“El que s’ha après amb la Teresa servirà per tractar millor altres casos d’ebola”

Fernando de la Calle (Madrid, 1981) encara conserva a casa dels pares uns retalls de premsa del 1995 d'un brot d'ebola que va sortir a la República Democràtica del Congo (llavors el Zaire). Era a l'institut i ja el fascinaven les misterioses malalties infeccioses que afectaven terres llunyanes. Ara, amb 33 anys, especialitzat en Medicina Tropical, forma part d'un dels dos equips amb més experiència en el tractament de l'ebola al món desenvolupat. Des del punt de vista científic, assegura que “està sent apassionant”. No obstant això, des de l'emocional el contagi d'una companya de feina, un dels seus, l'ha deixat tocat. “La sensació és indescriptible. Ningú no esperava que pogués passar”, recorda. Després de 15 dies de lluita contra rellotge per intentar salvar la vida de Teresa Romero, per fi se sent alleujat. Ha sortit de perill, i el seu cas ajudarà d'altres.

L'equip mèdic està en contacte permanent, per correu electrònic o per teleconferència, amb altres hospitals europeus i nord-americans. Per tots és “una malaltia nova”. Amb prou feines hi ha estudis, així que, sobre la marxa, van compartint informació. I la del Carlos III serà especialment rellevant. “Ningú ha utilitzat el favipiravir amb l'ebola com ho hem fet nosaltres”, assenyala. Amb les dades d'aquest antiviral que van utilitzar de manera experimental amb Romero ja preparen articles per a revistes mèdiques. “Encara no sabem si efectivament és el que l'ha guarit, però hi ha dades realment interessants que ha de conèixer la comunitat científica. Ajudarà a tractar altres casos d'ebola”, explica.

Encara sense evidències científiques amb les quals defensar-se, De la Calle opina que la joventut i el bon estat de salut de Romero “també hi han ajudat”. Però “malgrat la joventut, tampoc sabem si hauria sobreviscut sense sèrum i sense antiviral”, precisa. L'ebola, en definitiva, continua sent un misteri. Després de tres casos, De la Calle destaca una característica que l'ha impressionat: l'enorme agressivitat del virus. “És al·lucinant com en pocs dies és capaç de multiplicar-se per l'organisme. Res a veure amb el VIH o l'hepatitis. L'ebola en cinc dies t'ha envaït tot el cos i ho ha destrossat tot. És com un tsunami; una onada gegant que en poc temps arrasa l'organisme. Qui aguanta, sobreviu”.

El contagi de la seva companya el va enxampar de vacances després de moltes setmanes de tensió atenent els missioners Miguel Pajares i Manuel García Viejo. Va tornar amb el primer avió. “No ho podíem entendre, perquè s'havia fet tot bé. 'Com s'ha contagiat?', em repetia sense parar. En arribar a l'hospital, directament des de l'aeroport, la sensació era d'irrealitat, com d'estar en una pel·lícula”. Va ser un cop. Un més després d'haver perdut dos pacients. “El matí que va morir en Miguel ho vam passar molt malament, gairebé ploràvem. Era el primer cas d'ebola que arribava a Europa, sentíem que tothom estava pendent de nosaltres i havíem posat moltes esperances a aconseguir el sèrum experimental ZMapp i administrar-l'hi”. Amb García Viejo no es va poder provar cap tractament. Ni tan sols la sang de la religiosa Paciencia Melgar, que va volar a Madrid per donar-l'hi, no va arribar a temps. Sí per a Teresa Romero.

Sabrem mai com es va produir el contagi? "Dependrà del que recordi la Teresa", contesta. "Salut pública fa una investigació". Un altre dels facultatius de l'equip va relatar com Romero va esmentar la possibilitat d'haver-se tocat la cara amb els guants quan es va treure el vestit de protecció. "L'error va poder ser quan em vaig treure el vestit; és el moment més crític, però no ho sé", va relatar a EL PAÍS l'auxiliar. De la Torre recorda que a les converses que els metges van mantenir amb la malalta per saber què va poder passar sempre hi va haver altres testimonis. "Passa el mateix amb els consentiments informats per a tractaments experimentals. A aquests pacients no els pots demanar que signin un paper, perquè tot el que entra està contaminat i cal incinerar-ho", explica. 

A De la Calle no li agrada llegir això dels “herois de l'ebola” amb referència als metges. “No, la protagonista és ella, l'heroïna és ella. No cal oblidar que és aquí perquè va tenir la valentia d'enfrontar-se a en Miguel i en Manuel, d'entrar a les seves habitacions i atendre'ls. Això diu molt de la seva professionalitat. Quan després s'ha buscat gent per reforçar la unitat molts han dit que no. La Teresa i altres auxiliars ho van fer”, assenyala. Aquesta experiència dels professionals d'infermeria de l'Hospital Carlos III no s'hauria de perdre, opina. “Quantes infermeres a Europa poden dir que han tractat tres casos d'ebola? Sondant-los, fent-los vies i analítiques, traient secrecions... Una cosa és participar en un simulacre i una altra ser a la resclosa i veure que a sobre del vestit que et treus hi ha ebola”.

De la Calle no s'atreveix a dir si hauria de ser el Carlos III o un altre lloc —“és una decisió política”, assegura—, però sí que està convençut que “Espanya ha de tenir una unitat o un centre preparat per a aquest tipus de malalties”. En altres països europeus existeixen, afegeix. El Carlos III, que solia estar especialitzat en malalties infeccioses, es va desmantellar fa un any per convertir-lo en un centre per a hospitalitzacions llargues. Per sort, encara no havien començat les obres i les habitacions especials d'aïllament, encara que tancades i acumulant pols, continuaven existint.

Amb el contagi de Romero, la Comunitat de Madrid va decidir reformar més habitacions i afegir-hi rescloses (les petites cambres on els sanitaris es treuen els vestits de protecció) més àmplies. “Per a l'ebola eren millorables”, diu el metge. És l'única mostra de crítica: “No s'ha rectificat, s'ha millorat”. Assegura que no hi ha hagut improvisació, que els equips de protecció sempre han estat els correctes i que “mai” ha tingut por per la seva seguretat. “De por, no n'he tingut, però sí respecte. A la resclosa ets conscient que necessites absoluta concentració, els cinc sentits. Ha passat que algú ha tingut atacs d'ansietat i no ha entrat. Jo mateix, quan m'he notat cansat, no hi he entrat. No et pots arriscar”.