Entre Pyongyang i Torrespaña

Quan els llegeixes o sents manifestar-se sobre el tema, diries que viuen a Corea del Nord, sota un règim totalitari i opressiu, on hi ha una televisió i una ràdio úniques, i un sol diari, tots consagrats a adoctrinar i rentar el cervell d'una pobra massa alienada des del poder. Però no, es refereixen a Catalunya, on poden sintonitzar-se lliurement desenes de cadenes de ràdio i televisió, la immensa majoria amb un marc de referències i uns continguts robustament espanyols. A Catalunya, on la majoria dels deu o dotze diaris amb edició local, i entre ells els de més tiratge, són obertament contraris a la hipòtesi de la independència. L'escàndol i la indignació, doncs, se circumscriuen al suposat furor sobiranista de TV3, cadena que el passat mes d'octubre va aconseguir una quota de pantalla del 14%.

Si, a la vista d'aquesta dada irrefutable, arriben a admetre que, bé, que potser no som exactament a Pyongyang, de seguida acudeix a auxiliar-la la síndrome del contribuent indignat: “Sigui quina sigui la seva audiència, el sectarisme de TV3 és intolerable, perquè és una cadena pública que jo també sostinc amb els meus impostos”.

Parlem, doncs, d'impostos i de televisions públiques. Servidor, verbigràcia, contribueix al finançament de Televisió Espanyola des que vaig començar la meva vida laboral —i, per tant, fiscal— farà aviat quatre dècades. Però, a partir de la pèrdua del monopoli amb l'aparició d'ETB i TV3 (1982-1983), TVE va considerar que reflectir la realitat política, social i cultural catalana ja no li competia, va ser asfixiant el seu brillant circuit català, va desertitzar els estudis de Sant Cugat i es va convertir en una cadena cada vegada més madrilenyocèntrica i governamental.

Al llarg dels darrers dos anys, quants debats i tertúlies polítiques ha emès TVE on el sobiranisme català estigués mínimament representat? Quants reportatges d'Informe Semanal s'han apropat amb alguna objectivitat a la situació de Catalunya? Cal recordar que, el passat Onze de Setembre, al Telediario de les nou de la nit, la notícia de la V dibuixada a Barcelona per una gegantina manifestació va aparèixer... al minut 20 de l'informatiu? Doncs, malgrat això, centenars de milers de contribuents catalans hem continuat finançant l'ens públic. Perquè no tenim una altra opció, és clar, però sense més escarafalls victimistes.

La passada setmana, el flamant president de RTVE, José Antonio Sánchez Domínguez —conspicu aznarista, amb un extens currículum professional en mitjans tan ponderats com Abc, la cadena Cope o Telemadrid— va nomenar nou cap dels serveis informatius de la casa. L'agraciat ha estat el periodista José Antonio Álvarez Gundín, fins aquest moment sotsdirector d'Opinió del diari La Razón, una capçalera el biaix ideològic i l'hostilitat fòbica de la qual a les reivindicacions nacionalistes catalanes no necessiten ser glossats.

En els els últims dos anys, quants debats i tertúlies polítiques ha emès TVE on el sobiranisme català hi hagi estat representat?

I bé, us imagineu l'escàndol si algú tan independentista com espanyolista és Álvarez Gundín hagués estat posat al capdavant dels informatius de TV3? Quan els directius de Televisió de Catalunya poden ser descrits despectivament com a “publicistes de CiU” —fins i tot els nomenats pel tripartit—, què caldria dir dels Urdaci, Sáenz de Buruaga, González Ferrari, Somoano, Sánchez Domínguez, etcètera? Per què tots aquests zeladors de l'objectivitat i la independència informatives a TVC no han dit mai ni una paraula sobre TVE, que també és “nostra”, almenys en la mesura que la continuem pagant? Potser perquè és una estructura d'Estat i els seus directius —amb La Moncloa al darrere— no es deixen intimidar?

Per descomptat, les retallades de plantilla, les reduccions salarials i altres estretors no fan regnar l'eufòria a les instal·lacions de Sant Joan Despí, i hi ha malestar, i crítiques contra la direcció. En canvi, Torrespaña és l'arcàdia feliç: l'altre dia, sense anar més lluny, 1.500 professionals de la casa van fer públic un document en què denuncien “manipulació” i “falta de pluralisme”... Però, pel que sembla, això no té cap significat, ni projecta cap ombra sobre la programació de la cadena.

TV3 no és perfecta. No obstant això —resulta fatigant haver de repetir-ho tantes vegades— resisteix molt dignament la comparació amb les altres cadenes públiques o privades del nostre entorn, sobretot quan fa 19 anys que a Catalunya no hi ha majories absolutes. Aquesta mateixa setmana, un dirigent del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT, 20.000 afiliats) va explicar que ells no han aparegut mai a Canal Sur, perquè pertorbarien la imatge d'Andalusia que vol projectar la Junta perpètuament controlada pel PSOE.

En canvi, portaveus polítics i socials de l'unionisme —aquests últims, sense que ningú no qüestioni la seva representativitat ni els pregunti quants afiliats tenen— apareixen de manera assídua a TV3. En posició minoritària? Tant com ho són les seves tesis al Parlament català, democràticament elegit.

Però no ens confonguem de debat. En el fons —recordeu, deu anys enrere, aquella teoria de la crosta nacionalista— el que sulfura és que TV3 intenti ser la televisió nacional d'una nació diferent d'Espanya.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.