Ara, aquí, allà, a tot arreu

L'únic refugi que concep la depredadora depressió és estar permanentment al llit i, si pot ser, envoltat de foscor. I dormir el seu exclusiu desig i alleujament. Els gestos es glacen, la ruïna sembla absoluta, no serviria de res implorar compassió. La farmacologia pot oferir variants o treves al monstre. Potser vèncer-la, però l'empremta de la seva feroç estada serà a perpetuïtat. La protagonista de Dos días, una noche la pateix i no ens explicarà les raons. Té un marit comprensiu, afectuós, pacient i bo, dos fills; si ella es quedés sense feina, la supervivència d'aquesta família correria perill.

A l'empastillada i turmentada víctima li comuniquen que l'empresa ha muntat una votació entre els  treballadors per decidir si aquesta dona ha de recuperar la feina quan es millori. Si en surt perdedora, els seus col·legues rebran una prima. El cap sap que la feina tirarà endavant sense ella, que la farà la resta, que no és necessària, que hi ha seriosos dubtes que algú que ha travessat l'infern recuperi la seva antiga efectivitat. Al llarg d'un cap de setmana aquesta persona aterrida i impotent s'imposa sortir al carrer per parlar amb els col·legues que han signat el seu desterrament, mirar de convence'ls perquè canviïn la seva negativa en una nova votació i reconsiderin el fet de deixar al carrer la que ha estat la seva companya durant temps. Així és com comença una pel·lícula que reprodueix tenebrosament l'aquí i ara en una Europa massacrada per la crisi que van propiciar els grans i impunes vilans. Parla d'una cosa fonamental enmig de la dissort personal anomenada lloc de feina, de la tragèdia que suposa en un mercat sense sortida que t'acomiadin, de la solidaritat i de la seva absència entre treballadors, de les brutes salvacions quotidianes, de l'asfíxia econòmica que pot fer aflorar la mesquinesa, del campi qui pugui, del manteniment de la dignitat en circumstàncies dures que exigeixen un preu alt.

Els germans Dardenne expliquen aquesta història amb el seu estil recognoscible i auster (no sóc incondicional seu, però saben què volen narrar i com fer-ho), amb realisme creïble, retratant la vida amb to i vocació documental, sense emfatitzar diàlegs ni situacions, negant-se a subratllar o a potenciar els sentiments amb la música, fugint de les descripcions maniquees, sabent que tots tenen les seves raons davant d'un dilema massa cruel. I, per descomptat, el que descriu pot passar en qualsevol lloc. I ningú és innocent en pactar, resignar-se o treure partit dels abusos i la violència moral que perpetra el poder.