Filibusterisme

L'atrafegada cimera sobiranista d'ahir, presidida pel titular de la Generalitat, Artur Mas, va aparentar una voluntat comuna de mantenir la convocatòria del referèndum independentista del 9 de novembre a Catalunya, i infringir així la decisió de paralitzar-la del Tribunal Constitucional (TC), com a producte d'un presumpte desig d'“unitat”, sigui com sigui.

Però sota aquest desig hi neixen greus fissures, com avui informa aquest diari. Perquè tots els partits pretenen defensar al mateix temps els seus propis perfils. I tots, presoners de la pressió populista del carrer, volen evitar ser el primer a desdir-se d'una consulta legalment suspesa —i que saben que és impossible—, no fos cas que li atribuïssin el títol de traïdor a la causa. Actuen així encadenats, mútuament atrapats entre si, per mantenir un consens que té tant de ficció com de ficció és el seu objectiu immediat, el 9-N.

A aquest engarrotament multilateral s'hi superposa un altre pols, vertical: el del president, únic competent per convocar eleccions anticipades. Mas braceja, ansiós per fixar un pla B: encapçalar una llista única que emmascari una segura catàstrofe a les urnes (anticipada ahir de nou per l'institut d'enquestes), el sorpasso de Convergència per Esquerra, ja iniciat en les europees, i la seva jubilació obligatòria a la vora del seu padrí, Jordi Pujol. Sense un acord sobre aquesta llista única, sense la “unitat” de tots els que espera sotmetre, convocaria al seu antull. Però clar, a alguns —com Iniciativa— els incomoda la servitud a un cabdillisme conservador.

És aquest escenari de fons, de fràgil unitarisme, el que explica els vaivens de la guerrilla reglamentària, obstruccionisme judicial o filibusterisme normatiu practicat per Artur Mas, i multiplicat en els últims dies per guanyar temps en (cortesos) ultimàtums. Es tracta d'enarborar heroics desafiaments, a la Constitució i al TC, sense oferir flancs formals automàticament i rotundament il·legals —només subjectes a interpretació, aquest típic indici de frau de llei— per capitalitzar els radicals mobilitzats i segar l'alça del seu soci/rival Esquerra.

Per això s'elabora una defectuosa llei de “consultes” i s'aparca una setmana al calaix; s'elabora a la seva empara un decret de convocatòria en secret davant els seus socis; recorre a la suspensió de tots dos textos al TC per mantenir l'aparença que encara es mantenen vius, i permet així l'agitació i propaganda consegüents; s'amaga entre dubtes la designació dels membres de la comissió de control de la consulta (una espècie de junta electoral), que al final firma, però sense fixar data per a la seva entrada en vigor!

Aquesta frivolitat normativa no es justifica per cap immobilisme del Govern central (d'altra banda, lamentable quan alimenta la dinàmica de crispació). No es justifica, perquè opera en primer lloc contra els mateixos catalans. El seu efecte immediat és enganyar la ciutadania, a la “sobirania de la qual” s'apel·la, amb la falsa finta que el 9-N se celebrarà un pseudoreferèndum legal els convocants del qual ja saben que està enfonsat.

Aquest engany polític és tant o més greu que el frau de llei que apunta a cada pas legal del procés, i que els tribunals sabran ponderar en tot el seu abast: ni més, ni tampoc menys. Políticament és desastrosa la inseguretat jurídica a la qual s'aboca una autoritat que sorteja, burla o desobeeix normes i sentències. Amb quina legitimitat podria exigir el compliment de la llei als seus administrats? Són conscients els partidaris d'un Estat independent que si hi arribessin infringint la llei validarien tota evasió fiscal, tot desordre públic, tota infracció de tràfic, tot delicte de desacatament contra aquest mateix Estat?