El top de nostàlgia de la generació ‘Jo vaig fer l’EGB’

Això et diu alguna cosa?

I això?

Si la resposta és sí, no t'estranyarà que més de 20.000 persones hagin clicat "m'agrada" a la imatge dels llibres de Socials de setè d’EGB, que la foto d'unes "cartes perfumades" generi un torrent de comentaris –pel que sembla, el 2014 algunes "segueixen fent olor"– o bé que et quedis hipnotitzat davant d’algunes imatges, com la del pot de plàstic blau amb què probablement et van ruixar de perfum quan eres petit.

Per coses com aquesta Yo fui a EGB, el bloc de dos professionals de la nostàlgia per les infàncies dels 70, 80 i 90, ha passat en només dos anys de ser una pàgina de Facebook a un fenomen editorial.

Acaba de sortir a la venda el segon llibre, que s'estrena amb un tiratge inicial de 55.000 exemplars i arriba un any després del primer volum, que ja n’ha venut més de 190.000.

En aquest temps a Facebook han duplicat el nombre de seguidors, fins a superar els 800.000, i a Twitter ja en tenen més de 75.000. “Hem tingut sort perquè ens segueix molta gent famosa. De sobte, tens un munt de followers nous perquè Paula Echevarría escriu a les seves xarxes que li han regalat el llibre per l'amic invisible, o gràcies a un retuit de Santiago Segura o d’Álex de la Iglesia… Máximo Huerta ens retuiteja gairebé cada dia”, explica Javier Ikaz, un dels dos responsables de Yo fui a EGB. També està a punt de sortir un disc homònim que recull 24 cançons de sèries mítiques de l'època.

“Abans es parlava de ‘vuitanters’, de ‘quan jo era petit’... Ara es parla de l’[època de] EGB. És la medalla que ens posem”, diu. Un fenomen que, en la seva opinió, té alguna cosa de moda, però que també té a veure amb la generació que ho consumeix: “Ja tenim certa edat, som granadets (...) Probablement el 2020 els adolescents dels 90 recordaran tot el que els molava”.

A Verne hem demanat a Ikaz que repassi els seus grans èxits entre els lectors. Aquestes són algunes de les coses més EGB de Yo fui a EGB, una llista que alhora serveix per a hores i hores de converses amb els amics:

- Coses que fèiem de petits que ara estarien prohibides: fer-te una foto fumant, jugar amb el mercuri del termòmetre, anar vuit en un cotxe, beure culs de cervesa, publicar la teva adreça als anuncis de contactes dels còmics... "Aquesta entrada és la gran fita del blog. Va ser una exageració... I va entrar a Forocoches...", diu Ikaz sobre la repercussió d'aquest post [Podeu llegir-lo aquí].

- Els costums i expressions de l'època. Mentides que ens semblaven molt creïbles ("No m'has sentit bé, he dit joé…", "És que la meva mare no deixa que en doni –un entrepà o qualsevol comestible–"), coses per les quals ens castigaven, expressions que dèiem i estan desfasades. “Són coses que funcionen perquè la gent es veu molt identificada i les comenta. Coses com digamelón viralitzen molt”, explica. Efectiviwonder. Aquestes perles de les mares, amb frases com ara: "Veuràs com em tregui la sabatilla".

- Les coses de menjar. “Amb la falsa alarma del tancament de Fiesta vam fer una entrada al blog i la gent estava boja per tornar a veure les bales de caramel. I amb el blog estem coneixent gent molt curiosa… Hi ha autèntics col·leccionistes de xiclets o d'envasos de iogurts…”, explica.

- Fotos que funcionen com la magdalena de Proust. “El típic tall de gelat amb dues galetes... Hi ha coses que funcionen, com posar la foto de la roda de la joguina Diseña la moda [més de 2.000 comentaris]. O el llibre de Socials, que vam fer que fos la nostra foto de perfil”, comenta. Només cal esperar al Nadal per comprovar, per exemple, com ens agrada parlar de joguines i explicar historietes de Quimicefa i d’altres, mentre menyspreem els catàlegs d'avui dia. Una altra cosa que no falla són objectes que gairebé ningú ha tornat a veure, com l'estoig Cuca-Dols.

- Què se n’ha fet de...? “Un que va arribar a bloquejar el blog va ser el post d’Erika Eleniak, la vigilant de la platja anterior a Pamela Anderson i que després va sortir a Playboy. Va tenir més de 100.000 visites en un dia… i en horari d'oficina, ja que era a primera hora del matí quan ho vam llançar”, recorda Ikaz. “Agrada molt veure com són ara els guaperes de llavors”.

- La tele que vèiem de petits. I, especialment, qualsevol cosa sobre La bola de cristal. “Ara hi ha els qui se l’estimen de manera exagerada i els detractors. Ara veus el rerefons polític que hi havia i quan en posem alguna cosa… es taca tot una mica amb el tema polític. De vegades als comentaris cal entrar a posar ordre i demanar que no polititzem”, diu Ikaz.