“La meva mare està a l’atur i jo no puc ajudar-la”

Luis Miguel Sanz era directiu d'una empresa de maquinària de fred industrial. El seu fill el veia sortir de casa amb corbata. Un dia Sanz es va quedar a l'atur, va deixar de poder pagar la hipoteca, va passar a estar sempre preocupat. Va començar una vaga de fam per reclamar la dació en pagament i demanar que li perdonessin el deute pendent, 100.000 euros. Per aquelles dates al seu fill gran, de 10 anys, li canviava el caràcter. D'alegre i responsable es tornava taciturn i rebel. Sanz va decidir denunciar als mitjans el banc i això va empitjorar l'estat del menor. El col·legi, a Guadalajara, alertava que havia baixat molt el seu nivell d'estudis. El nen va perdre l'autoestima, va començar a preguntar si es quedarien al carrer, a plorar sense motiu. Trigarien encara a descobrir que a més estava patint assetjament escolar pels seus companys. L'envoltaven i, mentre li pegaven, li preguntaven: “Ara ets pobre? Et veurem buscant a les escombraries?”.

"Gairebé no hi ha programes d'ajuda per als infants”,

Molts menors estan donant senyals que la preocupació que es respira a casa seva els ha afectat. El pediatre Jesús García, de l'Hospital Infantil Universitari Nen Jesús, explica com ho exterioritzen: “Pateixen ansietat, crisis d'angoixa, excitació, trastorns emocionals, o de sobte deixen d'acceptar els límits, es tornen més rebels... Els adolescents poden arribar a menysprear la vida pròpia o aliena, tenir més inclinació per addiccions i desenvolupar sexualitats precoces”, diu. “Perdre el suport d'uns pares destrossats provoca inseguretat i temor”.

A Espanya ha crescut el nombre de menors sota el llindar de la pobresa, denuncia Unicef, que els xifra en 2,3 milions. Malgrat aquest augment, les ajudes (despesa en serveis socials, beques menjador...) destinades a menors han caigut gairebé un 15% des del 2010 (6.370 milions), any fins al qual s'havia mantingut una tendència alcista.

“La mare de Nacho té molt d'estrès i ell sent culpa”, diu una terapeuta

No hi ha dades de quants menors estan deprimits pels problemes econòmics dels pares. La Societat de Psiquiatria Infantil aporta estimacions de menors deprimits en general: un 1,1% fins als 6 anys, entre un 1,8% i un 2,3% des dels 6 fins als 14 i entre un 4% i un 5% en adolescents. Algunes entitats dedicades al tractament de menors amb problemes afirmen que tenen més demanda, com la Federació Catalana d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i a l'Adolescència (Fedaia). Al juliol van denunciar l'augment de problemes de salut en els menors, les famílies dels quals tenen problemes econòmics. Marta García, de la junta directiva, diu que Espanya hauria d'incrementar la inversió en polítiques socials dirigides al menor, que és d'un 1,4% del PIB, per sota de la mitjana de la UE: d'un 2,1%.

El pediatre Jesús García explica que el que és habitual és enviar els menors que donen mostres de depressió al psicòleg i, si no milloren, al psiquiatre. Guillermo Fouce, president de Psicólogos sin Fronteras, afirma que el sistema públic triga uns quatre mesos a atendre els afectats i que, una vegada acceptats, les visites tenen lloc una vegada al mes en els casos més greus i cada tres mesos en la resta. “Una atenció seriosa ha de tenir assiduïtat setmanal”, afirma. D'altra banda, moltes famílies, precisament pels problemes econòmics, no poden recórrer a la xarxa privada. “Pagar les visites costa i s'espaien massa”, afirma la psicòloga Silvia Álava. “Gairebé no hi ha programes d'ajuda als menors”, diu la psicòloga Lila Parrondo. “Els nois que pitjor ho estan passant ho tenen complicat. La majoria de l'atenció que reben és de col·legues que no cobren”.

Un dia el menor va dir

María, 51 anys, té dos bessons de 14. Viu a Carabanchel (Madrid). Treballava de secretària de direcció, però es va quedar sense feina el febrer del 2012. “Tinc el caràcter agrit”. Un dels dos bessos, Nacho, la preocupa molt. Ella voldria que estudiés més. Ell se sent culpable perquè no pot concentrar-se. “Aquest any he canviat d'escola per veure si canvia la meva actitud perquè no feia res”, diu el menor. “La meva mare es preocupa, però no dono resultats. Quan la veig trista per l'atur, m'entristeixo jo també. No puc ajudar-la”. La cinesiòloga María Docavo l'atén gratuïtament, tot i que el veu amb assiduïtat variable. “La seva mare té molt d'estrès i ell, sentiment de culpa”, diu. “La reacció instintiva és posar-se en situació d'atac, fugida o paràlisi. En els nens es veu clar, però els adults no ho entenen i els culpen. I això no els ajuda”.

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, davant l'absència de dades públiques qualitatives, ha engegat una enquesta a famílies perjudicades. Fa dues setmanes van publicar un avanç d'aquest sondeig a Catalunya amb 1.200 famílies. Segons les seves dades, el 10% dels nens i el 7% de les nenes estan “gairebé sempre” tristos.

El menor que va patir assetjament escolar va passar set mesos al psicòleg (públic), però no va canviar res. Un dia va dir als seus pares que creia que era millor no viure. El van derivar al psiquiatre. Fa un any i mig que està medicat. “De moment ens diu el psiquiatre que no li pot treure la medicació”. El seu pare va aconseguir la dació en pagament i el perdó del deute. Actualment viuen en un xalet que han ocupat i el temor al fet que els facin fora de casa segueix present.