Duran i el seu viatge al centre de la política

Josep Antoni Duran Lleida fa molts anys que aspira a ser el mascle alfa de la comunitat política catalana i deixar, per fi, de ser teloner del líder convergent de torn. Primer el dirigent democristià va tractar de desbancar el líder de CiU sense sortir de la coalició, però la condició de partit satèl·lit d'Unió Democràtica i de subordinació al poder de CDC li van impedir la promoció interna. Artur Mas va guanyar la partida i Duran se'n va anar al Congrés dels Diputats, refugiant-se en la seva luxosa caserna de la suite de l'hotel Palace de Madrid.

Ara, en ple apogeu del debat sobiranista, a les portes del procés participatiu del 9-N i davant unes hipotètiques eleccions autonòmiques anticipades per aconseguir la independència de Catalunya, Duran es planteja canviar d'estratègia i emprendre el seu particular viatge al centre de la política per aconseguir situar-se a la cresta de l'actual tsunami polític. Sens dubte, una gesta gairebé semblant a la que van realitzar Axel i el seu oncle, el professor Lidenbrock, a la novel·la de Jules Verne Viatge al centre de la Terra, de la qual aquest novembre se celebren els 150 anys de la publicació. Duran, amb el seu domini de l'alquímia política, sembla que ha aconseguit desxifrar el missatge secret del pergamí que conté les instruccions per arribar al centre de la política i es disposa a superar tot tipus de peripècies, a esquivar vents i tempestes, i a passejar envoltat de perillosos monstres. Una proesa només a l'abast d'un animal polític de cap a peus i d'un professional del maquiavel·lisme més exigent.

Coneixedor dels comportaments bàsics que descriu l'etologia, el nou mètode que ara intenta Duran és, sense anar gaire lluny, el mateix que utilitza el bonobo o ximpanzé pigmeu, és a dir, establir aliances polítiques interessades a aconseguir derrotar el mascle alfa i ocupar el seu domini. Tip d’estar a segona fila, Duran vol convèncer els seus coreligionaris perquè iniciïn la travessia i s'aproximin a noves formacions polítiques i, si cal, emancipar-se de CDC, el partit que els ha donat de menjar els últims 36 anys, des que es va formar la coalició CiU el 1978.

Duran ha començat per tirar els trastos a Miquel Iceta i convèncer-lo per formar una parella alfa que en un futur domini l'arc parlamentari català. No importa que Unió sigui democratacristiana i de dretes, i que el PSC es defineixi socialista i d'esquerres, ni que els primers defensin el galimaties de l’Estat confederal i els segons insisteixin en l’Estat federal. No molesta que Unió sigui comparsa del PP al Grup del Partit Popular Europeu i que el PSC formi part de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu. Tampoc incomoda que sigui el mateix Duran, que en el seu moment va arribar a defensar als metges que “guarien” l'homosexualitat amb teràpies reconductuals, qui s'atreveixi a demanar a Miquel Iceta que junts tractin de guarir la política catalana. I per rematar aquest joc dels disbarats, Sáenz de Santamaría ha beneït l'aliança i els socialistes admeten que “el PSC està disposat a assumir-ne el cost polític”. Realment, quan a un li queda poc “cost polític” per perdre, pot estar disposat a agafar-se a la taula de salvació, com plantejar-se un pacte a la grega i amb Unió.

Si falla el PSC, Duran buscarà nous aventurers que l’acompanyin en la seva odissea centrípeta per situar-se al capdamunt del sistema de partits català i guiar el poble que l’aclama. Altres partits, com el PP, que també necessiten antídots polítics per combatre l'independentisme, poden estar disposats a sacrificar-se per garantir l'èxit de la gesta, sobretot si reconeixen l'obstinada fatalitat que mostren les dades demoscòpiques. En qualsevol cas, tots els aliats susceptibles d'afegir-se a l'epopeia de Duran tenen tantes xacres i tant plom a l'ala (gairebé com Unió) que fins i tot poden repel·lir els electors més centrats.

De moment, per construir un nou espai de centre polític Duran ja ha creat la plataforma cívica Catalunya al Centre, que previsiblement començarà a reactivar-se després del 9-N. A principis d'agost va afirmar que mai se n'aniria a un altre partit, però no serà fàcil convèncer tots els dirigents i militants del seu partit perquè el segueixin cap a una dimensió política desconeguda, sobretot si tenim en compte que un percentatge molt elevat d'ells encara viu —i influeix— gràcies a CDC. És molt probable que en l'actual context polític que vivim a Catalunya la jugada li surti malament, frustri les seves ambicions i passi de la seva actual condició de mascle beta a mascle omega i acabi sent menyspreat per tots, fins i tot pels seus.

Els personatges de Jules Verne van començar el viatge a Islàndia i el van acabar sans i estalvis a la illa italiana de Stromboli. Veurem en quina latitud ideològica i en quin estat de salut política es trobaran Unió i el seu intrèpid líder al final del seu apassionant viatge al centre de la política.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.