Tornar a la taula

Com que no va haver-hi cens, ni autoritat electoral, ni sistema transparent de recompte, ni més garanties de veracitat que la civilitat dels ciutadans, els resultats del 9-N català no són numèricament ni políticament computables amb exactitud. Si de cas, per aproximació podrà inferir-se que el Govern d'Artur Mas va obtenir alhora un èxit i un fracàs. És un èxit mobilitzar un segment molt nodrit de ciutadans en un esdeveniment que havia estat en principi il·legalitzat. I sense incidències ressenyables.

I al mateix temps un fracàs: en les pitjors circumstàncies per a unionistes i federals, els participants van rondar, en el millor dels casos, un terç dels convocats, cosa que lliga amb les xifres —uns dos milions— de votants sobiranistes en convocatòries formals. No se sap avui exactament quants són, ni se sabrà demà el percentatge, perquè la possibilitat de votar continua i perquè s'ignora en quina xifra el presumpte cens desborda els 5,4 milions: potser supera els 6,3 milions. Tanta qüestió aleatòria i interpretable dóna la mesura de com de poc fiable ha estat l'experiment.

La jornada, per tant, ha estat inútil des del punt de vista de mesurar els veritables desitjos dels catalans. Cosa que no significa que no tingui una rendibilitat política per als qui la van convocar. A Mas li serveix per intentar afirmar el seu lideratge entre les files sobiranistes. Sobretot davant d'un Oriol Junqueras amb un esquemàtic discurs binari —independència ja, o res— que repunta un lleuger declivi, almenys temporal. Passa una altra cosa pel que fa al Govern central. El resultat segurament ni afegeix ni treu res significatiu a la necessitat de reprendre el diàleg i la negociació. Encara que l'aclaparant record del malestar d'una gran part de la societat catalana torna a emfatitzar-ne la necessitat.

Però aquesta no és l'única raó per la qual el president Rajoy ha de tornar a la taula del diàleg que es va interrompre a finals de juliol. Hi ha diversos motius per fer-ho. Per començar, perquè tots dos, Rajoy i Mas, van quedar emplaçats a començar a tractar la llista de 23 peticions concretes —en bastants casos, raonables— presentades pel líder català. En segon lloc, perquè cada vegada resulta menys comprensible, des del punt de vista de la funcionalitat del sistema democràtic, l'absència de porositat a les reivindicacions d'un segment considerable de la societat: no hi ha precedent en la nostra democràcia de mobilitzacions tan nodrides que hagin estat ignorades. I per concloure, perquè no ha d'espatllar-se —a risc d'irresponsabilitat— un altre any, l'últim de la legislatura.

Tornin doncs a la taula de juliol. Però sabent que això no bastarà, ni molt menys, que com a preàmbul. Més enllà de les qüestions concretes, tots dos Executius han de traçar un pla de treball, un mètode i un calendari àgil per identificar l'elenc de grans qüestions susceptibles de reformes decisives (competències, finançament, llengua...) que puguin pavimentar una solució versemblant, compartible i duradora.