Antropologia de la pobresa

El 1936, l'escriptor James Agee i el fotògraf Walker Evans van elaborar un reportatge sobre les duríssimes condicions de vida dels arrendataris dels camps de cotó d'Alabama: el resultat va ser Elogiem ara els homes famosos, experiència extrema i insòlita que complementa i enriqueix l'obra de William Faulkner. El 1961, l'antropòleg Oscar Lewis va publicar Els fills de Sánchez, prodigi de sensibilitat literària on el protagonisme recau en les veus desolades dels membres d'una família de camperols mexicans que emigren a la ciutat a la recerca de feina per acabar malvivint en els guetos de l'extraradi de la metròpoli. I el 2002, Francesc Serés (Saidí, 1972) comença el treball de camp del que acabarà sent La pell de la frontera, llibre de reportatges, d'entrevistes i de cròniques sobre l'impacte que origina a la seva terra natal —el Baix Cinca i el Segrià— l'arribada imparable d'onades d'immigrants.

Tant Agge com Lewis i Serés no volen oblidar què vol dir ser pobre, i tots tres aprenen a escoltar els menys afavorits, sense sucumbir al vincle emocional ni caure en la temptació de la impudícia ni la complaença, i de tots tres experiments es pot dir el que creia Lionel Trilling del llibre d'Agee, que era l'esforç moral més realista de la seva generació. Al cap i a la fi, el que reivindiquen és el sentit de la dignitat, l'obligació de fer saber al lector que, almenys durant una fracció d'eternitat, en un espai temporal i geogràfic concret, les coses van ser d'aquesta manera i que era veritat que funcionaven així.

Alguna vegada Serés ha explicat que el seu propòsit literari era explicar el país: a De fems i de marbres va voler narrar la relació existent entre el món urbà i el món rural, i a La força de la gravetat i Matèria primera sondejava l'ànima de la classe mitjana que havia perdut el contacte amb els problemes de la pobresa i amb les realitats d'un món que s'anava desgastant sense que ningú s'hi fixés. Ara, a La pell de la frontera, l'eix se centra en la immigració procedent de l'Àfrica i els països de l'est d'Europa i en la seva feina precària i escadussera a la ramaderia i l'agricultura, en els seus efectes en l'entorn rural, en els mecanismes de defensa sense els quals difícilment podrien viure en el seu hàbitat d'indigència, en les privacions econòmiques, en la desorganització moral, en l'absència d'alguna cosa ocasionada per la soledat, la incomunicació i el desarrelament que experimenten els protagonistes, que pul·lulen com espectres enmig la boira al llarg de les pàgines d'aquest llibre, la gent que "després de travessar cinc països ha saltat a l'Atlàntic en una barca per arribar fins a les Canàries i que ha anat de ciutat en ciutat fins a arribar a Lleida per acabar dormint al ras i treballar a la fruita".

A La pell de la frontera, Serés mira, pregunta i escolta, i enregistra fotogràficament la misèria —la fotografia és una opinió lacònicament contundent—, però també busca què queda de la terra i dels costums dels seus avantpassats després que l'exotisme s'hagi accelerat "fins a podrir-se als interiors dels pallers en les muntanyes de bosses d'escombraries": de petit, Serés havia fet servir una cadira de ferro i seient vermell on el pare de l'actual propietari d'un paller derruït s'asseia a prendre la fresca, però el Serés adult la retroba enmig dels matolls, a la vora d'una granja en ruïnes on dormen uns búlgars.

Per resumir-ho amb el títol d'una de les parts del llibre, segurament una de les peces més memorables escrites fins ara per Serés —pel que diu, pel que calla, per com diu el que diu i com calla el que calla, perquè en definitiva parli la distribució de la matèria narrativa—, La pell de la frontera és una "petita història de les històries sense història". Serés busca explicar els què, els on i els com de la desesperança dels rostres absents dels protagonistes del llibre, sabent que la literatura, en el fons, és això, "una història que es pot explicar, que no saps ben bé per què funciona", i "que el món s'aturaria si deixéssim d'explicar històries". El lector també sap que, gràcies a llibres com La pell de la frontera, la duresa i la fredor de la casa buida de la vida es converteix en un món més habitable, almenys durant la lectura.