Lledó: “Sóc el que se’n va anar amb una maleteta de cartró a Alemanya”

Emilio Lledó s'ha passat el matí parlant sobre el seu amor pels llibres –“Han estat la meva companyia. Podria reconstruir la meva vida mirant aquests llibres”– i pensava tancar-se uns dies per escriure un article per agrair el premi internacional d'assaig Pedro Henríquez Ureña, que per primera vegada concedeix l'Acadèmia Mexicana de la Llengua i que recollirà la setmana vinent. El jurat del Premi Nacional de les Lletres li ha truncat els plans. Aquest matí ha decidit atorgar el seu guardó al filòsof i acadèmic, nascut a Sevilla el 1927. Ha rebut la notícia a la seu de l'Associació d'Editors de Madrid, que li ha concedit el 18è Premi Antonio de Sancha pel seu compromís amb la cultura i la literatura. “Això vol dir que ja ets tan vell que t'estan dient: ‘acomiadem-nos simpàticament d'aquest senyor'”, bromeja. “Sabia que hi havia estat proposat altres anys, però no aquest… Podria haver estat el que ve o el passat”, afegeix divertit, gairebé aclaparat per la singular coincidència de rebre quatre guardons en un mes (el José Luis Sampedro, de Getafe Negro; l'Antonio de Sancha; el Pedro Henríquez Ureña i ara el Nacional de les Lletres). “Puc anar al llibre Guinness”.

L'acceptarà. Considera que els premis signifiquen el reconeixement a una trajectòria, “sigui jo o qualsevol”, encara que no els busqui ni es postuli. “Han estat tots una sorpresa, i l'origen de la filosofia és una sorpresa, per tant aquests premis em sorprenen i m'estimulen per continuar treballant”. Emilio Lledó prepara ara un llibre sobre l'amistat i els afectes. “M'agradaria poder aportar alguna cosa nova encara que sigui petitíssima. Els afectes no tenen una gramàtica com la filologia, però això els dóna força i llibertat. Caldria pensar en una gramàtica dels afectes perquè l'amor no es converteixi en odi o l'amistat en enemistat”. Hi ha una paraula que es fa servir poc que Lledó assaboreix: amistar-se. “El principi de les relacions afectives que tinguem comença amb la relació afectiva amb nosaltres mateixos. I això t'obliga a millorar-te, lluitar per mirar-te al mirall i no avergonyir-te”.

Quan Lledó es mira al mirall, no s'avergonyeix. “Per edat hi ha un moment en què penses que et queden pocs telenotícies, però això no m'entristeix gens perquè penso que sóc el mateix que amb una maleteta de cartró que es va trencar a la frontera quan me'n vaig anar a Alemanya. Em miro al mirall i no m'avergonyeixo”.

—I el país on viu, l'avergonyeix?

“No me n'avergonyeixo, però no m'agrada”. És la primera vegada que la mirada de Lledó, relaxada i somrient, s'endureix. “Durant la dictadura teníem l'esperança que això canviaria, i ara estem al territori d'aquella esperança i moltes vegades desesperançats”. El filòsof amant dels grecs torna a ells per reivindicar la decència com a esquelet d'una societat sana. El disgusta profundament el que passa en el territori polític, però Lledó, que durant mig segle va difondre la filosofia en instituts i facultats, és un combatent nat. “No hem d'acceptar batalles perdudes”.