Joc de miralls trencats

Durant els primers anys 2000, mentre Enric Marco es delectava en el seu paper de supervivent del genocidi nazi, la barcelonina Alicia Esteve estrenava el personatge que la va catapultar a la fama: Tania Head, una altra supervivent, en aquest cas de l'atemptat contra les Torres Bessones. Va explicar amb detall com va escapar de l'infern en el qual va perdre en Dave, el seu promès. Va presidir amb lloable dedicació una associació de víctimes de l'11-S i es va alternar amb les autoritats fins que The New York Times va destapar el 2007 la seva ficció: ni treballava a Merril Lynch, ni havia viscut l'atemptat. En Dave era l'únic element real del seu relat. Però ella mai l'havia conegut.

Les tragèdies inspiren els impostors. La reialesa, també. Mary Baker i Franzisca Schanzkowska es van coronar amb dramàtiques posades en escena. La primera, en una platja anglesa, el 1817. Vestia roba estrafolària i parlava un llenguatge raríssim. Va aconseguir explicar que havia escapat d'un vaixell pirata: era la princesa Carabú de les illes Javasu, allà cap a l'oceà Índic. Nedava nua, disparava fletxes i adorava el déu Alà Talà, fent les delícies de les forces vives de Gloucestershire. Fins que algú va descobrir que la princesa exòtica era en realitat una humil criada. Va tenir una vida trepidant, va acabar venent sangoneres i va inspirar una pel·lícula de Michael Austin el 1994.

Schanzkowska, per la seva banda, es va donar a conèixer a Berlín el 1922. Aquella bella jove que estava a punt de suïcidar-se al riu Spree va dir que es deia Anna Anderson i va acabar confessant que era la gran duquessa Anastàsia, filla petita de l'infortunat tsar Nicolau II. Schanzkowska, polonesa i semianalfabeta, va arribar a desconcertar els jutges i la mateixa família Romanov amb la profusió de dades que va aportar durant dècades. Les anàlisis genètiques practicades el 2007 a les restes de la família del tsar van posar punt final al frau. Aleshores, Franzisca-Anna-Anastàsia havia passat a millor vida. Però va tenir temps de veure Ingrid Bergman en el seu paper, en la pel·lícula dirigida el 1956 per Anatole Litvak.

La princesa Carabú i la falsa Anastàsia cavalcaven sobre el deliri. Però el militar escocès Gregor MacGregor, que va combatre a Amèrica junt amb Simón Bolívar (i es va casar amb una cosina del Llibertador) estava molt assenyat quan va tornar a Anglaterra com el príncep de Poyais. MacGregor va repartir fullets i va vendre parcel·les i bons d'aquell país del Carib tan pròsper com fictici. El rei Jordi IV el va nomenar sir per promoure les relacions bilaterals. Desenes de colons van viatjar fins a Poyais per trobar-se amb la mort a la insalubre costa dels Mosquits nicaragüenca. Mac­Gregor no serveix com a exemple edificant: va fugir a França i, quan es va haver gastat la seva fortuna, va tornar a Veneçuela, on va rebre el rang de general i una pensió vitalícia.

Frank Abagnale, en canvi, es va passar al costat dels bons. Ha col·laborat amb l'FBI en la lluita contra el frau i avui dissenya xecs antirobatoris. Això després d'haver estat un dels estafadores més precoços de la història. Ha passat a la posteritat amb el rostre de Leonardo di Caprio a la pel·lícula Atrápame si puedes, de Steven Spielberg.

El francès Jean-Claude Romand també ha inspirat pel·lícules, però del gènere dramàtic. Al llarg de 18 anys, Romand va teixir una existència fictícia com a reeixit investigador de l'Organització Mundial de la Salut. En realitat no va passar del segon any de Medicina, i no tenia feina. Treia els diners als amics amb inversions inexistents. El 1993, quan la trama es va fer insostenible, va assassinar la seva dona, fills i pares. La seva família, va dir, no hauria suportat saber la veritat. Avui compleix cadena perpètua i és el protagonista del llibre L'adversari, d'Emmanuel Carrère.

El límit borrós entre la realitat i la impostura forma part de les nostres vides. Artur Baptista da Silva es presentava com a consultor econòmic de l'ONU i va enlluernar els seus compatriotes portuguesos amb frases com aquesta: “Ens preocupen les conseqüències socials de les mesures d'austeritat, que porten Portugal al desastre”. Just el que volia sentir un país ofegat per les retallades i els impostos. Da Silva es va convertir en guru. Feia conferències, pontificava a televisió. Quan una periodista es va prendre la molèstia de documentar-se, tot va saltar per l'aire. Al final, va resultar que era un expresidiari condemnat per falsificació de documents. Da Silva mai va cobrar per les conferències que feia. I amb els seus discursos absurds va deixar en evidència els experts.

Justament a Lisboa corre una llegenda sobre un impostor inanimat. És l'estàtua del rei Pere IV, emperador del Brasil, a la plaça del Rossio. Hi ha qui assegura que l'imponent genet és Maximiliano d'Àustria, emperador de Mèxic, el bronze del qual va quedar encallat a Lisboa el 1867, quan es va saber que havia estat afusellat a Querétaro. No importa gaire. Com deia el pintor Elmyr de Hory, les falsificacions del qual adornen museus per tot el món: “Si penges una pintura falsa i la deixes prou temps, s'acaba tornant autèntica”.