“Alemanya va superar el passat. Espanya no”

Podíem haver abordat aquesta història com s'aborda la història: amb mètode, amb ciència, amb especialistes. Hauria estat interessant, acadèmic, irrebatible i digne d'alguna irreprotxable tesi doctoral més, per què no. Però hi havia una altra opció: fer-ho de la mà d'un poeta que mai es va graduar, que no va poder amb les matemàtiques i que, per no entendre-les, es va inventar les seves pròpies regles, la seva lògica. Cees Nooteboom (l'Haia, 1933) es va beure el món viatjant, va aprendre idiomes escoltant camioners que poc sabien de gramàtica mentre es llicenciava en sots fent autoestop i es va convertir en autor sense adonar-se'n. Sense plans.

Per això, i perquè va escriure dues obres necessàries sobre Berlín i les cicatrius europees (El día de todas las almas i Noticias de Berlín, ambdues a Siruela), triem abordar-ho a la seva manera.

Explica Nooteboom que ell viu la història com una gran poesia de rimes que tornen i tornen, d'esdeveniments que reflecteixen altres esdeveniments del passat. La primera rima de la seva vida va ser la guerra, quan el nen Cees va contemplar de la mà del seu pare l'arribada dels alemanys a Holanda. "Els primers alemanys van venir del cel; els següents, de l'aigua, amb la deixadesa que és típica de la mort. Només després van venir per terra, en llargues files grises". Això i el bombardeig anglès que el 1945 va matar el seu pare va ser l'inici de tot, de la seva perplexitat, de la incomprensió que el va empènyer a buscar explicacions. La seva següent rima va ser Budapest, la repressió soviètica del 1956, que va viure in situ. I la següent, la caiguda del Mur, que el va sorprendre sense sorprendre'l gaire vivint precisament a Berlín. I aquesta no va ser senzilla.

—Escriu que es va complicar perquè Alemanya s'havia d'enfrontar amb dos passats alhora. Ha aconseguit superar tots dos passats, digerir-los?

—En certa manera sí, però hi ha molta gent amb passats diferents. Quan va caure el Mur no només n'hi havia dos, sinó tres i fins a quatre [passats] alhora.

Nooteboom parla prop del Retiro, a Madrid, en un dissabte fresc de ple sol, i ho fa sense pressa, rient cada dos per tres i en espanyol, la llengua que practica els mesos d'estiu que passa a la seva casa de Menorca, on gaudeix lluitant per domesticar el jardí i, si pogués, una cultura mediterrània a la qual li encantaria injectar una miqueta més de serietat.

—Imagina que surts de casa i pots caminar només fins al Retiro perquè hi ha un mur a tot arreu. Imagina que la teva família viu a l'altre costat d'Atocha i allà hi ha una vida totalment diferent, amb cues, amb policies que et posen miralls sota el cotxe per passar a veure'ls. Era molt, molt estrany.

En el Berlín dividit va viure el 1989, en un territori en el qual un supervivent de l'imperi coexistia amb el revolucionari que el va derrocar; o un ningú del nazisme s'havia convertit en heroi del comunisme.

—Hi havia quatre passats alhora. I a l'altre costat, a més, democràcia. És impossible que qui ha viscut tot això ho digereixi amb normalitat. Recordo que jo estava a favor de la unificació mentre que els meus amics de Berlín estaven acostumats a una posició claustrofòbica de luxe. En una situació així, les culpabilitzacions són creuades, a més hi ha divisions regionals i més neonazisme a l'Est. És un país complicat, però en general ho han fet molt bé.

Després de la caiguda del Mur es va sentir foraster a Berlín i quan hi va encara busca involuntàriament les marques d'aquesta Atocha que s'han anat esborrant de la ciutat. El va sorprendre l'ànsia de rentadores i cotxes que s'amagava darrere de la recerca de llibertat. Però també la fortalesa, l'enteresa per assimilar el passat.

—L'ha decebut la naturalesa humana?

—El materialisme es veia en tot l'Est, això existeix, és la condició general. Però també estaven obsessionats amb si mateixos. Després d'una etapa d'impossibilitat del duel, hi ha hagut un moment en què els fills han dit als seus pares: "Què has fet tu a la guerra?". I hi ha hagut un canvi molt profund, de certa manera a l'altre extrem, molt protestant, cosa que els japonesos mai han fet. Al Japó els criminals de guerra eren herois; a Alemanya és diferent, sempre hi ha un altre desaparegut, una altra història per investigar. A Alemanya el tema sempre torna.

—Parla d'aquesta Alemanya amagada que necessita restituir-se. Creu que s'ha restituït Alemanya? Ho ha fet bé?

—Crec que sí i han trobat molt bones persones per fer-ho, gent com Angela Merkel o Joachim Gauck; gent que no té cap sospita com aquí, on són uns corruptes en certa manera. El gran misteri és per què va passar tot això, perquè també ells han de reconèixer que eren alemanys els que han fet tot això, no ho comprenen i se senten culpables. Però d'altra banda han treballat, han guanyat la guerra en certa manera. Per als anglesos és molt difícil digerir-ho perquè Alemanya és un país completament destruït que comença de nou amb res i a dalt de tot!

—El seu llibre critica Alemanya per intentar mirar al Sud amb aquesta superioritat de qui necessita imposar-los unes regles.

—Han tingut sempre una idea molt nostàlgica del Sud, es veu en Holderlin o en Goethe amb el seu viatge italià… El Sud era un ideal, però en certa manera aquesta Europa ha estat decebuda en la pràctica pels grecs, els espanyols i els italians.

—Amb raó?

—Sí, crec que amb raó també, sí. La clau està en l'ètica protestant nòrdica i una manera de viure al Sud que és diferent, i això és com el caràcter dels fills que surten diferents, no ho pots evitar. Crec que els alemanys haurien d'adoptar una mica el caràcter meridional, i els meridionals, una mica el caràcter estricte alemany.

En el seu discurs, com en la seva obra, tornen les rimes de la història. Nooteboom tenia 22 o 23 anys quan dos amics fotògrafs li van trucar una nit: "Hi ha revolució a Budapest, anem". I se'n va anar amb ells. Allà va reviure les imatges d'assassinats i guerra que recordava de nen. “La gent ens preguntava: ‘Quan vénen vostès a ajudar-nos?’. Però jo sabia que mai. I aquesta ha estat una experiència fonamental per a mi, absolutament. He vist l'horror del comunisme i el que pot fer aquest sistema al final. I 30 anys després he vist també la fi del sistema, he tancat el cercle. Veus un extrem i l'altre. I fora d'aquest esperit hi ha una idea europea, però ara la idea d'Europa en aquest moment està en perill".

—I què l'ha posat en perill?

—No els alemanys. El que l'ha posat en perill primer és la gent estúpida que hi ha a tot arreu, també a Holanda. Però també els problemes econòmics, i els problemes econòmics del Nord vénen parcialment del Sud, això és innegable, per això alguns prefereixen seguir el camí sols.

—Ha parlat del 1939, 1956, 1989. En quina rima estem ara de la història? Estem enmig d'un tsunami?

—Estem enmig de molts tsunamis: el de l'idealisme, el del procés econòmic, però crec que no haig d'obrir la boca perquè no sóc economista.

És molt millor escriure que parlar. Només puc formular les coses quan escric

I riu o somriu, com moltes vegades al llarg d'una trobada en què insisteix que ell no és un especialista, que elabora millor escrivint que parlant, i que salta d'un idioma a un altre com aquest ciutadà europeu que s'ha esforçat per apropar-se a tots i entendre.

—Tsunami d'idealisme?

—Sí, sí, això existeix, però també hi ha les xifres. Jo no sóc economista i un pot dir tots els ideals que té, però hi ha problemes veritables que algú ha de solucionar, ells o nosaltres. Si els polítics no tenen el coratge de dir a la gent que ha de sofrir, com els francesos, França no canviarà. Els alemanys ho han fet, els holandesos ho hem fet, i els italians diuen que volen prorrogar tot això. Són els sacrificis necessaris o no? A Alemanya i Holanda han decidit que sí i tinc molts amics que pateixen retallades, però si altres països no poden perquè tenen por de les eleccions properes o no hi ha coratge... aquests són els problemes veritables d'Europa. I d'altra banda, si ho fan i la gent està descontenta, triarà governs molt pitjors que voldran seguir endavant sense el Sud o sense l'Est.

—Diu en un dels llibres que si Europa li hagués fet pensar tant en l'era del descobriment, no hauria descobert tant.

—Exacte, és això.

—Quin és el pecat d'Europa llavors? Pensar massa?

—Massa opinions, també ens hem acostumat a un cert luxe, ningú no vol ser pobre, abans hi havia molta gent pobra… Solucions no n'hi ha tantes, però jo he viatjat molt per Àsia i els japonesos no tenen aquestes posicions ideològiques: actuen i treballen. Per a mi és patètic veure Rajoy a la Xina, Cameron a la Xina, Hollande a la Xina… tots van allà a la recerca de contractes, els obtenen i tornen a casa dient: "Tinc un contracte de tants milions…!". Si Europa vol ser alguna cosa ha de ser unida. Els anglesos no coneixen ni comprenen res dels alemanys, els aragonesos són diferents dels asturians, i aquí les hostesses d'Iberia no poden pronunciar un anglès una mica correcte, mai comprenc el que diuen. I quan veig a Menorca vagues contra el trilingüisme, què deu tenir de dolent que els joves aprenguin una mica l'anglès?

—Com va aprendre espanyol?

—Al carrer, com es pot veure per la meva gramàtica [riu]. Però viatjant, amb camioners, fent autoestop, això s'aprèn així quan un vol. Ara poden triar, molts trien espanyol… o xinès. Són més pragmàtics… Amb el català no es va gaire lluny, però això no es pot dir a Catalunya [i riu una altra vegada].

És veritat que aquesta entrevista se celebra a propòsit de la caiguda del Mur, però el risc de perdre's l'escriptor és més greu que el pecat de trencar la coherència d'aquest suplement dedicat al 25è aniversari, així que no tingueu por, intentarem no deixar-lo escapar.

—Quin és el gran motor de la seva obra? La perplexitat, la connexió amb els altres?

—Tot això ha vingut després. Jo vaig començar amb completa innocència, puf!, m'he assegut a la taula i m'ha sortit un llibre.

Jo no puc recordar que volgués ser escriptor, per què em vaig asseure a una taula per escriure

—I per què es va asseure a la taula llavors?

—No hi ha res que esmentin més els escriptors que la gènesi. "Jo sempre vaig voler ser un escriptor…" [riu i ridiculitza amb el to]. Jo no puc recordar que volgués ser escriptor, per què em vaig asseure a una taula per escriure. Però quan vaig acabar el primer capítol del que va ser Philip y los otros, vaig anar a casa d'un escriptor que vivia al meu poble, vaig picar a la porta i li vaig preguntar: “Es voldria llegir això?". Deu anys més tard no m'hi hauria atrevit, però ho vaig fer, ho va llegir i em va dir: "Passaré això a una editorial". Ho va fer i em van trucar dues senyores: "Si continua escrivint aquest llibre, li pagarem 300 florins”. Així que vaig acabar-lo. Després apareix el llibre amb el teu nom i ja ets escriptor! Un gran problema [riu]. És veritat. Després ja no sabia què fer.

Per això es va embarcar cap a l'Amèrica Llatina, eren els anys cinquanta, i va escriure històries de mariners i llibres de viatges. També una novel·la en la qual el protagonista, un escriptor, no pot acabar el seu llibre i se suïcida. Abans li deixa el seu manuscrit a un altre escriptor que no l'aconsegueix acabar. “Mai va ser un èxit i no m'estranya. Era patètica, histèrica, estranya [riu], tot el que vulguis, però importantíssima en la meva obra”.

—Després, amb una intel·ligència posterior, jo he dit: “Potser l'he matat per no matar-me jo” [i torna a riure]. El cas és que després, durant 17 anys, no he escrit ficció.

—Per què 17 anys sense ficció?

—De nou: només es poden dir coses després.

—Ara, per exemple.

—Cal suportar el propi silenci. No estava llest per fer-ho, tal vegada havia estat massa aviat per al primer, cal saber esperar. De tant en tant un pensa: “Si demà tinc un accident de trànsit, no hi haurà més”. Però això no va passar i va arribar Rituales. D'alguna manera he sabut que no tenia suficient coneixement del món, i això s'adquireix viatjant. I Berlín ha estat també una experiència fonamental.

—Quin és el motor llavors: la perplexitat, la sorpresa, l'amor a la naturalesa humana, la recerca de comprensió? Pot explicar-ho el Cees de 81 anys quan mira enrere?

En lloc de respondre, Nooteboom explica divertit que aviat haurà de parlar a la catedral d'Aquisgrà i que està escrivint les preguntes que dirigirà "a un déu grec des de la casa d'un altre déu", seguint així amb Cartas a Poseidón (Siruela), el seu llibre de reflexions i dubtes dirigits a aquest mite dels oceans que ha tingut a veure sobre els peus de Jesucrist caminant sobre l'aigua, sobre ell. "I li vaig a preguntar, tutejant-lo: ‘Què has sentit quan has vist els peus de l'altre déu sobre l'aigua?’. I això llegiré a la catedral d'Aquisgrà!". A més, explica, escriu sobre el seu jardí menorquí. "Voltaire va dir: ‘Cal conrear el teu jardí’. I al final de la meva vida és el que faig, però jo li he donat la volta i he dit: ‘Ara és el meu jardí el que em conrea a mi".

No hi ha res que esmentin més els escriptors que la gènesi. Jo sempre vaig voler ser un escriptor… [riu i ridiculitza amb el to]. Jo no puc recordar que volgués
ser escriptor

Li insinuo que no sé si m'ha contestat. És la perplexitat, la sorpresa, la connexió?

—Jo tinc un problema amb les abstraccions.

—En els seus llibres no.

—No, per això és molt millor escriure que parlar, tot això és secundari, i només puc formular les coses quan escric. La idea borgesiana de perplexitat ha estat molt important per a mi, sí. Però hi ha dues maneres de ser perplex: amb agressió o amb autenticitat.

Tot és clar, doncs.

—Hi ha un moment en què Arthur Daane, el protagonista de El día de todas las almas, entra en monòlegs de pensament lliure carregats d'angoixa i ell mateix s'ha d'interrompre i dir: "Tranquilo, Daane".

—Sí, sí! És veritat.

—Com que és el seu alter ego…

—Sí, sempre ho són.

—Entenc que també pateix aquests monòlegs de pensament que ha de parar per frenar l'angoixa.

—Sí [sembla que elaborarà una mica la resposta, però riu, enigmàtic, i només repeteix]. Sí. Aquest és un llibre important que per exemple als EUA ha caigut com una pedra, aquests no volen saber, no. És un llibre europeu. Recordo una cita en una universitat de Califòrnia que havia comprat, traslladat i exhibit trossos de mur i ho feia en una cerimònia de colors aliena al significat tràgic del Mur. No han comprès res, era tan ridícul. Aquesta divergència va ser per a mi un símbol que els pobles moltes vegades no poden comprendre's.

—També a Arthur Daane li agraden les persones que porten diverses persones dins. Als 81 anys, un aconsegueix conciliar totes les persones que porta dins?

—Una mica més sí, sobretot al meu jardí a Menorca, treballant. Hi hem estat quatre mesos i tenia una certa por d'entrar de nou al món veritable, a Menorca visc aïllat.

—I com va el jardí?

—Em dóna problemes, perquè un comte croat em va plantar un arbre fa anys i durant molt temps jo estava encantat, però ara té elefantiasis i m'elevarà el jardí, i cauen fruits enormes que altres anys no he vist, les arrels són damunt de la terra i són enormes, com potes d'elefant, i amenaça una de les parets de pedra. Aquest arbre ho rebentarà tot. Això són problemes que mai no tens a Amsterdam!

—A Lluvia roja explica també els seus problemes per domesticar el seu jardí. Cees Nooteboom no ha aconseguit domesticar-lo?

—No, no. L'any passat teníem una papallona tan bella que semblava dissenyada per Gucci, era fantàstica, i va resultar que ens va arribar una alerta sobre ella. Aquest ser tan bell és letal i ara amenaça les palmeres que jo vaig plantar aquí fa 35 anys i cal injectar un producte per matar-la. Ve de l'Uruguai, és una immigrant [riu].

—És una metàfora?

—Es pot dir, sí.

