El divorci entre Catalunya i Espanya

Ho mostren totes les enquestes: Espanya està immersa en una profunda crisi de confiança política. El Govern espanyol, el Parlament, l'Administració pública, la Corona, la Justícia i, molt particularment, els partits i la classe política estan patint una severa deterioració de la seva imatge. Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la preocupació per la corrupció està en màxims històrics i pràcticament ningú confia en els partits.

La crisi de confiança política que viu Espanya ha afectat totes les peces que conformen el nostre sistema, incloent-hi també el model d'organització territorial. En efecte, durant els últims anys s'ha produït un augment considerable del nombre ciutadans que valoren negativament el funcionament del nostre Estat de les autonomies. Tot i que abans de la crisi econòmica la majoria tenia una opinió favorable cap a les autonomies, actualment passa el contrari.

És un error pensar, doncs, que la desafecció cap al model territorial és un problema exclusivament català, ja que es tracta d'un fenomen que ha tingut lloc a totes les comunitats autònomes, sense excepcions. I és que les diferències entre Catalunya i la resta d'Espanya no es troben tant en el diagnòstic que el model territorial està en crisi com en les solucions que es proposen. Malgrat que entre els espanyols han augmentat els partidaris d'un Estat unitari sense autonomies, entre els catalans s'aposta cada vegada més per la independència.

A Catalunya s'ha produït durant els últims anys un ascens sense precedents de les tesis sobiranistes. Els partidaris de la independència han crescut entre un 50% (segons el CIS) i un 85% (segons el CEO) des del 2011. Aquest espectacular auge del sobiranisme s'ha produït de forma relativament transversal, al marge de l'edat, el nivell educatiu, la classe social o el lloc de residència. Tot i això, els ritmes de creixement han estat desiguals, ja que el suport a l'independentisme s'ha produït de forma notòriament més acusada entre les classes més acomodades.

Si el sobiranisme ha guanyat terreny de forma molt notable entre els catalans, a la resta d'Espanya l'opinió pública s'ha mogut en la direcció oposada. Segons el CIS, entre el 2011 i el 2012 es va produir un augment molt considerable dels ciutadans partidaris de desfer-se de les comunitats autònomes. Fins i tot algunes empreses demoscòpiques destacades (per exemple, MyWord) mostraven llavors que una Espanya unitària sense autonomies se situava com la principal preferència territorial dels espanyols. Des de finals del 2012, aquesta tendència s'ha estancat i fins i tot s'ha revertit molt lleugerament. Malgrat aquesta tímida reconciliació amb l'Estat de les autonomies, la demanda d'una Espanya unitària es manté com el model territorial preferit entre els ciutadans de regions com Madrid o l'Aragó.

En suma, tant entre l'opinió pública catalana com entre l'espanyola ha crescut de forma molt notable la sensació que l'actual Estat de les autonomies està esgotat. No obstant això, el model alternatiu que proposa cadascú és diametralment oposat. No hi ha dubte que aquest panorama representa un veritable problema per a l'entesa entre les diverses comunitats autònomes. Avui més que mai necessitem governants amb lideratge i voluntat de compromís que ajudin a revertir aquest divorci entre catalans i espanyols. De moment, cap de les parts sembla que estigui per la labor.

Lluís Orriols és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid.