Mirall borrós

Els canvis de tradició cultural fan que els llibres antics puguin ser entesos de maneres diverses i contradictòries. Passa amb alguns clàssics, com ara el Quixot, novel·la satírica llegida sovint en clau seriosa i romàntica. El context d’època, perdut amb el pas dels segles, exigeix que els historiadors de la literatura restitueixin les condicions i circumstàncies originals per entendre més bé el sentit de les obres. Així, Antònia Carré ha esmerçat trenta anys d’investigacions per editar i treure el trellat d’un llibre que, per la forma i la significació, ens cau força lluny: l’Espill, escrit cap a 1460 pel metge valencià Jaume Roig, que va morir el 1478.

Redactat (o començat a redactar) en temps de pesta, com el Decameron, l’Espill hi comparteix un cert aire picaresc i la successió d’històries diverses, enfilades aquí amb un argument pretesament autobiogràfic. La clau ambigua i picant remet també al Libro de Buen Amor, però la quaderna via utilitzada per l’Arxiprest d’Hita és una forma estròfica prou més agraïda que les noves rimades de Roig, setze mil versos tetrasíl·labs rimats en apariats.

Fa vuit anys, Carré va publicar el text de l’únic manuscrit conservat de l’Espill, acarat amb una versió en prosa catalana moderna per salvar les dificultats que planteja la forma abrupta de les noves rimades. L’edició crítica d’ara es basa en aquest manuscrit i en les tres edicions impreses del XVI. La feina metòdica de Carré, seguint els criteris de la col·lecció Els nostres clàssics, dóna un llibre menys divulgatiu que el del 2006: no té dues-centes pàgines de comentaris explicatius. En canvi, s’ha ampliat molt la introducció històrica, amb un gavadal d’informació —alguna nova— sobre Roig, la seva família i el seu paper de metge influent al servei del poder en la València del XV. Aquesta part té passatges desesperantment desordenats i reiteratius, amb dades repetides dues i tres vegades, però fa una bona radiografia social. Amb tot, desconcerta la referència als plets judicials de Roig com “la part més fosca” de la seva biografia, quan eren corrents entre nobles i cortesans (recordem els casos de Bernat Metge, Ausiàs March i Joanot Martorell).

Per establir el text, Carré, com escau a una edició crítica, n’analitza la transmissió, estudia els errors que permeten relacionar o separar el manuscrit i les edicions impreses i fa un plausible raonament de com va poder arribar el manuscrit a la Biblioteca Vaticana, que explica les críptiques notes afegides per algun lector al dors de l’últim foli.

Els guanys són més escassos en la interpretació del sentit del llibre, que té mancances i incongruències. Per Carré, l’Espill no és un text novel·lesc, com se l’ha llegir sovint, sinó còmic, una sàtira didàctica que cal entendre segons els extrems models femenins de l’època (la misogínia més ferotge i la devoció mariana), però sosté alhora que li hauria convingut més l’estil de tragèdia. També situa el llibre dins l’horitzó teocèntric medieval, però aventura que Roig hi frega l’heretgia. Té cap sentit proposar-ho en algú tan instal·lat en la classe dominant? Com lliga això amb les lectures morals i piadoses que es van fer de l’Espill al XVI? Els desajustaments entre la defensa —raonable— de l’ambigüitat com a clau de lectura i els escarafalls de Carré per assumir la brutalitat misògina del llibre fan concloure que així no avancem gaire en la comprensió de l’Espill.