Un pas curt

Seguint el guió previst, el Govern de Mariano Rajoy va decidir ahir recórrer davant el Tribunal Constitucional (TC) contra la convocatòria sui generis, per la Generalitat de Catalunya, del succedani de consulta popular per la independència o “procés de participació ciutadana” del 9-N. Es tracta d'una decisió basada en arguments jurídics sòlids; però, si no s'acompanya d'una fina gestió política, no servirà per avançar cap a una solució de la qüestió catalana, si és que no contribueix a complicar-la encara més.

En anunciar-se el nou 9-N, el Govern va emfatitzar la part positiva de l'aparcament de la consulta formal suspesa pel TC i va voler treure importància al llançament d'una versió d'aquesta consulta de caràcter informal. Però la nova versió emmalaltia des de l'arrencada d'un seriós dèficit normatiu, en no penjar de cap disposició concreta; en no formalitzar-se per via de decret; i en mancar de registre, mecanisme de control i altres requisits de neutralitat i informació, bàsics per a la seguretat jurídica i per als drets elementals de tots els catalans.

Calia sostenir que es tractava més aviat d'un esdeveniment d'agitació que d'una convocatòria quantificable i susceptible de produir efectes jurídics. I que, en no materialitzar-se la seva convocatòria en una disposició publicada al Diari Oficial de la Generalitat, es tractava d'un acte inexistent, i per tant, no perseguible. Aquest raonament hauria permès mirar cap a una altra banda, amb el consegüent i aconsellable alleujament polític d'evitar més tensions i circumscriure la mobilització a un perfil de jornada reivindicativa. Però la creixent implicació directa de l'Executiu d'Artur Mas en l'organització del procés, les pressions als funcionaris perquè exercissin de voluntaris i les abusives ordres als mitjans de comunicació públics i privats per fer propaganda han anat il·lustrant la mesura de l'abast polític de l'assumpte. I els arguments del Consell d'Estat han desautoritzat l'esdeveniment perquè es tracta d'una reedició en format menor de tots els defectes de l'anterior convocatòria, agreujats per la declarada temptativa d'Artur Mas d'eludir la legalitat, en evident frau de llei embolicat d'“astúcia”. Això ofereix un suport sensible a la impugnació, que apel·la amb seny a anteriors sentències del TC.

Però si l'alt tribunal confirma aquest diagnòstic en el seu ple del proper dimarts —com sembla molt més que probable—, la suspensió de l'esdeveniment pot comportar conseqüències polítiques encara més negatives que les que podria implicar la seva celebració. Com es pot abonar el terreny per fer més eficaç la insistent, encara que fal·laç, propaganda segons la qual Espanya nega el dret a votar dels catalans: poden fer-ho, per les lleres habituals i per les que es pactin dins de l'ordenament. Però l'evidència d'aquest fatal efecte col·lateral no s'ha de convertir en base per aparcar la legalitat a un costat. A hores d'ara és, a més, impossible.

Del que sí que ha de servir és de nou esperó perquè el Govern faci ja el que hauria hagut de fer fa molt de temps: organitzar un diàleg i una negociació sobre la base d'una proposta de millor govern. Defensa de la llei, sí. Acció política, també.

La suspensió del 9-N-bis afectaria el sector públic, la Generalitat i els ajuntaments: sobra recomanar que han d'atenir-se a la legalitat. Però no afecta els partits —inclosa la Convergència d'Artur Mas— i les organitzacions privades que desitgin organitzar aquest dia una mobilització en qualsevol format pacífic. Fins i tot per a una sortida així no seria ociós reprendre el diàleg entre Mas i Rajoy, a fi d'assegurar que es fita l'abast de qualsevol esdeveniment i evitar traumes. I després, per organitzar a partir del 10-N com pactar des del desacord.