“La crisi segueix aquí: alerta amb les rèpliques”

Hi ha dues versions sobre l'última dècada europea, la que ha dirigit José Manuel Durão Barroso a la Comissió Europea. Hi ha els qui creuen que la UE intenta unir-se més, sense èxit, per gestionar, sense èxit, les seves relacions amb un món cada vegada menys europeu. La Unió, segons aquest relat, s'enfronta a un llarg estancament a causa de la mala gestió, enmig d'una policrisi financera i econòmica que amenaça de convertir-se en social i política per la incapacitat d'alinear interessos nacionals cada vegada més divergents. I hi ha els qui detesten aquest pessimisme de l'eurodesencís: Barroso no pot suportar “aquesta tirada europea pel masoquisme”. El president rep EL PAÍS en un despatx gairebé nu, del qual han desaparegut els quadres de Noronha da Costa, la major part del mobiliari i fins i tot els papers, però no l'entusiasme europeista d'un dirigent que ha aconseguit mantenir unit el club enmig de la tempesta, però que ha pogut perdre els europeus pel camí.

Caravana de diferents personalitats en una de sola —va ser maoista abans d'allistar-se en el centredreta i, en el seu moment, amfitrió de Bush, Blair i Aznar en aquesta foto de les Açores que va donar pas a la guerra de l'Iraq—, Barroso tanca files, defensa el seu llegat i evita la més mínima autocrítica. Admet certa impotència democràtica en la gestió de la crisi, tot i que apunta que es van acabar prenent decisions molt difícils i s'ha reforçat un edifici institucional que no estava a punt per a l'huracà. Adverteix que la presència aclaparadora d'Alemanya canvia la configuració política d'Europa. I no abjura —per res— de les seves receptes de política econòmica.

Hem perdut una mica a la gent en la Unió Europea

Pregunta. Delors va duplicar els fons estructurals. Santer va posar en marxa l'euro. Romano Prodi va dissenyar l'ampliació a l'est. Com passarà vostè a la història?

Resposta. Potser el més important va ser superar l'examen més exigent des que existeix la Unió, la pitjor crisi de la seva història. Europa ha demostrat que té una gran solidesa. En algun moment la ruptura de l'euro va ser l'escenari central en moltes anàlisis. Es van equivocar els qui van menysprear la força de l'euro, que té fonaments econòmics però sobretot polítics. L'eurozona ha passat de 12 a 19 membres; la UE, de 15 a 28. La resistència del projecte és extraordinària.

P. El club segueix unit, però perd la gent pel camí?

R. Sí, hem perdut una mica la gent. Però la crisi no la va provocar Europa, sinó la irresponsabilitat del sistema financer: la UE no va tenir cap responsabilitat ni en la tempesta financera (els supervisors eren nacionals) ni en la imprudència temerària d'alguns governs, que van permetre acumular deutes insostenibles. Europa no va causar la crisi i és part de la solució: ha activat la unió bancària i ha aprovat 40 peces legislatives per regular la banca. I va ser capaç d'ajudar els socis en dificultats. Comprenc la frustració vinculada als nivells d'atur, però els demano als europeus que entenguin que els problemes no els va crear la UE.

Europa no va causar la crisi i és part de la solució: ha activat la unió bancària

P. L'atur duplica el dels EUA. La gestió de l'euro va ser la millor?

R. En els moments més dramàtics va ser necessària la consolidació fiscal; després, el ritme de l'ajust es va moderar i es va posar l'accent en les reformes. Qualsevol alternativa hauria estat pitjor. És cert que Europa hi va respondre amb lentitud: no som un país sinó 28, hi ha resistències i diferents visions, difícils de conjugar. Els EUA tenen una economia més flexible; però la UE té un Estat del benestar i cal defensar-lo: els europeus no volen el model americà o el xinès. Cal fer reformes per defensar el nostre model. De manera gradual: no sóc partidari de revolucions ni de contrarevolucions. Diversos països han fet sacrificis durs. I els resultats comencen a arribar: el creixement espectacular d'Irlanda i la confiança recuperada a Espanya ho confirmen.

P. No cal un impuls keynesià per evitar Le Pens?

R. Ja vam fer un impuls keynesià el 2008, però no va ser ben executat. És una caricatura falsa i injusta dir que la Comissió està obsessionada amb l'austeritat: jo vaig defensar i defenso un mix de polítiques, amb reformes, consolidació on calgui i un impuls a la demanda agregada.

