Deu llibres que molt pocs han aconseguit acabar

El novel·lista britànic Nick Hornby animava en el passat festival literari de Cheltenham a cremar en una foguera els llibres complicats. A no perseverar amb aquesta novel·la que s'instal·la a la tauleta de nit com un paràsit perquè el lector és incapaç de llegir-la però no vol admetre la derrota. “Cada vegada que seguim llegint sense ganes reforcem la idea que llegir és una obligació i veure la tele és un plaer”, afirmava, en un elogi de la lectura com a activitat hedonista.

Arran de la seva participació, molts fòrums van discutir quins títols són els més indigestos, una versió més de l'etern debat de si es llegeixen obres complicades per poder dir que s'han llegit més que pel plaer de llegir-les. Alguns porten aquesta idea massa lluny. El novel·lista britànic Kingsley Amis va dir en els seus anys de maduresa que a partir d'aleshores, amb poc temps de vida per davant, només llegiria “novel·les que comencen amb la frase: ‘Es va sentir un tret’”. Potser el pare de Martin Amis exagerava (les memòries del seu fill, on l'ataca tant, tenen gairebé 500 pàgines), però són molts els que creuen que “la vida és massa curta per llegir llibres massa llargs”. Heus aquí una llista de volums que tenen l'estigma (sovint injust ) de ser inacabables.

1.- L'arc de Sant Martí de la gravetat, de Thomas Pynchon

Aquesta i altres novel·les de l'autor més misteriós de la literatura nord-americana ha aconseguit l'estatus de literatura il·legible

En el capítol "Girl in the Big Ten" de la temporada 13 d'Els Simpson, la petita Lisa es vol fer passar per una estudiant d'institut. En una escena tafaneja a la taquilla d'una estudiant i descobreix aquesta gran novel·la. La conversa que mantenen les dues diu així: “Estàs llegint L'arc de Sant Martí de la gravetat?”, li pregunta la petita Simpson. “Bé, l'estic rellegint”, contesta l'estudiant. Aquesta broma, i el fet que aparegui en aquesta sèrie, resumeix fins a quin punt aquesta i altres novel·les de l'autor més misteriós de la literatura nord-americana han aconseguit l'estatus de literatura il·legible. No per a tots, és clar. És famós el professor George Lavine, que va anul·lar les seves classes per tancar-se durant tres llargs mesos del 1973 amb l'únic objectiu d'engolir-la. Quan va sortir de la reclusió va afirmar que Pynchon era el millor que li havia passat a les lletres nord-americanes del segle XX.

2.- Crim i càstig, de Fiodor Dostoievski

Serveix de ben poc que es pugui llegir com un thriller psicològic i torturat que no es resol fins a l'últim paràgraf. Potser pel títol, que alguns consideren aplicable al que representa l'escriptura i la lectura del llibre, pocs no s'atreveixen ni a tocar amb un pal els deliris de Raskolnikov, o els deixen a la sisena mostra de turment.

3.- Guerra i pau, de Lev Tolstoi

Carrega l'estigma recurrent que llegir els russos és complicat i més cansat que escalar algun cim dels Urals

Un altre exemple de la literatura russa, que s'acostuma a situar en aquest tipus de llistes amb bromes com: “Lamentablement, no vaig arribar ni al primer tret de la guerra”. Encara que molts la  consideren una lectura trepidant ambientada en la invasió napoleònica de la mare Rússia, preferirien veure la versió cinematogràfica. Carrega l'estigma recurrent que llegir els russos és complicat i més cansat que escalar algun cim dels Urals. El seu autor  la va escriure convalescent, després de trencar-se un braç quan va caure d'un cavall. Alguns lectors declaren en aquest tipus de debats que s'han sentit així mentre llegien el llibre.

4.- Orgull i prejudici, de Jane Austen

Una altra novel·la que amaga claus en el títol. Alguns lectors l'acaben pel primer, per orgull, i altres ni s'hi acosten pel segon, per pur prejudici. És un cim dels xiuxiuejos i els tripijocs romàntics, fins i tot còmics, però el lector contemporani sovint acaba fart de les tensions sexuals que sí celebra en les sèries de televisió. Aquest lector poc pacient no és l'únic. El geni Mark Twain va arribar a declarar: “Cada vegada que llegeixo Orgull i prejudici m'agafen ganes de desenterrar-la i copejar-li el crani amb la seva pròpia tíbia”.

