Volker Schlöndorff: “Sóc fill de la reconciliació europea”

Quan Volker Schlöndorff va arribar a París amb 16 anys, es va trobar per primera vegada amb una ciutat sense destruir. Fins llavors només havia viscut en llocs rebentats per la guerra, tots a Alemanya, el país del qual va sortir el 1955 i que el continua assetjant amb el pes de la culpa. No ho nega. Va ser el seu pare qui el va animar a traslladar-se un parell de mesos a París que es van convertir en anys. “Jo, llavors, no volia ser un jove alemany sinó un francès, per així poder-me alliberar d'alguna manera de la culpa que arrosseguem per culpa del nazisme. Vaig passar d'una cultura metòdica a una altra de més rebel, on hi havia debat i discussions. Va encaixar molt amb el meu temperament”.

Sense París, Schlöndorff, un home dinàmic, no hauria arribat mai a ser director de cinema, o almenys això va dir ahir a Valladolid, on va presentar la seva última pel·lícula, Diplomacia, una història basada en un episodi històric que enfonsa les arrels en la vida d'aquest cineasta obstinat a mostrar una vegada i una altra la desraó de tanta barbàrie a Europa.

Diplomacia, presentada en la secció oficial de la 59a edició de la Seminci (Setmana Internacional de Cine de Valladolid), i que s'estrenarà a Espanya el 14 de novembre, se centra en una nit calorosa, la del 25 d'agost del 1944, que es va viure a l'hotel Meurice de París quan, amb els aliats a les portes de la ciutat, el cònsol suec Raoul Nordling va convèncer el governador militar alemany, Dietrich von Choltitz, un home dur de passat destructiu i assassí, perquè no executés les ordres de Hitler de volar la ciutat. Diplomacia, basada en l'obra de teatre de Cyril Gely, és, a més a més, un altíssim joc interpretatiu a càrrec de dos dels millors actors francesos: André Dussollier i Niels Arestrup. “Jo sóc fill de la reconciliació europea”, va confessar ahir Schlöndorff, que no sap explicar molt bé el perquè d'aquesta necessitat ara, amb 75 anys, de tornar d'alguna manera a aquest passat que tenalla tants homes i dones alemanys.

"El nazisme és una herència maleïda, com el que neix amb una deformitat"

Ell mai no ha deixat de mirar les conseqüències de la II Guerra Mundial. “En la vida no hi ha coincidències, i el que és clar és que és un moment per recordar més individualment que col·lectivament, perquè no estic segur que els alemanys vulguin recordar tant com els francesos. Un no pot desempallegar-se d'aquesta tragèdia. Per algú nascut com jo, aquests anys, la teva vida està determinada pel nazisme i les seves conseqüències”, va explicar el realitzador d'El timbal de llauna, el film que li va donar la fama internacional després d'aconseguir la Palma d'Or a Canes i l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

No gira l'esquena en aquest sentit a la culpa o pes que arrossega tota una generació d'alemanys com a conseqüència del nazisme. “Sento el pes col·lectiu com a ciutadà alemany però, també, per exemple, la meva filla que té 22 anys viu amb aquest pes. És una herència maleïda. És igual que un que neix amb una deformitat. Fa 60 anys que em pregunto com va ser possible allò i la resposta no és gens fàcil. És més, hi ha milions de respostes, però no n'hi mai cap plenament satisfactòria”.