L’Holocaust com a polèmica literària

La controvèrsia per l'Holocaust en la literatura ha tornat. I amb ella algunes preguntes eternes: les idees polítiques, religioses o morals estan per sobre de l'art? És lícit abordar qualsevol tema? O depèn de l'enfocament? Planegen aquests interrogants ara a causa de l'última novel·la de Martin Amis, The Zone of Interest (La zona d'interès), que tracta l'Holocaust a través de la mirada de tres comandants nazis entre l'humor i el sarcasme. Ha rebut bones crítiques al Regne Unit,però les seves editorials tradicionals d'Alemanya (Hanser) i França (Gallimard) han decidit no publicar-la. No parlen de vetos, represàlies o censura, sinó de qüestions de qualitat i econòmiques.

Finalment, a França el llibre el publicarà Calmann-Lévy, la mateixa que fa set anys va rebutjar una altra obra polèmica: Las benévolas (RBA), de Jonathan Littell. A Alemanya ningú no s'anima amb el nou Amis... encara. I a Espanya ho farà la seva editorial de sempre: Anagrama, la tardor del 2015. No és la primera vegada que l'autor anglès aborda aquest tema. Ja ho va fer el 1991 amb La flecha del tiempo i en les seves memòries, Experiencia, on assenyala la importància del genocidi jueu en la seva cosmovisió creativa.

Cap tema ha de ser prohibit o vetat a un escriptor en la ficció. Els autors han de tenir sensibilitat enfront dels temes que tracten. Després vénen els matisos, entre els quals la sensibilitat o la provocació per la provocació. Aquestes van ser les reaccions entre editors, escriptors i experts espanyols i estrangers a les preguntes d'EL PAÍS.

No és la primera vegada que l'Holocaust causa controvèrsia en la literatura. Hi ha consens general que sobre “els dolents o botxins” es pot dir tot, però sobre “els bons o víctimes” cal tenir més cura, procedeixin de l'àmbit que sigui. La dessacralizació no sol ser ben vista, encara que el tema de la Xoà ha estat abordat de diverses maneres en els últims anys també en cinema i teatre.

Etgar Keret, escriptor israelià i fill d'un supervivent de l'Holocaust, té clar que “no hauria d'haver-hi temes prohibits. La moralitat o immoralitat d'una obra d'art mai està en el tema triat, sinó en el subtext que porta. Puc escriure una història racista d'una botiga de dolços (en la qual tots els dolços es neguen a parlar amb la xocolata negra) o escriure'n una d'extremadament moral sobre la pedofilia o un nazi. Un text només ha de ser jutjat pel seu subtext. La pregunta que hem de fer-nos no és ‘quina és la història?’, sinó ‘què vol dir-nos?”, pregunta l'autor de Los siete años de abundancia (Siruela).

Un debat semblant es va viure fa uns deu anys amb El niño con el pijama de rayas (Salamandra), de John Boyne. Mentre uns el van acusar de trivial i banal, altres van considerar que era una bona manera que els més joves entressin en un fet històric tan dolorós i crucial. A Sigrid Kraus, la seva editora a Espanya, li va interessar la polèmica, perquè “el llibre pretén que n'hi hagi. Cal que es parli d'això, perquè el que és habitual és que quan es diu Holocaust la gent abaixi la cortina, i el que Boyne pretenia era ensenyar el problema”.

Kraus no està d'acord que aquest sigui un tema tabú: “Ha de ser part de les nostres vides, de les nostres consciències. Si ho aparquem gairebé com un fet religiós no serveix de res, perquè el que es busca és que la gent s'hi acosti de totes les maneres possibles. Cal aprendre del que va passar”.

Els alemanys no solen portar bé les rutes literàries dessacralitzadores. El que es posa malament, diu la crítica i escriptora Cecilia Dreymüller, “és quan un autor o una obra pretén eliminar el distanciament reflexiu o estètic i només explota l'aspecte més escandalós o el provocador com a mer model econòmic”. Recorda que una reacció semblant es va viure allà amb Las benévolas. Una obra literària, afirma, ha d'aportar alguna reflexió o posició ètica o moral perquè pugui encaixar en el tema. Els alemanys estan, diu, acostumats a enfocaments com els de Martin Amis. La fita la va marcar el 1971 l'escriptor jueu Edgar Hilsenrath amb El nazi y el peluquero (Maeva). Un llibre de sàtira mordaç sobre l'Holocaust des del punt de vista dels nazis. “Al principi va xocar, però després va ser entès”.

El rebuig recent de l'obra d'Amis per part de la seva editorial és un “error dolent i ximple”, assegura Werner Fuld. El crític alemany i autor d'assajos com Breve historia de los libros prohibidos (RBA) considera que “aquest enfocament equivocat de la correcció política dol i nega no només els drets de les arts, sinó els drets de tots”.

Tants anys després d'Adorno, sí que es pot escriure poesia després d'Auschwitz, afirma Manel Martos, editor d'RBA: “Com a lector apassionat de Céline, Morand, Brasillach, Rebatet, Montherlant, Drieu la Rochelle i… Amis, em sorprèn que l'editor de tots aquests col·laboracionistes rebutgi el llibre d'Amis”.

“No sempre la literatura reflecteix la realitat i no sempre la societat està a l'altura de la literatura”, sentencia Patricio Pron, autor d'El libro tachado (Turner). Per a ell, sovint, aquests vincles adquireixen la forma d'un enfrontament, i aquest enfrontament, “per difícil o polèmic que sigui, sempre acaba ampliant els límits del que es pot dir i del que es pot pensar en una societat en un moment històric específic. I això sempre és positiu”.

Llavors, és censura el que ha passat amb Amis? Sigrid Kraus i Juana Salabert, autora de Velódromo de invierno (Seix Barral), ho neguen. Ambdues defensen que l'editor té el seu propi gust i l'obligació que cada títol sintonitzi amb el catàleg o la comesa de l'editorial.

El que crida l'atenció a Salabert és que últimament s'està posant molt l'accent en la veu i la mirada dels botxins, i s'abandona la de les víctimes. No cal oblidar, afegeix, que en els últims temps hi ha un despertar antisemita a Europa i “cal anar amb compte amb el que es diu o publica”.

Una cosa és l'humor i una altra la falta de sensibilitat o empatia, que és el primer que ha de tenir un autor a l'hora de tractar un tema i adreçar-se al lector.