5.- Vida i opinions del cavaller Tristram Shandy, de Laurence Sterne

El llibre pretén ser l'autobiografia del narrador, que es perd en digressions i bucles infinits i delirants però no aptes per a tots els paladars

Es va publicar per volums durant vuit anys. L'autor va morir abans que es publiqués com a novel·la; de fet, molts especialistes consideren l'obra inacabada després de tantes pàgines. El llibre pretén ser l'autobiografia del narrador, que es perd en digressions i bucles infinits i delirants però no aptes per a tots els paladars. És una peça fonamental en la narrativa moderna i còmica, però que el protagonista no neixi fins al llibre tercer no afavoreix que molts lectors aguantin amb el volum a les mans. Potser prefereixen l'adaptació de Michael Winterbottom, encara que d'adaptació fidel tingui, com no podia ser d'una altra manera, ben poc.

6.- La divina comèdia, de Dante

El poema escrit per Dante Alighieri al segle XIV pertany al grup dels que potser enganyen pel títol els imprudents. Crucial en la superació del pensament medieval i àcid com una llimona als ulls gràcies als comentaris sobre la seva època, fins i tot ha estat versionada en un monòleg per Richard Pryor. No obstant això, molts es queden a la primera part (titulada Infern) o ni tan sols passen per la segona, el Purgatori, i molts menys encara abracen la definitiva, batejada com a Paradís.

7.- Moby Dick, de Herman Melville

El músic Moby admet que, encara que es va posar aquest pseudònim, mai ha acabat la novel·la. L'autor és el seu oncle besavi

Si el protagonista d'un altre relat d'aquest autor Bartleby l'escrivent, l'advocat novaiorquès fart de la seva feina, entre altres coses, diu allò de “Preferiria no fer-ho”, molts lectors subscriuen aquesta frase quan s'enfronten a la novel·la definitiva de Melville. No comparteixen l'obsessió cega del capità Ahab per caçar la balena i es maregen amb la primera tempesta a alta mar. No estan sols, malgrat la legió de seguidors entregats que vibren amb aquest llibre, en una recent reedició en castellà d'aquesta obra, el prologuista inclou una anècdota suculenta. El músic Moby (sí, el que fa cançons que apareixen a vuitanta anuncis) admet que, tot i que es va posar aquest pseudònim, mai ha acabat la novel·la perquè li sembla “massa llarga”. Una pista: aquest músic calb es diu en realitat Richard Melville, el seu oncle besavi és el consagradíssim autor.

8.- Paradiso, de José Lezama Lima

Les més de 600 pàgines d'aquesta mena de novel·la d'aprenentatge, exuberant en la prosa com un arbre carregat de fruita, són un infern per a massa lectors. Molts accedeixen a la formació del poeta José Cemí aconsellats per Julio Cortázar, un autor fonamental per a molts adolescents del qual s'intenten devorar totes les seves pistes, però el llenguatge personalíssim i el llarg abast escombren un altíssim tant per cent del públic d'una de les novel·les en castellà del segle XX. És més curiós si se sap que l'autor és cubà, un caràcter poc donat a aquests reclosaments. A la narrativa llatinoamericana, i malgrat el culte global recent del seu autor, també s'acostuma a fer broma amb 2.666, de Roberto Bolaño, que no aconsegueix aquest nombre de pàgines però s'hi apropa: en té més de mil.

9.- Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek / El Quixot de la Manxa, de Miguel de Cervantes

Dues històries picaresques amb dos antiherois absolutament inoblidables que porten l'etiqueta de ser el clàssic més aplaudit de tots dos països

El mateix esbufec d'avorriment i desgana a les aules txeques i espanyoles. I el pitjor és que tots dos fets per l'obligació de llegir dues de les novel·les més divertides i delirants de la història. Dues històries picaresques amb dos antiherois absolutament inoblidables que carreguen l'etiqueta de ser el clàssic més aplaudit de tots dos països. El problema? Obligar alumnes imberbes amb les feromones disparades a endinsar-se a les nombrosíssimes pàgines que contenen, per convertir-los en “un llibre de la Manxa -o de Praga- del qual no em vull recordar”. No obstant això, si es llegeixen més endavant són més addictius que una bossa de pipes amb sal o que la sèrie amb més teleespectadors.

10.- La broma infinita, de David Forster Wallace

Resulta curiós que una novel·la, entre altres coses, sobre l'addicció i el col·lapse de la cultura de l'oci desanimi tantíssimes persones. Les més de mil pàgines, centenars de les quals són notes al peu, el converteixen en un dels llibres postmoderns clau en la història de la literatura, però també provoquen que molts creguin que el seu malaguanyat autor, que s'acabaria suïcidant, havia escrit, efectivament, una mena de broma infinita sense gràcia. Els lectors actuals dibuixen una línia a terra i separen dos costats: l'estimen o l'odien.