Incloure per educar, educar per incloure

Barcelona acollirà aquesta setmana ciutats de tot el planeta en el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores. El seu objectiu és promoure i intercanviar coneixements i bones pràctiques entorn del lema de la convocatòria: “Una ciutat educadora, una ciutat que inclou”. Es compleixen 20 anys de vida en creixement constant de l'Associació Internacional de Ciutats Educadores, i per això es va acordar convocar el congrés, que se celebra cada dos anys en aquesta ciutat, que va tenir la idea de generar un moviment internacional en el qual avui participen gairebé cinc-centes ciutats de tots els continents al voltant dels principis de la seva carta.

L'esperit de la Carta de Ciutats Educadores és ambiciós: pretén fondre en un mateix ideal els valors essencials de l'educació i de la democràcia, i a partir de la convicció que per a això l'espai físic, social i polític idoni és la ciutat. En el fons, ressona la idea de la fusió que es va viure a la Grècia clàssica entre conceptes com paideia (barreja d'educació i cultura), politeia (o principis constitucionals democràtics, fins i tot amb els límits d'aquella primera democràcia) i polis (ciutat-estat). Aquesta fusió és encara per a nosaltres un ideal desitjable. Més encara després de la idea maquiavèl·lica de separació entre l'ètica –a la seva base, educació en i per al bé– i la política, cosa que trencava una altra de les unitats clàssiques, la que considerava indissociables el bé i la justícia individuals (dimensió ètica) del bé i la justícia públiques (dimensió política). Pel seu sentit ètic i polític alhora, tanquen la Carta els valors del respecte, la tolerància, la participació i l'interès per la cosa pública, els programes, els béns i els serveis, entès tot això com a expressió de la ciutadania democràtica. Però a més ressalten els principis de llibertat, cooperació, pau, informació, formació i qualitat de vida; el principi d'igualtat, de solidaritat i de qualitat de l'urbanisme i la vida urbana, i, curiosament, el principi de diversitat amb cohesió social.

Les ciutats educadores vénen aquí a fer un pas més en el seu treball per la qualitat democràtica postulant la inclusió com un valor concret que ha de donar vida real i diària al més genèric o bàsic de la igualtat. Un dels seus articles adverteix que “les ciutats han de ser conscients dels mecanismes d'exclusió i marginació que les afecten”. Aquests mecanismes, que per desgràcia sempre hi han sigut, han arribat en els últims anys a ser demolidors en la seva eficàcia excloent, com ens demostren les terribles xifres d'una desigualtat creixent. Excloure significa deixar algú fora de l'espai de convivència i de les condicions de seguretat, separar-lo greument de la mitjana de la qualitat de vida, impedir-li l'accés als béns i serveis considerats avui indispensables per al desenvolupament en plenitud de les persones.

La inclusió és en si mateixa educadora perquè transmet a la persona potencialment exclosa el respecte de la comunitat urbana, la seva voluntat d’estímul i suport

En postular i insistir en la inclusió, s'espera que el congrés aprofundeixi en aquesta exigència: millorar la consciència de les ciutats sobre el greu perill de les diverses formes d'exclusió que poden perforar, minvar i destruir la seva cohesió i la seva estabilitat, i aplicar les polítiques que ho evitin; sobretot perquè poden tallar d'arrel en molts dels seus habitants l'esperança en el futur i la confiança en si mateixos i en el seu desenvolupament humà. Destrueixen ciutadans, destrueixen la ciutat.

Una ciutat educadora, a més de valorar l'educació formal o escolar de forma plena, reclama sempre el compromís educador transversal o universal de tots els membres institucionals, econòmics, tecnològics, socials o culturals o de qualsevol tipus posats al servei de tota la ciutadania. Tot ciutadà, i tot col·lectiu dins de la ciutat, emet educació implícita –o deseducació– a la resta de veïns, més encara si té algun tipus de responsabilitat. La ciutat educadora pretén activar aquesta consciència i incentivar les millors pràctiques intereducadores –de tots envers tots– amb la finalitat de multiplicar les oportunitats de millora vital, personal i social.

La inclusió, per principi però sobretot com a pràctica universal, és en si mateixa educadora, perquè transmet a la persona potencialment exclosa –per discapacitat, per edat, per sexe, per estrangeria, per condició econòmica o per qualsevol raó– el respecte de la comunitat urbana, la seva voluntat d'estímul i suport i, per tant, confiança i autoestima, que són essencials per al seu creixement i plenitud humana; però també transmet a la resta de conciutadans la riquesa de l'afecte derivat dels valors de la cooperació, de l'acceptació no resignada i la possible superació d'uns límits suposadament fatals, del gaudi alegre de la diversitat.

Incloure, en àmbit escolar o un altre, sempre educa; però educar també inclou, ja que qualsevol exclusió de la plenitud convivencial urbana és per si mateixa portadora de desigualtat, falta de respecte i provocadora de tensió i agressivitat, factors tots directament antieducatius. Tota ciutat educadora inclou per educar i no deixa tampoc d'educar per incloure.

Joan Manuel del Pozo és professor de Filosofia i Síndic de la UdG.