco va recalcar que no té afecte a Cercas i va dir que entre altres raons, per una d'ideològica: la seva relació amb Vargas Llosa, que no li cau bé per la seva posició en el tema del sobiranisme català. Ell, “com a llibertari”, era partidari del federalisme, però considera que avui ja no és la solució per a Catalunya. El fals deportat va acusar Cercas d'“ignorància”, de no haver anat al fons de la història. “El que jo li explicava era perquè la investigués”. Quan Nierga li va preguntar pel seu engany, Marco va insistir que havia estat en un penal i va assenyalar-ne d'altres que tampoc van dir completament la veritat. Va defensar els seus propis motius: “Per donar cos al que havia de dir”.

Just abans d'entrar en antena, Nierga el va avisar que l'aniria tallant i Marco va replicar: “Farem l'impossible per no enfadar-nos”. Va sonar Lilí Marlen, per donar ambient, i va arrencar el programa. Va entrar Millás i va explicar succintament el llibre de Cercas i la seva perspectiva sobre Marco, que es va inventar una vida paral·lela, un deliri com el Quixot. Va parlar del “deliri del narrador que vol destruir un altre deliri”, i en general va portar la història cap a rumbs literaris, assenyalant l'excepcionalitat d'estar entrevistant un personatge d'una novel·la, i l'interès de la relació personatge-autor (“la rebel·lió del personatge, que interessant!”).

“És un delirant?”, va preguntar a Marco Gemma Nierga. “No, no, vaig retreure a Cercas la redacció del llibre per les inexactituds, irregularitats i falta d'investigació, coses que concerneixen l'ètica i honestedat de Marco”, va dir parlant de si mateix en tercera persona. Va explicar que li ha dolgut especialment que Cercas el presenti amb casa pròpia i amb apartament a la platja, com un burgès –“mai n'he tingut!”-, cosa que pel que sembla ofèn la seva mentalitat llibertària. Nierga li va preguntar si no li molesta més que el qualifiquin de manipulador sense escrúpols i de pilota “que sembla pitjor que tenir un apartament a la platja”. Davant la doble pinça de l'escriptor i la periodista, Marco va mostrar a moments una freda ira. Millás va qüestionar que no s'adonés de l'hostilitat moral de Cercas i el va acusar de seguir “per sortir a la foto”. Marco va replicar que Cercas “és germà d'una companya meva, i això era un aval, em va convèncer que posaria llum sobre els racons foscos de la meva història”. Va afegir que va seguir amb Cercas “perquè no tinc ningú més”. I va continuar: “Ningú s'ha preocupat del rerefons, només Cercas, encara que sigui perquè vol vendre llibres”. Però va haver-hi un documental, va recordar Nierga, “i no m'inclini el cap”. “No em va agradar”, va aclarir Marco.

Vaig retreure a Cercas la redacció del llibre per les inexactituds, irregularitats i falta d'investigació", diu Marco

“No seria més alliberador dir: ‘ho vaig fer’?”, va anar a la medul·la Millás. “Sense eximir-me de culpa, d'error”, va matisar Marco, “d'altres tampoc van estar als camps i van dir que sí que hi havien estat”. Marco va afirmar que no volia fer “patetisme”, va dir que del descobriment de la seva falsedat el que el va alterar van ser les conseqüències, “per a Amical, per als companys que havien cregut en mi”. Nierga va recordar que des del 2005 se sap tota la veritat. Marco va insistir que el que va fer “ho vaig fer perquè pensava que calia”. Per moments el seu perfil, els seus gestos, la seva impaciència, li donaven un aspecte autoritari, gairebé dictatorial. Va tallar Nierga amb la mà. “Em criden antisemita i antijueu”, va deplorar. Millás va citar Cercas: ‘La mentida el va salvar, la veritat el matarà’. “No em reconec en el vestuari del llibre”, va resoldre Marco. “No pots agafar a una persona i vestir-la amb la roba que vulguis. Em sento enganyat per Cercas”.

Després d'una breu pausa per a la publicitat en la qual l'ambient es va relaxar una mica. Nierga va tornar a la càrrega. “S'ha sentit un impostor?” Marco va titubejar. “Respongui!”. “No m'atreviria a jurar una cosa ni l'altra”. “Sí o no!”. “Potser sí, no vaig estar en un camp però vaig fer treballs forçats”. Aquí el deportat de mentida es va tirar pel camí de l'autocompassió, descrivint la seva estada a Kiel (“només una vegada em vaig trair plorant”). Nierga ho observava fredament, amb mirada d'entomòloga. “Mai va explicar a ningú la seva impostura?”. “Mai, ni a la meva dona ni a les meves filles. En part perquè m'avergonyia, sí, però sempre vaig pensar que havia patit l'esclavitud nazi i això servia. No podem parlar de més mèrits uns o altres. La meva història podia servir. Ara sento l'error, no era necessari, amb la meva història n'hi havia prou”. Per les ones va arribar el judici de Millás: “No crec que siguis mentider sinó delirant”.

Marco respirava profundament, fent un soroll intranquil·litzador, la mirada fixa. Nierga aprofitava per polvoritzar-se un esprai a la boca. “El deliri et va guarir d'una vida tremenda, perquè vas néixer en un manicomi”, va continuar Millás. Marco mastegava, tremolava, panteixava. “Tu caus bé al lector”, va seguir Millás. “No vas fer mal a ningú, ‘aquest home és un infeliç’, es diu el lector”. “No crec”, es va enfadar Marco. “Vaig tenir gran enteresa sempre. Enric Marco va fer coses necessàries, perquè la història és molt àrida d'explicar. Aquesta credibilitat em permetia introduir la veritat”. “Som tots impostors?”, va preguntar Nierga. “Impostor! No veig en què vaig enganyar els meus companys. No veig on hi ha l'engany”. Llavors va saltar Nierga, com Gita Sereny al coll d'Albert Speer al final de la llarga entrevista que va sostenir durant anys amb ell: “L'engany és a dir que havia estat en un camp”. I Marco va mussitar: “Naturalment”

A l'últim minut, Marco va recuperar aire per recordar que s'havia denunciat a si mateix "el primer” (en saber-se l'assumpte). Va intentar seguir argumentant però el temps s'havia acabat. Nierga el va tallar. “Adéu”.

La tensió va morir a l'estudi. Marco va recollir la bufanda i la boina i va sortir. Va dir que no farà més entrevistes, va deixar anar una frase verinosa contra la deportada (ella sí) a Ravensbrück Neus Català –“ja té la medalla que tant cobejava”- i va tractar d'explicar com, vell anarquista, s'havia posicionat el 15-M, sentenciant que “quan la revolució passa per la calçada has de baixar de la vorera”. Però ja no l'escoltava ningú.