Catalans en guerra

No és un fet menor que el que avui s’anomena Primera Guerra Mundial fos per als contemporanis la Gran Guerra. Un conflicte com mai havien vist, extens i extremadament mortífer, que ho sacsejava tot, i no únicament als camps de batalla. És per això que ningú en podia viure al marge, tot i que estats com l’espanyol esdevinguessin militarment neutrals. La societat catalana es va dividir aleshores entre aliadòfils i germanòfils, i sectors del catalanisme van entendre que no podien restar-ne al marge.

Més enllà del que pensaven els polítics instal·lats a la tot just nounada Mancomunitat, un petit nucli va pensar a bastir alguna forma de propaganda internacional del catalanisme. D’aquí va sorgir la idea de formar un cos de voluntaris catalans que s’enrolessin per ajudar una França identificada amb la lluita per la llibertat.

Tot i que els historiadors ja fa molts anys que sabem que aquest grup fou molt petit, en el millor dels casos prop del miler de soldats, no deixa de ser curiosa la persistència d’un mite que va ser alimentat des de la fi del conflicte. El novembre de 1918, el diputat dels Pirineus Orientals Emmanuel Brousse va fer una intervenció a l’Assemblea Nacional francesa on va fer una sonora referència als 12.000 catalans que havien intervingut en la contesa. 12.000 va esdevenir així una xifra màgica que en part s’alimentava de la confusió entre els voluntaris d’un estat neutral i els catalans de ciutadania francesa, que s’havien d’enrolar obligatòriament, però que en determinats moments es presentaven tots com a catalans.

La realitat és que el projecte del doctor Joan Solé i Pla és alhora una bona mostra de l’ambició però també de les limitacions en la intervenció del catalanisme en una contesa entre estats. Amb un enorme voluntarisme, Solé volia fer presents els catalans en la guerra perquè així també podrien tenir algun paper en la postguerra. De tot plegat es derivava que els voluntaris havien d’estar ben convençuts de la causa política que defensaven. En aquest punt és on 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, de Joan Esculies i David Martínez Fiol, fa la seva principal aportació, a través de les cartes creuades entre Solé i 435 dels voluntaris. Alguns dels soldats estaven absolutament en línia amb Solé, però també es constata que d’altres eren als camps de batalla per altres motivacions ideològiques, encara que ja els anava bé rebre els paquets que les padrines els enviaven des de Barcelona. D’aquesta manera, en els voluntaris coexistien militants convençuts com Camil Campanyà, que impulsà la publicació de La Trinxera Catalana, amb els que de fet ja formaven part de la Legió estrangera abans de l’esclat bèl·lic, en alguns casos per no fer la guerra del Marroc o per por de les represàlies de la Setmana Tràgica. En clar contrast, Ramon Rectoret escrivia amb orgull: “A nosaltres avui ja no ens miren com a espanyols sinó com a catalans”, mentre que un voluntari anomenat Fabra no acceptava la protecció de Solé “ya que aquí no existen países ni regiones”.

A la fi, la presència d’aquells voluntaris va tenir un indubtable efecte propagandístic, més dins Catalunya que fora, i va tenir un paper en la radicalització d’alguns sectors catalanistes, encara que el seu efecte diplomàtic a la fi de la guerra fou nul. Havia estat una expressió d’idealisme que cal considerar en una història del món més plena de desertors que no pas de voluntaris.

Vist en una perspectiva més àmplia, el cas dels voluntaris és un dels 16 episodis que tracten Josep Maria Solé i Eduard Puigventós a Els catalans a les guerres del món, que vol mostrar el caràcter bel·licós dels catalans al llarg de la història i la seva presència en conflictes arreu del món, des dels clàssics almogàvers fins a participacions molt poc conegudes, com per exemple una incursió a Dinamarca el 1807-1808 en el complex tauler d’escacs de l’Imperi napoleònic, on batallons de voluntaris catalans foren decisius per evacuar les tropes hispàniques encerclades per francesos i danesos.