Amagar-se darrere les masses

"El procés no és una qüestió d'elits polítiques o de partits, sinó de tot el poble de Catalunya posat dempeus" és —paraula amunt o avall— una de les frases més repetides per aquestes latituds des de fa temps. El que crida l'atenció és que els qui més la pronunciar són, paradoxalment, representants polítics, és a dir, persones en les quals la ciutadania ha delegat el seu vot però que ara semblen voler abdicar de tota responsabilitat i ser vistes com a personatges secundaris de la representació.

Qualsevol que segueixi la política catalana amb atenció constatarà que, potser per argúcies estranyes de la raó històrica, el que passa a Catalunya en els últims deu anys coincideix de manera gairebé sorprenent amb el full de ruta dissenyat per Carod Rovira fa ja una dècada, inclosa la data del referèndum de 2014 . No costaria gens analitzar les diferents etapes al llarg d'aquesta dècada en les quals les forces polítiques hegemòniques de cada moment (primer el PSC de Maragall, després la CiU de Mas) van considerar que aquell disseny de futur podia resultar d'utilitat per als seus interessos particulars. Del procés estatutari, i de la seva dinàmica reivindicativa inassumible, oberta llavors per ERC, ja se n'ha parlat prou perquè ara calgui insistir-hi gaire més. També, però, s'hi podrien assenyalar coses semblants respecte al moment en què, molt abans de la sentència del TC sobre l'Estatut, Convergència va decidir fer seu, promoure i donar suport a l'eslògan “dret a decidir” i, també, a la plataforma del mateix nom (la PPD, germen inequívoc de l'actual ANC, dedicada en un primer moment només a reclamar el control català sobre totes les infraestructures).

En qualsevol cas, el que importa és mostrar que, sense posar en qüestió el suport popular amb què pugui haver comptat el sobiranisme, no és en absolut certa ni la imatge espontània del procés ni, menys encara, la innocència dels polítics que hi donen suport. Més aviat al contrari, allò que no ofereix el més mínim dubte és la voluntat d'aquests d'aparèixer com a perfectes irresponsables que es limiten a estar pendents del que diguin les masses o, per utilitzar l'expressió literal d'Artur Mas, “acompanyant el poble de Catalunya”.

Però el que dèiem en general sobre el full de ruta serveix també per a les diferents etapes que s'han succeït. Etapes que s'han anat marcant per part de les forces polítiques i els seus responsables (cosa perfectament legítima, sempre que no s'oculti) o bé per entitats com l'ANC (la seva legitimitat per fixar objectius al govern de Catalunya és perfectament dubtosa), però en cap cas el poble català reunit en assemblea ni cap altre procediment semblant, com sovint es vol donar a entendre.

Sigui com sigui, Artur Mas s'ha mostrat incapaç de gestionar, com pretenia al principi, els nous objectius independentistes amb la vella metodologia pujolista del peix al cove. Com a conseqüència, ha acabat per despenjar de la paret del seu despatx el timó de l'avi i cedir la iniciativa política als autors de l'invent. Aquests han optat per continuar amagats darrere de les masses i, fora de focus, anar corregint el rumb de la navegació, accelerant-la. En el poc temps que ha transcorregut entre la convocatòria inicial de la consulta i aquest “procés participatiu” d'avui (que no és consulta, atenció, per més que així ho indiqui la papereta), el missatge ha començat a variar substancialment. Hi ha qui ha determinat, i no es priva de dir-ho en públic, que “hem superat el dret a decidir", sense que s'acabi de saber a qui designa exactament aquesta primera persona del plural. De la mateixa manera que també hi ha qui declara (com feia dijous passat Oriol Junqueras) que continua vigent, més forta que mai, la unitat... al voltant de la independència.

Sens dubte, els qui actuen així tenen pressa. Diran que no ho amaguen, però no seria del tot veritat. La pressa que tenen no es deu a allò que manifesten en veu alta sinó a una altra cosa que, de nou, amaguen, i és la por al fet que el terratrèmol electoral que s'apropa a Espanya no passi de llarg a Catalunya, i que alguna de les forces emergents no accepti el paper de comparsa —o d'escolà, o palmero, com preferiu— del sobiranisme que, malauradament, altres forces, de passat molt respectable, han assumit últimament amb una docilitat increïble.

Un altre dia pagarà la pena reflexionar sobre si té sentit parlar de la responsabilitat dels pobles (tenint en compte que n'hi ha hagut tants que s'han equivocat severament al llarg de la història, mentre esgrimien el seu dret a prendre les seves pròpies decisions). Però mentre no entrem en aquesta qüestió, conformem-nos a exigir als responsables polítics que estiguin a l'altura, si no de la tasca que se'ls ha encomanat (presentar a la ciutadania propostes polítiques clares), almenys del seu nom (responsables), i deixin d'amagar-se dins del refugi de les multituds.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.