París / Zamora

L’any 1936, des del sindicat anarquista de la CNT, la poeta i activista llibertària madrilenya Lucía Sánchez, la metge i sociòloga saragossana Amparo Poch i l’advocada i pedagoga barcelonina Mercedes Comaposada van fundar la Federación Nacional de Mujeres Libres, dedicada exclusivament a les dones, una organització que va arribar a tenir 20.000 associades i que durant la Guerra Civil tindria un paper molt rellevant. Mujeres Libres propugnava l’alliberació absoluta en tots els aspectes, inclòs el sexe, llavors —i encara ara en segons quins ambients— bastant tabú. Va ser un bon començament, més racional que el que havia proposat entre 1912 i 1913 l’eixelebrada Valentine de Saint-Point amb el Manifesto della donna futurista i el Manifesto futurista della Lussuria, que —feixistes com eren la majoria dels col·legues que tenia— acabava glorificant la guerra i, fins i tot, les violacions en nom de la libido més desenfrenada. Les dones lliures anarquistes proposaven evitar contaminar-se dels errors masculins, dels conceptes establers de relació i convivència, buscant una visió nova i refusant el paper passiu de la dona imposat i obligat per l’estructura masclista. Així ho posaven de manifest al primer número de la revista, òrgan de l’associació, aparegut el 1936. En aquesta publicació, d’entrada, no hi podia publicar cap home per no contaminar, amb l’excepció de l’escultor Baltasar Lobo —company de Comaposada—, que s’encarregava de la maquetació i de les portades, i del poeta León Felipe, amic de la parella, que hi faria alguna col·laboració puntual.

Baltasar Lobo (Cerecinos de Campos, Zamora, 1910 - París, 1993) era anarquista com tota la seva família, i tenia dues germanes que també militaven a Mujeres Libres, un fet que facilitaria una bona entesa amb el grup radical femení. Potser per això, la dona, el tema més constant en la seva producció, no és un personatge objecte destinat a seduir i ser posseït per l’home, o un animal que resta a l’espera de la gran batalla sexual, tal com sol passar en Picasso, sinó un ésser independent i souple —terme francès de difícil traducció: suau, elàstic, flonjo, voluptuós—, que no busca ni espera res, més enllà del propi benestar momentani i autosuficient. La dona i la maternitat com una cosa inherent i pròpia, no com una productora de fills per a l’home i la preservació de la família. L’obra de Lobo, que té punts de contacte amb Jean Arp, Constantin Brancusi i Henry Moore, i també amb les imatges sensuals de la Marie-Thérèse Walter picassiana dels anys 1927 a 1936, és hereva directa d’Henri Laurens, un altre escultor souple per excel·lència, proper al cercle de Picasso, amb un llenguatge original i propi.

Lobo va conèixer Laurens a París, arran de la fatídica evolució de la Guerra Civil espanyola, i en va esdevenir el principal deixeble i col·laborador. Amb Comaposada —que s’acabaria canviant el nom pel de Mercedes Guillén— s’havia exiliat els primers dies de 1939, fugint de Barcelona; primer van passar pel camp d’Argelès-sur-Mer i després van arribar a la capital francesa. Aquest fet seria transcendental per a la vida i l’obra de l’escultor castellano-lleonès, perquè evolucionaria amb pas segur cap a la modernitat. Sempre a la vora de Laurens, Lobo es va fer un nom a París, s’hi va quedar i es va integrar plenament en l’ambient artístic francès. Una de les seves obres més emblemàtiques va ser el monument Aux espagnols morts pour la liberté col·locat el 1948 a la ciutat d’Annecy, a l’Alta Savoia. Des de l’exili, però, va fer algunes petites incursions a Espanya, tot mostrant l’obra a partir dels anys seixanta, quan, des del govern de Franco, interessava recuperar alguns artistes republicans per fer veure a fora que ja no era cap dictadura i tot anava la mar de bé, tal com pretenia demostrar Manuel Fraga Iribarne mentre va ser ministre d’Informació i Turisme.

Després de la Transició, i per sort encara en vida, Lobo va ser reivindicat de ple des de la seva terra d’origen. El 1984 va rebre l’encàrrec del fer el monument a León Felipe, una magnífica creació de maduresa: un bell nu masculí, bastant insòlit, potser inspirat en Walt Whitman, que el poeta tant admirava i va traduir. D’altra banda, Lobo acabaria tenint un museu propi a Zamora, gestionat per una fundació propietària del seu llegat, tot i que, de fa temps, els descendents de l’escultor estan molt queixosos amb el govern municipal del PP, que presideix l’entitat.

Malgrat l’actual gestió dubtosa, Zamora llueix pels carrers i places molts bronzes de l’artista, exemples reeixits d’escultura pública enmig de la mediocritat general que ha envaït el territori espanyol en temps de la democràcia, amb Catalunya inclosa, per desgràcia!