Erdogan obre les portes del seu nou i enorme palau a Ankara

El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, va estrenar dimecres, coincidint amb el dia de la República turca, el nou palau presidencial a Ankara, un enorme complex embolicat en una polèmica legal i criticat per l'oposició. Encara que un accident en una mina de carbó al sud del país, on 18 miners van quedar atrapats, va obligar a cancel·lar l'acte oficial a la seva nova residència, al matí Erdogan ja va rebre alguns visitants al palau, des d'on va declarar a la televisió: “No hauria estat apropiat celebrar la recepció [oficial] en un moment així”. L'accident miner ha portat a la memòria dels ciutadans la pitjor tragèdia d'aquest tipus a Turquia, quan el maig passat van morir 301 miners a Soma.

La recepció oficial al nou recinte estava prevista com una simbòlica ruptura amb la tradició, ja que des de la fundació de la república, el 1923, s'havia celebrat al Palau de Cankaya, fins avui seu de la presidència i que originalment va pertànyer a Mustafà Kemal, Atatürk, el fundador de la Turquia moderna.

Al principi, el nou edifici havia de servir de residència i oficina al càrrec de primer ministre. Però després de guanyar les eleccions presidencials a l'agost, Erdogan va decidir que seria ell com a cap d'Estat qui l'ocuparia, aparentment en concordança amb la idea d'una "nova Turquia" en la qual ha insistit des de la seva arribada a la presidència. Considerada fins ara una figura cerimonial, ja abans dels comicis Erdogan havia deixat clar que ell seria un president actiu i intervencionista, i el seu partit voldria canviar la Constitució per atorgar poders executius a la prefectura de l'Estat.

La construcció del nou palau s'ha dut a terme malgrat diverses ordres judicials en contra, a causa que presumptament aquests terrenys no eren edificables. “Que l'enderroquin si tenen prou poder per a això (…). No seran capaços d'aturar-ho. Jo l'inauguraré i jo l'ocuparé”, va declarar a la premsa el llavors primer ministre Erdogan el març d'aquest any, abans de les eleccions presidencials i després que un tribunal ordenés parar l'obra.

Edificat en una zona boscosa que va pertànyer a Atatürk i que ell mateix va donar a l'Estat el 1937, la finca ocupa 200.000 metres quadrats, dels quals se n'han edificat 40.000, i el seu cost, que no s'ha fet públic, s'ha estimat en uns 275 milions d'euros, segons diverses informacions de la premsa local. Conegut popularment com a Ak Saray, palau blanc en turc i que juga amb les sigles del partit d'Erdogan, AK Parti, el complex disposa de 1.000 habitacions i grans mesures de seguretat, que inclouen búnquers, túnels per protegir-se d'atacs químics, defenses contra ciberatacs i una “sala de guerra” subterrània. A més, una de les seves oficines està inspirada pel Despatx Oval de la Casa Blanca a Washington, segons la premsa local, que a més no tindria cap element elèctric per protegir-la així de l'espionatge.

Quant al seu aspecte, s'ha dit que la seva arquitectura és una actualització de l'estil selyúcida, en referència a un poble precursor dels turcs que va derrotar l'imperi bizantí el 1071 i va establir un extens imperi des d'Anatòlia fins a més enllà de Pèrsia i Àsia central.

L'oposició turca ha criticat el trasllat de la residència i l'oficina presidencials des de Cankaya al nou palau, que consideren excessiu i una mostra més del "creixent autoritarisme" de l'actual president turc. “Erdogan vol equiparar-se amb Atatürk. Vol dir: ‘Al principi hi havia Ataürk en la construcció de la república i ara hi sóc jo”, es va queixar Ozcan Yeniceri, diputat de l'opositor Partit del Moviment Nacionalista, quan Erdogan va anunciar que el nou palau seria per a ell i no per al primer ministre.

"Cal posar fi a aquestes ximpleries. Molts polítics tenen ambició de poder i res no justifica que la d'Erdogan sigui excessiva", respon a EL PAÍS Akin Ozcer, exdiplomàtic turc i escriptor. "Si jo fos president de la república, i [com Erdogan] decidit a eliminar la tutela burocràtica, no viuria al palau [de Cankaya] on va morir el president Ozal en condicions com a mínim sospitoses", elabora Ozcer, en referència a la mort el 1993 de Turgut Ozal, de qui s'ha dit que podria haver estat enverinat i que les seves polítiques l'havien enemistat amb elements nacionalistes i militars de l'Estat.