Veus des Galatzó, treball de segles

A es Galatzó tot va ser enorme i encara ho és; fins i tot els pioners porcs blancs gegants i les matances que s’hi feien en què cada any sacrificaven vint porcs des de finals de setembre. Era una de les finques històriques més grans en explotació de Mallorca, una possessió i durant la temporada reunia més de cent jornalers. Amb gairebé 2.000 quarterades, amb 400 de cultiu de cereal, milers d'oliveres, l'oli de les quals generava les rendes més altes, més ametllers, garrofers, 800 ovelles, centenars de cabres, vaques i un toro semental descomunal.

És a la línia del cel de l'illa, sobre Palma perquè el seu cim (1.025 metres) i els seus vessants dominen galants un tros de la badia, són la fita de la serra de Tramuntana. La seva toponímia és atractiva (es Tramuntanal) i les llegendes del seu exsenyor, el malvat comte Mal, translació o confusió amb el comte Arnau de Catalunya, hi va deixar el cor en pedra i la guitza de la peülla del seu cavall. Era Ramón Burgués-Zaforteza Pasc-Fuster de Villalonga i Nét.

És una finca pública, comunal, protegida, perquè l'Ajuntament de Calvià va pagar-ne nou milions d'euros el 2006. És el 10% del seu terme municipal. L'últim propietari va ser l'hereu de l'industrial metal·lúrgic i navilier Victorio Luzuriaga Iradi, que la va adquirir el 1943 per mig milió de pessetes d’aleshores. L'empresari va témer que, amb Hitler, Espanya entrés en guerra i va voler tenir un lloc per refugiar-se i proveir-se, s'entén. A Mallorca va aixecar els hotels Maricel i Bristol, va posseir ses Rotes Velles i es Ratxo i va urbanitzar la Costa de la Calma.

En la línia del cel de la Mallorca, sobre Palma i els seus vessants dominen galants un tros de la badia

“Sacrificàvem els bens molt petits, de llet, i els enviàvem a Don Victorio, a Sant Sebastià; els volia així, menuts, com les patatetes que no podien créixer més que el dit gros i n’arrencàvem la planta. Semblava un malbaratament. Fèiem formatge de vaca fent pressió al quall amb la mà”. Ho explica en Jaume, que amb en Pep, en Joan, en Biel, en Miquel, en Pedro, na Catalina, na Maria, en Nofre, jornalers i recol·lectores, amos i nins, van donar veu a la vida i el treball que feien en aquell lloc en una sessió de Memòria des Galatzó, de l'Àrea de Cultura de Calvià. Les dues filles dels administradors Juanito i Maritxu Mendizábal —els últims amos— van donar raó i imatges de la història comuna.

L'estructura d'una possessió (després de l'alqueria i rafal islàmics) requeria senyor o propietari, amos (gestors), arrendador, majoral, garriguers, missatges, pareller, vaquer, encarregat de cavalls i mules, pastor, podador, jornalers, marger per als murs, carboners, forners de calç, fusters… recollidores d'ametlla, garrofa i oliva. Amb 80 anys llargs, dues cosines Martorell rememoren les seves vivències: “Caminàvem una hora per la muntanya, de Galilea a les oliveres des Galatzó. I en acabar la jornada, de nou a caminar mentre començava la nit. Jo tenia un sol davantal. Al migdia paràvem una hora, menjàvem pa, truita, botifarró o una arengada. Calàvem foc per escalfar-nos i rostir alguna cosa. En la pausa trenàvem corda i de tornada recollíem llenya. La meva mare va tenir la concessió del margalló per als treballs d'aquesta planta. Hi havia recol·lectores (porxeres) que procedien dels pobles del pla, eren temporeres i dormien als porxos”.

Caminàvem una hora per la muntanya, de Galilea a les oliveres

Són veus que parlen des d'altres èpoques, testimoniatge de sistemes de treball que no van canviar en segles. De cop i volta tot es va capgirar de dalt a baix: en dècades va arribar la transformació i el declivi del sistema d'explotació del camp. La modernitat va ser la llum, la motorització, l'asfalt, el turisme. Les grans finques de muntanya van resultar impossibles de continuar rendibles en un règim laboral modern i amb preus oberts.

“Amb les subvencions agrícoles es va començar a guanyar una mica, perquè hi havia moltes despeses. Vaig arrendar es Galatzó 30 anys, vaig començar pagant 200.000 pessetes anuals (1.200 euros) i vaig acabar en un milió (6.000 euros)”, va detallar Miquel Llabrés, que, amb els seus tres germans, va estar vinculat al latifundi.

Els dissabtes i diumenges els missatges feien clots per plantar ametllers i els nens “recollien canyís per cobrir el femer de les vaqueries per fer adob. La palla també s’hi llençava perquè es podrís”, diu Jaume. Don Victorio va plantar un tarongerar, amb les sèquies del sistema hidràulic i els molins àrabs i un hort per proveir els seus hotels. Va sembrar arròs. En un dia no es recorria els límits, les fronteres des Galatzó.