La felicitat de les treballadores

Sillicon Valley és el bressol de grans empreses tecnològiques que no només són capdavanteres en informàtica i comunicació. En el seu territori es gesten innovacions socials que són alhora reflex i motor d'altres canvis més profunds. Quan Steve Jobs tractava de convèncer els empresaris perquè regalessin als seus treballadors portàtils i telèfons mòbils, no estava intentant només augmentar la quota de mercat dels seus productes. Estava definint un nou model de relació laboral en què la frontera entre feina i vida privada es difumina completament. El seu argument era que facilitar-los la connexió permanent no només fidelitza els treballadors i permet que s'identifiquin més amb la causa de l'empresa, sinó que els fa molt més productius. Al cap i a la fi, una bona idea pot sorgir en qualsevol moment.

Alguns directius s'han pres tan seriosament aquest nou paternalisme propi de patrons liberals però altament possessius que han teoritzat la necessitat de vetllar pel benestar integral dels seus treballadors i alguns han incorporat fins i tot la figura del Chief Happiness Officer, una mena de responsable de la felicitat de la plantilla, la qual cosa, per cert, no els impedeix la més despietada aplicació de la flexibilitat laboral, és a dir, acomiadar sense contemplacions quan els convé. Només els millors tenen dret a ser feliços.

En aquesta línia d'innovacions, dues de les grans marques tecnològiques, Facebook i Apple, han inclòs al seu catàleg d'incentius ajudes econòmiques per a la “maternitat estesa”, eufemisme abstrús on n'hi hagi perquè la maternitat és un fet biològic que passa o no passa, però no s'estén. En realitat el que ofereixen a les seves treballadores és la possibilitat de posposar la maternitat sufragant-los un tractament de congelació d'òvuls.

A primera vista, sona bé. L'empresa es preocupa pel benestar psicològic de les treballadores que tenen ànsies de maternitat però que no acaben de trobar el moment perquè pensen que han de dedicar tota l'energia a la seva carrera. I fins a generós, perquè el tractament costa 8.000 euros més una quota de manteniment de 400 euros mensuals. Però en realitat és molt més que tot això. És el resultat d'un model en què la maternitat no només és una nosa per a les empreses, com molt bé ens ha recordat fa poc Mónica Oriol, presidenta del Círculo de Empresarios, sinó que les mateixes dones comencen a percebre-la com un obstacle al seu progrés professional. Just quan es troben en el moment més exigent de les seves carreres, senten la pressa del rellotge biològic. En entorns d'alta competitivitat, moltes dones renuncien a ser mares i d'altres esperen tant que ja no arriben a temps. Així és com l'edat de la primera gestació s'ha anat retardant a Espanya fins a més enllà dels trenta anys i la taxa de natalitat es troba entre les més baixes del món: 1,4 fills per dona.

Apple i Facebook ajuden ara les seves treballadores a posposar la decisió, amb la promesa enganyosa que podran intentar-ho més endavant. Enganyosa, perquè la congelació d'òvuls és una tècnica molt recent que no assegura en absolut que es pugui produir un embaràs. Al món amb prou feines han nascut 2.000 nens a partir d'òvuls congelats i no sabem quants intents han fracassat. Cal tenir en compte que per aconseguir un embaràs, a més que l'òvul sobrevisqui a la congelació, ha de ser fecundat in vitro i la taxa d'èxit d'aquesta última tècnica no arriba al 30%.

Sospito que en el fons, el que Apple i Facebook fan és facilitar que les dones en edat fèrtil no es distreguin amb els desitjos de maternitat, amb la falsa il·lusió que no necessiten renunciar-hi, sinó només posposar-la. Sense aclarir que, a la pràctica, el més probable és que acabi sent una renúncia. Com bé adverteix Eugene Morozov a la seva crítica al solucionisme, la idea que la tècnica ens resoldrà tots els maldecaps és errònia. Les tecnologies no poden resoldre-ho tot.

Però la qüestió té més substància del que sembla. És una expressió dels canvis que el neoliberalisme econòmic està introduint en el model de relacions socials, i que donen lloc al que el filòsof germanocoreà Byung-Chul Han defineix com la societat del rendiment. Com que el model tradicional de relacions laborals —subjectes a normes disciplinàries, amb jornada laboral i condicions de treball pactades— no permetia augmentar la productivitat, el sistema ha inventat un nou model en què és el mateix individu qui fixa els seus objectius. I ho fa en un entorn cultural de màxima competitivitat on sempre es pot fer una mica més per triomfar. El subjecte de rendiment interioritza de tal manera el sistema d'autoexplotació que, com Prometeu, acaba encadenat a una roda que el fa responsable únic del seu èxit o el seu fracàs.

Les empreses tecnològiques s'han convertit en les capdavanteres d'aquesta nova filosofia que converteix cada treballador en un emprenedor de si mateix. “Els projectes, les iniciatives i la motivació reemplacen la prohibició, el mandat i la llei", diu Han. “L'inconscient social passa del deure al poder”. No es tracta només de fer el que s'ha de fer i el que s'espera que un faci, sinó de fer més. Sempre més. En aquesta espiral, qualsevol distracció, per exemple la maternitat, pot ser letal per a una prometedora carrera.

Tot això i molt més és el que hi ha darrere el simpàtic incentiu dels òvuls congelats.