El fotògraf de les ombres

“Ens feia fotos sense que ens n'adonéssim, però no recordo quan me les va fer, perquè entre les imatges i ara han passat 80 anys”. A Maria dels Àngels se li il·lumina la cara quan parla de tres imatges captades el 1932 pel seu pare Antoni Arissa (Barcelona, 1900-1980) en les quals una preciosa nena mig nua juga, distreta, amb un got o un rellotge. Ella i la seva germana Maria Antònia, les seves filles i dues de les seves nétes no van voler perdre's ahir la inauguració de l'exposició Arissa. L'ombra i el fotògraf 1922-1936, primera retrospectiva del seu “desconegut” pare, que després de veure's a Madrid s'ha establert al CCCB fins al proper mes d'abril. La mostra suposa la culminació d'un llarg procés de rescat del personatge i de les seves imatges, en el sentit literal de la paraula.

Impressor i tipògraf de professió, Arissa és un gran fotògraf nascut al barri de Sant Andreu del Palomar que va deixar per sempre la seva càmera coincidint amb el començament de la Guerra Civil, un moment en què les seves aspiracions artístiques xocaven frontalment amb la situació econòmica i social del moment. Va renunciar de tal manera a la fotografia que, quan va morir, el 1980, la seva família ignorava el treball que havia fet entre el 1922 i el 1936, de manera que no van parar atenció al material que va acabar venent-se als Encants. Per sort, una part de les fotos, després de ser adquirides per un fotògraf, van acabar formant part dels fons del MNAC el 2011, quan el museu les va adquirir, de manera que va completar el dipòsit que les germanes Arissa havien fet al museu el 1998. En total, 32 còpies d'època de l'autor, la pràctica totalitat de les seves imatges que es conserven. Una altra part dels 3.200 negatius que es conserven estan en poder de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i la Universitat de Navarra.

Tot aquest material és el que han revisat els comissaris de l'exposició, els historiadors Rafael Levenfeld i Valentí Vallhonrat, responsables d'una altra exposició memorable com va ser la de Brangulí el 2011, que com aquesta ha impulsat i finançat la Fundació Telefónica. Per a ells no hi ha dubte que a partir d'aquestes 161 fotografies en blanc i negre (135 còpies de nou tiratge i 26 fotografies vintage) Arissa és “la baula perduda de la història de l'art d'avantguarda espanyol”.

Es conserven uns 3.200 negatius i només una trentena de còpies originals

Dividida en tres àmbits, l'exposició “ha estat un treball complex, ja que els seus estils se superposen; no deixa de fer un tipus de fotografies de forma radical”, explica Vallhonrat. Des del corrent pictorialista, entre els anys 1922 i 1928, en el qual es poden veure escenes rurals de l'entorn proper a Sant Andreu —vinculades a les seves sortides en excursions—, en què apareixen posades en escenes que recreen situacions pintoresques i gairebé oníriques: pagesos a l'hora de l'àngelus, àvies solitàries en plenes tasques del camp o “nens abandonats i perduts ens retraten una infància propera als contes dels Grimm o Andersen”, explica Vallhonrat.

Arissa, que pràcticament va desaparèixer després de la Guerra Civil, es va dedicar a la fotografia artística i no al fotoperiodisme, com era comú en aquella època, i amb 22 anys va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Saint-Victor al barri de Sant Andreu de Barcelona, un any abans de l'aparició de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

El segon àmbit discorre fins a començaments dels anys trenta, quan, mantenint temàtiques literàries, narratives i simbolistes s'incorporen les solucions visuals de la modernitat. I el tercer i últim, entre el 1930 i el 1935, podem veure un Arissa totalment incorporat a les avantguardes fotogràfiques en què els detalls i la llum i la seva absència, les ombres, van prendre tot el protagonisme. “La seva intenció artística i d'investigació el va portar a fotografiar ambients quotidians i el van convertir en un rara avis que el diferenciava de la fotografia documental d'aquell moment”, segons Vallhonrat. Vet aquí les imatges del seu escriptori, persones formant paraules, els compassos o les diagonals impossibles de les xemeneies o els mastelers de vaixells.

“Al començament, els nens que fotografia semblen protagonistes bucòlics, després retrata les seves filles fora de qualsevol context, envoltades de clarobscurs i, a poc a poc, prescindeix dels rostres i de les persones, i es torna més abstracte”, explica Vallhonrat. Els comissaris no dubten a qualificar el fotògraf com un dels màxims exponents de la Nova Visió, moviment sorgit en Alemanya a mitjan anys vint que buscava els enquadraments sorprenents i el contrast en les formes i la llum.

Després de la Guerra Civil va decidir deixar la càmera i centrar-se en la seva impremta

Després de la guerra la seva activitat s'atura bruscament. “Les raons són només especulatives, però tenen a veure amb la penúria del material i conceptual. A diferència del que passa amb la literatura, van desaparèixer les revistes on ell publicava les seves imatges com El progreso fotográfico, Flama i Art de la Llum. Arissa es va refugiar en la feina de la seva impremta familiar del carrer Casp”, expliquen un dels dos comissaris. “Es tracta d'una lectura de l'obra d'Arissa, altres comissaris ho podrien presentar d'una altra manera, però el que és important és que s'exposi i es recuperi”, afegeixen.

El CCCB també presenta Shadowland, una instal·lació audiovisual en 3D de l'artista japonès Kazuhiro Goshima en la qual també les ombres i la llum són les protagonistes a través dels llums dels cotxes a la nit en una gran ciutat.