Catalunya digital

Tot va molt de pressa. Acaben de fixar-nos una fita i ja l'hem cremat i donat per descomptada: ja toca la següent, més definitiva que l'anterior, però és evident que mai definitiva del tot.

Ens diuen que és el ritme de la història, però més aviat sembla que es la cadència devoradora del món digital que ens posseeix. Vivim un present que és polaritzador, instantani i efímer. El declarem històric precisament perquè l'endemà ja l'haurem oblidat. Només ho és, d'històric, en el moment precís en què les coses passen; i en passen tantes! Però després que passin, nosaltres també passem de les coses i ens n'oblidem: passem pantalla, oblidem la pantalla anterior i no sabem ja quantes pantalles hem passat. Passen tantes coses i tan nerviosament que ja no recordem d'on venim i amb prou feines on anem, si no és darrere una paraula màgica de significat imprecís.

Ens trobem fent selfies a cada moment: ens diuen que fem història i que nosaltres hi érem. Què més volem? Qui podria allunyar-se d'aquesta festa? Fet i fet, el centre i el protagonista d'aquesta història que fem som nosaltres mateixos, cadascú de nosaltres degudament acomboiat pel formigueig del poble en marxa, protagonista central d'una història que fa història majúscula. Després de l'instant meravellós en què el nostre mòbil capta la història quan es mou i es deixondeix, naturalment amb nosaltres al seu centre, la mirem fugaçment, l'enviem per Twitter o Whatsapp als amics i la guardem a l'arxiu d'imatges, apilada amb desenes d'altres selfies històrics que hem anat fent els darrers dos anys. És la història que estem fent, consum d'instants narcisistes en què fotografiem el nostre rostre dins el paisatge del somni compartit, esdevingut projecte col·lectiu, tots plegats confosos en una comunitat digital que emergeix de la vindicació d'una vella comunitat nacional.

Vet aquí que la història en ha convocat i que nosaltres l'estem fent. De fet ja l'hem feta, encara que només sigui en el nostre mòbil i en el nostre somni, objectes més propers un de l'altre del que pugui semblar. I encara més, els nostres mòbils l'han copsat en el moment en què fregàvem amb la punta dels dits el rostre de la utopia estelada. Diem que el món ens mira, però som nosaltres que ens mirem i remirem a nosaltres mateixos, com si el país digitalitzat s'hagués transformat en un immens mirall on tothom es mira i es reconeix.

No ens hauria d'estranyar que tot plegat vulgui excloure els perfils més durs de la realitat. D'entrada, la crisi econòmica i el patiment de la gent, l'atur i la marginació, les retallades i la corrupció, l'absència de model de creixement i l'embotiment turístic, la pèrdua de pes i d'influència europea en el món i la debilitat de les economies occidentals, l'endeutament insuportable i els dubtes sobre el futur de l'Estat de benestar. Però després, la política i els interessos de partit, les ambicions i les vanitats personals o les idees incompatibles amagades rere la retòrica de la unitat. I encara més: la consulta que no es farà, les plebiscitàries que no ho seran o la DUI tan acomboiada que serà una llebre que ens farà córrer sense deixar-se atrapar. Millor que no hi pensem en tot això, perquè no ens deixaria somniar ni seguir amb els nostres selfies.

Finalment, el món digital també te límits i un cop o altre es fa dur i material. No cal tenir dubtes de cap mena: el món bé que ens mirarà en algun moment, però no serà ni en els nostres selfies ni en els grans mitjans de comunicació. I preparem-nos, quan el món ens miri. El món que ens pot mirar, posem per cas, serà el dels mercats. I que es preparin molt bé també tots els governs, el d'aquí i el d'allà, perquè tots podem posar-nos a tremolar si els mercats ens miren de debò. Res hem vist d'autènticament històric fins ara, precisament perquè el nostre cas s'ha mantingut lluny i aïllat dels mercats. Ara comencen a proliferar els signes que malauradament no necessàriament continuarà sent així. I això sí que fa pinta de fer història. Encara que d'aquesta història, més que convocar-la, valdria més que ens en guardéssim.