P. França i Itàlia no fan les reformes; Alemanya no inverteix.

R. Alemanya ha de fer més, el problema és que no se'n refia. Però ho farà, Berlín ha entès que ha de contribuir a augmentar la demanda agregada de l'eurozona. Al costat de les reformes i la consolidació, és imprescindible aquest estímul perquè la recuperació és fràgil. No només per culpa d'Europa: la desacceleració a la Xina i els conflictes geopolítics, fins i tot l'ebola, hi tenen un paper, encara que alguns europeistes insisteixin a flagel·lar-se amb l'argument que Europa és el problema.

P. El glamur intel·lectual del pessimisme, ho anomena vostè. No és també criticable aquest optimisme professional de les elits europees amb 25 milions d'aturats?

R. La Comissió va proposar en el seu moment un pressupost expansiu. Project bonds com a inversió. La garantia juvenil. Un bon nombre de projectes sempre han topat amb grans resistències nacionals. Se'ns caricaturitza per la nostra obsessió pel 3% del dèficit, però vam fer propostes ambicioses que els socis van rebutjar. La responsabilitat és de la Comissió o d'aquests governs?

P. Ha faltat, segons diuen els seus crítics, una Comissió més política, menys complaent, capaç de convèncer les capitals?

R. Aquesta crítica és completament absurda i deshonesta o les dues coses alhora. La dimensió excepcional de la crisi va fer que els governs tinguessin més visibilitat: la Comissió no pot mobilitzar milers de milions d'euros. És cert que Alemanya va assumir el lideratge: una de les conseqüències més importants de la crisi és l'alteració de la correlació de forces a Europa. Però la Comissió té avui dia més poders que mai. El lideratge de Berlín no és en detriment de la Comissió, sinó de la presència menys important d'altres països.

Alemanya ha de fer més, el problema és que no es fia. Però ho farà

P. Berlín imposa una lectura massa moral de la crisi?

R. Entre els dirigents que he conegut aquests anys, Angela Merkel va ser qui més va invertir en Europa des del punt de vista intel·lectual, polític i personal. Alemanya, ens pot agradar o no, té un pla: el problema de la UE és que uns altres no el tenen. Aquest és el drama: d'alguna manera continuem sent 28 espais públics.

P. Es penedeix de no haver alçat la veu en algun moment?

R. Vaig optar per fugir de l'exhibicionisme; per no contribuir a la cacofonia en els moments més dramàtics. Però no vaig deixar de treballar, tota la meva Comissió va fer una feina sensacional per evitar un accident seriós. Vaig insistir una vegada i una altra, quan va caldre, i vaig mantenir posicions clares i fermes contra alguna proposta de Merkozy, per exemple. No hauria tingut més èxit amb un megàfon.

P. Deixa Brussel·les amb tres grans riscos a banda de la crisi: la sortida del Regne Unit, els extremismes i els separatismes. Què el preocupa més?

Quan va ser necessari, vaig mantenir posicions fermes contra alguna proposta de Merkozy

R. Hem d'evitar els tres riscos. La sortida del Regne Unit afebliria Europa i al seu propi país. Quant als separatismes, repeteixo que tot el que sigui dividir no és bo per a Europa. Respecto les aspiracions de tots els pobles, però junts som més forts. L'amenaça del populisme és letal: Europa sap ben què passa quan aquests dimonis surten de l'armari. Però els extremismes no són exclusius de la UE. N'hi ha a Suïssa i a Noruega i als EUA; a tot arreu.

P. Suportarà Europa una tercera recessió o això alliberaria els diables que anomena?

R. La crisi existencial de l'euro s'ha acabat, però cal anar amb compte amb les rèpliques. No puc dir, ningú pot dir quan s'acabarà la crisi. Però ara no podem abandonar el camí de les reformes: un gir radical seria negatiu per a la credibilitat. Europa necessita regles aplicades de manera intel·ligent. Necessita reformes permanentment, i consolidació en algunes àrees, i estímuls en altres: el programa de Juncker, de 300.000 milions, és molt necessari. Però alerta: necessitem creixement sostenible, no provocat artificialment amb deute. Ja hem vist aquesta pel·lícula. Les bombolles són interessants per un temps, però al final esclaten, i aleshores els més vulnerables són els qui ho passen pitjor. No hem de repetir aquest error.