—En la seva infància li costaven tant les matemàtiques, no les comprenia, i va substituir la realitat que no comprenia per la seva pròpia realitat. Creu que si hagués comprès les matemàtiques i l'ordre lògic de les coses no tindríem escriptor?

—És possible. Un dia, en rebre un doctorat honoris causa a Brussel·les, vaig explicar que el malson recurrent que a mi m'ha amoïnat tota la vida era l'examen de matemàtiques. I he dit: "Veig aquest dia de doctorat com el meu últim dia d'escola, mai he vist una universitat ni res, espero que aquest sigui el meu últim dia d'escola i s'acabin per fi els malsons". I s'han acabat, mai no han tornat. Però em falten les matemàtiques.

Aquí hi ha coses molt velles, ressentiments que no es veuen en la vida quotidiana, però que existeixen;
no poden amb la llei de la memòria, no la volen ni veure

—Per a què?

—Claredat. Aquestes són coses que un descobreix només després. Jo crec que tinc una intel·ligència suficient per haver comprès les matemàtiques que s'ofereixen al col·legi, però m'he tancat, era una resistència, i amb un professor més intel·ligent hauria estat possible, crec. Però m'han deixat en la meva petita estupidesa

—A canvi, tenim un escriptor.

—Però he patit molt amb la matemàtica.

—Li importa el reconeixement, és important per a vostè?

—Sí, sí, seria imbècil si digués que no m'importa.

—Es pot convertir en alguna cosa malaltissa per a un escriptor? Fins a quin punt ha sabut manejar el perill de l'ego, la vanitat?

—Un llibreter holandès em va dir ahir parlant sobre això: la combinació de sentir-se víctima i al mateix temps agredir és fatal. Hi ha exemples: el diari de Gombrowicz, que sempre buscava el reconeixement i estava obsessionat pel que els altres no havien vist o comprès en ell. Jo aquesta obsessió no la tinc.

—Espanya: vostè ha vist la situació i recorda com l'atur de sis milions de treballadors a Alemanya va desembocar en el nazisme. Els partits grans perden votants mentre sorgeixen moviments com Podem.

—També passa a Holanda. Els socialdemòcrates holandesos cauen, l'esquerra que no és esquerra esquerra governa amb la dreta que no és dreta dreta. La dreta es manté, però l'esquerra socialdemòcrata que ha tingut el coratge de fer les reformes necessàries patirà. Però no hi haurà una revolució.

—A Espanya hi veu perill?

—No ho crec. És cert que aquí hi ha coses molt velles, ressentiments que no es veuen en la vida quotidiana, però que existeixen; aquí no poden amb la llei de la memòria, no la volen ni veure. També pot ser el caràcter. Però no hi ha la pobresa d'abans de la Guerra Civil, la gent està distreta per l'esport, la televisió. Tot això abans no existia. I exerceix un paper.

—Ha dit que Alemanya ha sabut digerir el seu passat. Espanya n'ha sabut?

— No.

—I és necessari?

—La psiquiatria ens ensenya que cal tornar al passat per descobrir el que ha passat. Hi ha moltes coses pendents, crec.

—Vostè viu entre el Nord i el Sud. Què li aporta el Nord i què li aporta el Sud?

—Mai no podria ser tan partidari com aquí, Holanda és un país de consensos, tinc un partit liberal que m'interessa, però no per això crec que els altre siguin el diable.

—Hi ha un mur nord-sud?

—No, no. Els mitjans exerceixen un paper perquè han d'omplir-se cada dia i exageren. I quan parlo és també perquè he llegit molta premsa, mai som completament originals, però hi ha alguna cosa diferent, i és que a Holanda quan diuen demà, és demà. I quan arribo a Menorca diuen: "La setmana que ve, sí, sí…", i no arriba. Existeix també al Nord, no hi ha respostes senzilles, hi ha molts bàndols de tot.

Senzilles o no, són les seves, les d'un home de 81 anys que segueix d'aeroport en aeroport buscant on mirar. Després d'acabar la sessió de fotos a l'interior del Retiro i acomiadar-nos, mira despistat al voltant i ens reté amb la seva pregunta final: "Un moment: on som?". Després d'explicar-l'hi, molt animós, escull un rumb decidit i diu: "Molt bé, adéu". Sembla que hagués activat una imaginària brúixola mental.