Continuïtat a Bolívia

Si el lent i peculiar recompte oficial confirma els sondejos de diumenge passat amb les urnes tancades, Evo Morales serà president de Bolívia per tercera vegada consecutiva, en el que constitueix el període més llarg d'estabilitat democràtica del país andí de l'últim segle. Cal destacar que el país ha escollit els seus governants de manera ininterrompuda des del 1982. I encara que el triomf de Morales va ser reconegut immediatament pels seus rivals, l'Organització d'Estats Americans (OEA) ha advertit que en el futur serà millor esperar els resultats.

En qualsevol cas, la població ha donat suport majoritàriament al projecte d'un Morales que s'ha anat allunyant –encara que en la forma el mantingui– del discurs revolucionari per anar incorporant a les files de simpatitzants cada vegada més sectors que van veure amb recel, i en ocasions oberta hostilitat, la seva arribada al poder el 2005. Malgrat la seva agressivitat amb la inversió estrangera –que va plasmar en nombroses nacionalitzacions durant el primer mandat– Morales pot presumir d'una gestió econòmica més que correcta. L'economia va créixer el 5,1% el 2013, per sobre de les taxes de països com Perú o Colòmbia. A més, ha estès ponts amb el poderós sector empresarial de l'est del país, la qual cosa ha desactivat les tensions territorials que amenaçaven d'esquinçar el país. En paral·lel, els programes socials finalment han començat i Bolívia s'ha marcat l'objectiu de ser considerat a mitjà termini un país emergent.

No obstant això, hi ha zones fosques importants que Morales no podrà ignorar. Els drets de les dones i el treball infantil figuren entre les principals assignatures pendents. A més, el president bolivià haurà d'assumir el repte d'industrialitzar el país, motiu pel qual necessitarà per força comptar amb el capital estranger i abandonar progressivament la retòrica chavista.