Es busca cementiri per a l’ebola

Envoltat de vegetació i cabanes de fang amb sostres de llauna, a prop de Kaiph Town, a l'extraradi de Monròvia, hi ha un enorme edifici abandonat propietat de Liberia Broadcasting Corporation, un d'aquells molts projectes que la guerra va arrasar. Tots el coneixen com l'edifici Tantandi. No té portes ni finestres, només es manté dreta la gegantina estructura de ciment i la infinita misèria per on juga un grapat de nens. L'habiten unes 270 persones, okupes vinguts de diferents punts del país que l'han convertit en casa seva tot i no tenir llum, ni aigua, ni banys... ni res. Només un espai on dormir i un sostre que els protegeix. A la segona planta de l'edifici, en una improvisada habitació feta de troncs i cartró, jeu el cos sense vida de Harris Sagwivo, de 64 anys, des de fa tres dies. Ebola? Podria ser. En les últimes setmanes, dos habitants de l'immoble van ingressar en un centre de tractament i encara no han tornat. El risc és alt.

Garmai Sumo, infermera de la Creu Roja liberiana de 28 anys, especialista en higiene i desinfecció, és la primera a entrar. Vestida de cap a peus amb un vestit blanc de protecció, s'aproxima al cadàver i li introdueix un bastonet de cotó a la boca per prendre'n una mostra. El fica en una bossa hermètica i entra una altra vegada, ara acompanyada de dues persones més vestides amb els mateixos vestits especials. Col·loquen el cadàver en una bossa impermeable, ho ruixen tot amb desinfectant i baixen el cos al carrer, on la família espera, i esclata la tensió. Des de fa dos mesos, el Govern liberià obliga que tots els cadàvers de defuncions produïdes a la capital vagin directes al crematori, cosa que topa frontalment amb els costums de la població. Dues filles de Sagwivo no volen que el cos del seu pare quedi reduït a cendres. S'hi resisteixen, ploren. “No s'enduran d'aquí el nostre pare!”, criden, molt alterades.

Els membres de la Creu Roja han aconseguit convèncer la resta de germans, però no a elles. Després d'alguna picabaralla, l'equip aconsegueix enfilar el cos a la part posterior d'una camioneta, on ja hi ha un altre cadàver, i abandonar l'indret. No hi ha ritu funerari, ni comiat, i la situació és violenta. En unes hores, les restes mortals de Sagwivo són incinerades a l'únic crematori de la ciutat, que va ser construït per a la població d'origen asiàtic, sobretot indis. I aquí s'acaba tot.

La cremació és una pràctica molt poc acceptada a l'Àfrica Occidental. Els antropòlegs coincideixen que aquí es considera que el cos de la persona morta ha de tornar a la terra i, si no és així, aquesta persona no estarà contenta i es quedarà al món dels vius, apareixent en somnis o provocant malalties, venjant-se dels seus familiars. A més, no es respecta el procés de dol i no queda cap espai físic on anar a visitar el que els ha deixat, una cosa molt traumàtica perquè es trenca l'equilibri entre els vius i els morts. De fet, hi ha famílies que es neguen a notificar les defuncions i duen a terme enterraments clandestins i no segurs, la qual cosa suposa un risc potencial de contagi, i fins i tot ha florit un tràfic de certificats falsos que acrediten que el mort no tenia ebola per poder enterrar-lo.

Hi ha tràfic de falsos certificats que acrediten que el mort no tenia el virus per així poder enterrar-lo

L'ampli rebuig a les cremacions, una pràctica que no respecta les recomanacions dels antropòlegs ni la guia d'enterraments de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), ha portat en les últimes setmanes el Govern liberià a reconsiderar la seva decisió i embrancar-se en la recerca d'un espai on enterrar els morts, una mena de cementiri de l'ebola. No obstant això, encara no han trobat un espai adequat, segur i que sigui acceptat per les comunitats properes.

Garmai Sumo, igual que els seus companys de la Creu Roja, també és una víctima de la situació creada amb els enterraments, perquè pateix una doble estigmatització: la dels parents dels morts i la del seu propi entorn. “De vegades ens passen aquestes coses, la gent s'oposa al fet que ens enduguem els cossos. Però els nostres caps d'equip s'encarreguen de convèncer-los, els expliquem que som aquí per la seva seguretat, que volem protegir-los”, assegura. Encara que la Garmai té el suport de la seva família, els seus amics ja no volen sortir amb ella. Estan terroritzats. “Però algú ha de fer el que jo faig, tots som liberians i hem d'ajudar-nos”, conclou.

La Creu Roja té 15 equips a Monròvia, cadascun format per una desena de persones. “Haurien de ser considerats herois en lloc d'estigmatitzar-los”, diu la supervisora Roselyn Ballah.