La situació és greu, però no és seriosa

Un genial guionista italià, Ennio Flaiano, en ser preguntat en una ocasió fa dècades per la situació política italiana, va respondre: “La situació és greu, però no és seriosa”. Després de veure Junqueras sanglotar fa uns dies a Catalunya Ràdio, el motto de Flaiano sembla que es pot aplicar sense pèrdua de significat a la situació política de Catalunya. No sembla que existeixin grans objeccions contra el fet que les persones expressin els seus sentiments en públic, ja siguin d'eufòria, de debilitat o de desesperació. No crec que aquests sanglots siguin gaire importants. El que realment és rellevant d'aquesta entrevista és que per primera vegada a Junqueras li va tocar fer campanya.

Fins ara la campanya l'hi havien fet els altres: el PP, amb la seva habilitat innata per ridiculitzar fins a la nàusea la idea d'un Estat que admeti diferents sensibilitats o CiU amb el seu martiri irracional. Fins ara, Junqueras només havia d'estar callat per anar sumant adeptes a la causa. Això s'acaba quan Mas admet que la consulta del 9-N no pot ser realitzada en els termes en els quals es va preveure inicialment. A Junqueras li toca prendre la iniciativa. Si fins ara els altres movien l'arbre mentre ell recollia els fruits, ara li toca a ell moure l'arbre i, alhora, recollir els fruits. A saber, li toca estar en dos llocs alhora.

Només els polítics brillants semblen ser capaços de satisfer aquesta forma d'ubiqüitat. Si un escolta l'entrevista de l'altre dia, la impressió que perdura és que Junqueras està molt lluny de ser ubic (també Mas, però per raons exactament inverses, ja que fa dos anys que mou l'arbre i deixa que siguin els altres els que en recullen els fruits).

El que amb alta probabilitat serà el proper president de la Generalitat no sembla saber com armar el seu projecte

Per això, i no pels sanglots, és rellevant l'entrevista de l'altre dia a Catalunya Ràdio. Aquesta entrevista constituïa una de les primeres oportunitats en què Junqueras podia i havia de ser propositiu. Podia i havia de començar a delinear el seu projecte, ja que aquest, per primera vegada en els últims anys, deixava de ser alimentat pels altres. I Junqueras, per a inquietud de tots els catalans i catalanes, no va dir substancialment res. Va repetir fins a la sacietat que l'única cosa important és que la independència és necessària, que és urgent, que la gent no pot esperar més.

La periodista li preguntava repetidament la manera a través de la qual es podia aconseguir aquest objectiu necessari i urgent, si estava pensant en una llista unitària o no o què requeria el camí cap a aquest objectiu. Junqueras no responia res i insistia que l'important no era el com sinó el què. És a dir, la independència. El problema és que sense un com, aquest què és un objecte abstracte que no es realitza al món i que per tant no pot ajudar tota aquesta gent necessitada. Cap al final de l'entrevista, Junqueras va començar a sanglotar quan la periodista li va inquirir per enèsima vegada sobre com i amb qui. A Junqueras li va fallar la veu en demanar que es “deixi de perdre temps... i s'aconsegueixi l'objectiu final". Ni una sola paraula sobre quines són les conseqüències reals d'una declaració unilateral d'independència. Ni una sola paraula sobre amb qui —i contra qui— estarien disposats a fer la declaració unilateral d'ndependència. Ni una sola paraula sobre quina majoria seria necessària per fer la declaració unilateral d'independència.

Amb l'entrevista de Junqueras, l'independentisme recula diversos anys, i torna a ser aquest lloc intangible, impalpable i necessàriament idíl·lic que va ser fins fa només un parell d'anys. Quan en política els procediments passen a ocupar un lloc secundari, els objectius últims —la realització dels quals penja d'aquests procediments— adquireixen un estatus abstracte, pràcticament fictici.

L'escenari que deixa l'entrevista és greu, però no és seriós. El que amb alta probabilitat serà el proper president de la Generalitat no sembla saber com armar el seu projecte. Això no seria tan greu si el seu projecte fos un projecte menys ambiciós. Però, donada la magnitud del repte, que qui el lidera o el liderarà no sàpiga com implementar-lo i que la seva gran estratègia consisteixi a “deixar de perdre temps” deixa una inquietant sensació d'horror vacui.

(Un corol·lari possible al que he sostingut en aquestes línies és particularment conspirador i no estic disposat a subscriure'l: que Junqueras, atès que sabia per endavant que no diria res de res en l'entrevista, provoqués, de forma deliberada, aquests sanglots perquè tothom parlés d'aquests sanglots i no de la vacuïtat del seu discurs. Crec honestament que aquest no és el cas. Junqueras em sembla un bon home, sincer en les idees que defensa, educat en la dialèctica i compromès amb els seus. És precisament per això que crec que els seus sanglots eren tan genuïns com la vacuïtat del seu discurs).

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.