Evitar tenir la ment confusa

Va ser Chateaubriand qui en comparar dos grans personatges que va tractar —George Washington i Napoleó Bonaparte— ens va donar a conèixer que els líders polítics poden dividir-se en els que tenen ment clara i els que tenen ment confusa. La ment i l'actitud clara de Washington van conduir el poble nord-americà a la situació pacífica i a la prosperitat. La ment i l'actitud confusa de Napoleó —malgrat ser un geni— va portar els pobles d'Europa a nombroses situacions de dramàtic caos.

Els líders polítics de ment confusa han estat molts. Els de ment clara, pocs. Si em demanessin que triés tres dirigents polítics històrics destacats per la seva ment clara triaria Mahoma, Theodor Herzl i Jean Monnet. Mahoma, com a cabdill, per l'elecció per a la construcció de la seva obra aràbiga de dos pilars: la identitat i el pactisme. Herzl per haver unit un gran ideal, la capacitat de domini de la concreció per a la convergència d'un poble extraordinàriament dispers. Monnet per haver establert la clau de la conversió d'una zona de guerres mundials en una àrea de pau.

Els tres grans homes citats van tenir en comú aquestes qualitats. Primera, la intuïció d'una força profunda capaç de posar solució a un problema (la dispersió i misèria de les tribus àrabs, la diàspora jueva, les guerres del centre d'Europa). Segona, una seguretat personal a prova de bomba (Mahoma va haver de fugir, Herzel va ser considerat boig, Monnet mai va ser candidat a eleccions polítiques. Però van saber convertir-ho en positiu). Tercera, una capacitat pedagògica de gran perfil (no es van supeditar al vent de les masses. Ells les van persuadir i les van conduir).

No aniria malament que les qualitats dels líders universals esmentats fossin imitades pels tres dirigents polítics als quals vull esmentar, íntimament relacionats amb el problema català. Em refereixo a Mariano Rajoy, a Artur Mas i a Pedro Sánchez. Llanço sobre ells una mirada a vista d'ocell. Es pot ser líder profund depenent tant de l'estira-i-arronsa de partits i de vots desesperadament cobejats?

Espanya està formada per tres entitats de singular nacionalitat: la pròpiament espanyola (amb Madrid com a capital), la basca i la catalana

Per no entrar en la política més directa permeteu-me abordar només la proposta de Sánchez sobre Catalunya. A partir del Document de Granada proposa un pla federal. Catalunya ocupa només unes línies d'un projecte complex que vol canviar tot Espanya. N'hi ha per omplir molts folis. Introdueix molts temes. S'apresta a discutir durant anys. No portaria aquesta proposta a la impossibilitat del consens? No podria podrir i fer explotar la qüestió de Catalunya creant una societat catalana totalment frustrada?

El problema de Catalunya s'ha d'abordar, primàriament, com a únic. Està per sobre de tota situació actual. Les seves línies, breus, s'han de tractar al principi entre pocs. L'ideal més ètic seria que els tres dirigents posessin inicialment el problema en mans d'un grup de savis, experts imparcials, fora del poder, per moderar el que tot és lluita de poder. El pas posterior seria inculcar la solució obtinguda des de la pedagogia política.

Espanya està formada per tres entitats de singular nacionalitat. La pròpiament espanyola (amb Madrid com a capital), la basca i la catalana. La pròpiament espanyola està bàsicament assentada amb el poder i la riquesa que dóna tenir la capitalitat de l'Estat. La basca amb el concert econòmic. No queda ben coberta la catalana. Per què no es podria cobrir amb la devolució del que l'Estat hi recull excloent el muntant de les despeses comunes i la solidaritat, devolució centrípetament entreteixida en la comuna? Una solució econòmica grosso modo esbossada, de diferent mètode que la basca. A aquesta decisió econòmica se n'hi uniria una altra de semblant en la cultura.

L'exigència federal més profunda d'Espanya és tritroncal. Una exigència federal que ve de la història. Juntament amb aquesta exigència n'hi ha una altra sense arrels, ideada el 1978 i aplicada la dècada posterior. Aquesta segona no pot obstaculitzar la primera. S'ha de construir primer la profunda. No muntar-se des de les comunitats del 1978 guardant alguna excepció per a la qüestió catalana. L'exigència històrica no pot admetre meres excepcions, sinó essencialitats, tractades com el concert basc, al marge de comunitats recents.

La meitat de l'essencialitat tritroncal ja està fonamentalment solucionada amb el concert basc. Havent aconseguit la meitat no podrem aconseguir el tot?

I si en el referèndum de l'annex constitucional, substitutiu de la consulta il·legal, molt pedagògicament preparat, sortís el sí de la majoria castellana flexible i de la majoria catalana per quedar-se a Espanya, després de les conseqüències del referèndum d'Escòcia, cop més fort a l'independentisme català que el del Tribunal Constitucional, constataríem que no tenim la ment confusa de Napoleó, sinó la molt clara del Washington president. La resta de la reforma es faria millor, després.

Santiago Petschen és professor emèrit d'universitat