“La fricció amb la immigració és una crònica social del nostre país”

Francesc Serés (Saidí, 1972) no s’acomoda en l’èxit. La seva trilogia sobre la terra, aplegada a De ferms i de marbres (Quaderns Crema, 2003), li va merèixer el Premi Nacional de Literatura del 2007. El guardó també va reconèixer La força de la gravetat, un retrat de la classe mitjana que va completar amb La matèria primera. Després d’explorar la impostura a Contes russos i la parella a Mossegar la poma, torna a recuperar la no-ficció narrativa amb La pell de la frontera (Quaderns Crema) per estudiar l’arribada de la immigració al Baix Cinca i el Segrià. Un relat que completa l’objectiu que el portà a parlar del camp i la classe mitjana: retratar el seu país.

Pregunta. Parlava d’aquest llibre com un projecte fallit. Com ho ha aconseguit?

Resposta. Amb molta paciència. El llibre el dono per enllestit el 2006, però la crisi ho canvia tot. El projecte canviava i no podia solucionar-ho. L’he reescrit tot, fent un recorregut des del 2003. Aquí ja vivíem una crisi quan a la resta de Catalunya no hi passava gaire res. Els immigrants que el 2001 estaven al centre de Barcelona van anar a parar a Alcarràs, el límit dels límits.

P. La frontera.

“L’actual procés

R. Una frontera també informativa. Hi ha periodistes que ho han tractat, però no hi havia un relat que fos capaç de generar debat, com passa amb la tanca de Melilla. L’any 1987 o 1988, en pobles de 1.000 habitants, de cop arribaven 300 immigrants. La crònica de la fricció amb la immigració és una crònica social del nostre país. Semblava que el que ells patien no havia d’arribar aquí, i va passar.

P. Ha retratat la crisi des de la classe mitjana i des de la immigració, i abans que esclatés la bombolla.

R. He acabat construint un marc que acaba explicant un determinat relat del país, a través dels anhels, les voluntats, l’esforç d’una classe mitjana i de la immigració. Encara recordo el primer gambià que va arribar a Saidí. Era una globalització abans que se’n parlés, ja la tenies de carn i ossos.

P. Parla de fricció, i al llibre es percep recel.

R. Les han passat putes per arribar fins aquí, i quan un blanc arriba als campaments enmig dels canyissars…

P. Aquest acostament que fa vostè, el fa tothom?

R. Es produeix de facto. Cada onada ha deixat sediments, gent que es queda, i la gent es casa, i hi ha parelles mixtes. A l’escola és brutal, ho he vist en quatre anys que he estat alfabetitzant nanos.

P. Hi dedica un capítol i se’l nota orgullós.

R. Sap el salt d’una família que ha vingut del Punjab a buscar-se la vida? El pare ha vingut a llescar pernils i el seu fll pot ser metge. I això indica una consciència de classe i de treball.

P. El treball és tota una constant en la seva obra.

R. És el que he vist, el món més proper. El tio de la ferreteria, no té una història? Estem delimitant les històries només a l’èpica, el sentimentalisme, de l’aventura?

P. Aquest punt de vista creu que està estès?

R. Des d’altres punts de vista, com el documental. Però no té l’aproximació que té la literatura, són llenguatges diferents. Jo aquí hi introdueixo fotos, perquè si només ho expliqués, la gent podria dubtar de la veracitat.

P. Potser perquè el lector està acostumat a un altre tipus de no ficció, menys narrativa.

R. Sí, però és fàcil: hi ha un contingut emocional i vital enorme. És gent que ha pencat, ve d’un lloc i té un petit relat. Té dret que es construeixi aquest relat. És la part dificultosa de dir: ¿com fas literatura de coses que aparentment no ho són? El valor democràtic que dóna la literatura és que, amb una pàgina i un bolígraf, ets igual que qualsevol altre, has de tenir una història.

P. Hi ha un capítol d’autojustificació: “Els meus llibres tenen un espai petit, potser no són grandiosos ni memorables”.

R. Són històries que mereixen ser contades independentment de l’èpica. El que explico m’ha passat al costat de casa. Allà hi ha una història. Constitueix una recerca del que tots intentem trobar en la literatura, l’ànima. Com descrius, com crees un relat? Ves-lo a trobar, vés-hi si fa calor, més de 40 graus, mosquits…

P. Prefereix viure-ho que imaginar-ho.

R. És que hi has d’anar. I no és un sacrifici, és un privilegi. He volgut interactuar i donar forma a un relat que sigui plausible, la veu de l’altre. No m’he volgut disfressar.

P. Però ha fet ficció. Una manera d’explicar el que ha viscut sense por de retratar els seus?

R. La ficció et dóna aquesta llibertat. Però també he fet aquest llibre perquè era gent que desapareixia, gent que em costa saber si m’han llegit. En algun cas he canviat noms, cognoms, llocs per no saber qui és.

P. Quan escriu contes, és un alliberament?

R. I tant. I més els contes russos, que és dir: sóc un altre escriptor. No ha de respondre ni per tu!

P. Per què buscar un canvi d’estil a gairebé cada llibre?

R. És una necessitat, no repetir-te.

P. Però a vegades sembla fàcil: escriure molt fent sempre el mateix.

R. És molt avorrit i el lector no t’ho perdonarà. Poc o molt, espera una cosa diferent. Si no hi ha repte, on queda el risc?

P. Un repte com passar de les frases llargues amb les que va començar a l’estil directe d’ara.

R. Amb molt diàleg i molta interacció. I també hi surto jo, que no havia passat mai. Això és buscat, i espero que el proper llibre tingui encara un canvi més gran.

P. En un llibre sobre fronteres, també hi surt la seva com a persona.

R. Tinc 41 anys, i aquest llibre marca un canvi, una frontera personal. Aquest món el dono per acabat, ja no hi tornaré. No tornaré a parlar ni d’aquest tema ni d’aquella zona. Ja no puc explicar més, el proper que escrigui d’aquesta terra que sigui un altre.

P. Hi surten referents de la terra, i personals, com Jesús Moncada.

R. Amb ell, per primera vegada també hi ha consciència de llengua, de ser literatura.

P. També s’hi veu la petja d’un dels seus referents, l’etnògraf Claude Lévi-Strauss.

R. És que és Déu! És l’intent d’explicar, a través dels grups humans, què és l’home. I amb textos bellíssims.

P. Deia que es tanca una època. Què ve, ara?

R. Estic embarcat en diverses coses. Una és una novel·la que passa al centre de Barcelona.

P. Un nou canvi.

R. Necessito explicar què passa aquí amb un canvi de registre, de forma, de relat. Una noia que treballa i viu al centre de Barcelona.

P. La no-ficció s’ha acabat?

R. Ja ho veurem, potser això acaba sent no-ficció. Comences i no saps com acabes. La pell de la frontera la tenia acabada fa set anys!

P. L’última frontera que cites és la independència.

R. Hi haurà un relat que passarà a partir d’ara, però no sabem com serà. El procés independentista és un qüestionament de les autoritats que ens ha donat Espanya. És una de les darreres fronteres que ens feia falta trencar.