“Tinc el mateix dret a dir que no que a dir que sí”

No hi havia un sol retrat d'un polític català. Això sí: Estelades, de sobres. La consulta catalana a Mèxic es va celebrar en una oficina de menys de 40 metres quadrats a la qual s'accedia per una escala diminuta. Rosa María Durán, de 72 anys, va arribar a Mèxic el 1942 i va ser de les primeres a votar. L'acompanyava Monserrat Cama, que la portava del braç. Rosa María, massa emocionada, només deia que havia esperat aquest dia molts anys. Monserrat, resident a Mèxic des del 1981, va deixar anar, segura, amb un fortíssim accent català: “Jo he vingut aquí a exercir un dret fonamental: vinc a expressar la meva opinió”.

Rosa María vestia una samarreta vermella amb franges grogues que formaven una “V”: Volem Votar, un dels lemes més utilitzats pels organitzadors de la consulta. El centre de votació era l'agència de comerç de la Generalitat. L'espera per dipositar el vot era d'una hora. Hi havia famílies, com els Sánchez: Òscar, català; Susana, mexicana i el seu petit fill d'amb prou feines dos anys. Els tres uniformats amb una samarreta amb una estelada. Els requisits eren mostrar un passaport espanyol amb una adreça a Catalunya o una prova del registre de catalans en l'exterior.

També hi havia el futbolista Marc Crosas, dels Leones Negros de la Universitat de Guadalajara, que va viatjar 600 quilòmetres només per estar aquí. Li demanen fer-se una foto amb ell per pujar-la a les xarxes socials. “Vinga, va. Perquè m'odiïn més enllà”, deixa anar en to de broma. Es refereix a una polèmica generada fa unes setmanes a la premsa esportiva espanyola: va declarar que preferia jugar amb l'equip nacional de Mèxic que amb la selecció espanyola.

Cap a la una de la tarda, un crit: “Un millió nou-cents mil!” (1.900.000 vots emesos a les 18.00 hores de Barcelona, segons havia acabat d'anunciar la Generalitat). Abraçades, llàgrimes, crits. “El 90% dels que estem aquí som independentistes”, reconeix Sergi Marzabal, un dels organitzadors i creador de Catalans al món. Esperaven que almenys 2.000 catalans acudissin a votar al final del dia.

“Aquí estan malament les preguntes”, es discutia prop de les urnes. “La primera hauria de ser si volem votar o no”, deia el David, d'uns trenta anys. El Tribunal Constitucional va suspendre la consulta convocada per la Generalitat el 29 de setembre; el Govern català va respondre amb una altra consulta, aquesta vegada alternativa i no vinculant. Aquesta també la va suspendre el tribunal.

Sí. Hi havia estelades. Orgull. Senyeres. Barretines. Emoció. Però també mesura. Aida Renales és productora cultural, té 27 anys i fa cinc anys que viu a Mèxic. “Mira, és que no ho han entès”, explica amb un to més trist que indignat. “Si sortís un ‘no’ a la consulta, doncs em semblaria molt bé. El que no em sembla és que no ens deixin votar. Tinc el mateix dret a dir que no que a dir que sí”.