Targetes negres amb desvergonyiment

El serial de les targetes negres de Caja Madrid/Bankia destrossa tres mites.

Primer, el del Govern plutocràtic, segons el qual és millor que governin els rics perquè no necessiten corrompre's, pel principi de l'autolimitació de l'aspiració al lucre. Una cosa rebatuda pel principi de l'"acumulació infinita" —vulgarment: els diners volen sempre més diners—, que registra “la tendència inevitable del capital a acumular-se i concentrar-se en proporcions infinites, sense un límit natural”, com ho enuncia Thomas Piketty (Le capital au XXIème siècle, Éditions du Seuil, 2013).

Segon mite que cau: la presumpció que la dreta sempre gestiona l'economia millor que l'esquerra. No va anar així a Caja Madrid, aixecada com a gran corporació pel progressista Jaime Terceiro i arruïnada pel conservador Miguel Blesa. En la barreja de consellers black card hi havia populars, socialistes, esquerrans i sindicalistes —són aquests, els polítics, els qui dimiteixen per degoteig—. Però també, dirigents de primera fila de la patronal: el reu Gerardo Díaz-Ferrán; el multisospitós cap de la CEIM, Arturo Fernández —les seves cotitzacions socials, els seus desmais fiscals, les seves companyies dels fraus en la formació professional...—; Alejandro Couceiro, Miguel Corsini, Javier López... El desvergonyiment d'uns quants  és autodemolidora. Vegem-ho: Fernández retorna part dels diners de la targeta negra al·legant que tot era legal. O una cosa o l'altra. Si era legal i conforme, per què ho retorna? Si no ho era, per què ho accepta?

Eren uns quants economistes neoliberals com Iranzo els qui havien de controlar els excessos, però se'n van beneficiar

Tercer mite que s'esfondra: un alt nivell de renda i d'educació vacuna contra la irregularitat, el frau fiscal i la corrupció. Doncs serà que no, que tenir informació no equival automàticament a coneixements, coneixements no signifiquen coneixement, això no implica saber i el saber no és sinònim de saviesa. Ni d'ètica.

La prova es troba en dos exemples de la llista negra: els notables economistes neoliberals Alberto Recarte i Juan Iranzo, personatges públics i implacables polemistes, que fins ara han sabut esquivar protagonisme i difuminar-se entre les ombres. Recarte és economista de capçalera de José María Aznar, patró de la seva fundació FAES, va presidir Libertad Digital (en favor dels socis del qual va advocar com a conseller de la caixa) i  va ser conseller de l'Instituto de Empresa (IE). Ni dóna explicacions ni dimiteix; serà que creu que als cadells de la burgesia madrilenya de l'IE els convé doctorar-se en Opacitat Fiscal (vulgarment: diner negre).

El mateix passa amb Juan Emilio Iranzo Martín, encara degà-president del Col·legi d'Economistes madrileny, acadèmic de la Reial Acadèmia de Doctors d'Espanya i professor de Finances en el CUNEF. Quina culpa tenen els economistes, els doctors, i els seus alumnes, de la seva àgil targeta negra (es va ventilar 46.800 euros)?

Per què els seus casos semblen figurar entre els més greus? Perquè un professor d'Economía no pot al·legar ignorància. Ha de saber, per ofici, que els pagaments amb una targeta empresarial presentada com de “despeses de representació” o són rendes exemptes (per raons reals de treball: transport, hotel, invitació a un esmorzar professional) que han de justificar-se mensualment a l'empresa (i si aquesta no ho exigeix, fa pudor), o són rendes que cal declarar a Hisenda com a no exemptes. I s'ha de saber que és molt estrany que consellers no executius disposin de targeta de crèdit, instrument més aviat propi de directius.

El cas del telepredicador Iranzo Martín és més greu. Era membre de la comissió de control de la caixa, dels que “té cadascun una targeta visa black a efectes fiscals”, segons correu intern de l'alta direcció de l'entitat reenviat a Blesa. El seu president, Pablo Abejas, va arribar a l'èxtasi del desvergonyiment en al·legar que en efecte “la donaven a tothom” i que ell no va tenir “funcions executives” (EL PAÍS, 3 d'octubre). Doncs, esclar, era (?), ni més ni menys, que el controlador-cap, a qui ajudava Iranzo. El que havia de “vigilar que la gestió del consell d'administració es compleixi amb la màxima eficàcia i precisió” dins de la llei (art. 21, LORCA, 1985). Els controladors no es controlaven a si mateixos!

Iranzo comporta més substància. Practica el mateix en els consells dels quals forma part, en l'auditora Capgemini-Ernst&Young —la desapercebuda del cas Gowex—, Sinaer —aeronaus—, la constructora San José? Va ser l'odi a la transparència fiscal el que va inculcar als joves empresaris de la CEOE durant els quinze anys (1996-2011) al capdavant de l'Instituto de Estudios Económicos, del qual el va fer baixar Juan Rosell? Aquell planter neoliberal a l'estil Hayek del que van sorgir ministres (endevineu-los) i altres patriarques del fals ordre.

La invasió d'ultraliberals en l'empresa pública seria fins i tot graciosa si els seus paladins no s'haguessin recreat tantes vegades amb l'estalvi dels petits inversors en preferents. Nauseabund.