Els vigilants de la consulta

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va aconseguir el passat 11 de setembre el seu major èxit popular, la mobilització d'1,8 milions de persones (segons la Guàrdia Urbana) reclamant la independència de Catalunya. Una acció que va confirmar la seva condició de vigilant de la consulta, que l'ANC ha anat conreant des que es va iniciar el procés sobiranista.

Poc s'imaginaven el seu èxit els quatre amics que el 21 de setembre del 2009 es van trobar per esmorzar al restaurant barceloní Via Fora, habitual dels cercles independentistes. Aquell dia, els quatre vells coneguts de les mobilitzacions catalanistes de la Transició (Pere Pugès, Miquel Strubell, Miquel Sellarès i Enric Ainsa) van discutir la possibilitat de forjar un moviment independentista transversal. La seva idea va sorgir dies després de la consulta popular sobiranista que es va celebrar a Arenys de Munt (Barcelona), germen de centenars de votacions no oficials que es van desenvolupar en els municipis catalans.

L'entitat s'ha convertit

El fruit de la conversa va germinar el març del 2012, quan l'ANC es va presentar en societat amb un objectiu ambiciós: inundar els carrers de Barcelona durant la Diada, reclamant la independència. El seu èxit (els organitzadors van afirmar que 1,5 milions de persones van col·lapsar els carrers, la manifestació més massiva fins avui) va marcar el seu futur. Artur Mas, que governava gràcies a un acord amb el PP, va prendre l'ANC de referència i va convocar eleccions prometent una consulta.

Des de llavors, l'entitat s'ha convertit en el vigilant del procés sobiranista, gràcies a la seva capacitat de mobilització i influència política. L'any següent, a la Diada del 2013, van organitzar una cadena humana que va creuar Catalunya de punta a punta; més de 400 quilòmetres que es van traduir en decisions polítiques. Dos mesos després, CiU, Esquerra, Iniciativa i la CUP van acordar convocar la consulta per al 9 de novembre del 2014. En la Diada d'aquest any, quan falten menys de dos mesos per la incerta votació, van tornar a complir amb escreix el seu objectiu: una V humana d'11 quilòmetres de llarg amb un missatge a Mas enviat per la presidenta de l'entitat, Carme Forcadell: “Posi les urnes”.

L'ANC utilitzarà la seva capacitat de mobilització perquè Mas no es faci enrere i convoqui a votar el 9 de novembre. Aliada amb Òmnium Cultural, entitat amb dècades de lluita catalanista al darrere, vol ocupar-se de la resta perquè la consulta guanyi la secessió, sota el paraigua de la campanya Ara és l'hora.

El sobtat creixement de l'Assemblea ha creat més d'un maldecap als seus dirigents. Un dels seus mantres des de l'inici va ser evitar qualsevol subvenció i finançar-se amb aportacions dels socis i amb el màrqueting. L'augment d'ingressos el primer any, en el qual la seva estructura era molt flaca, va provocar un descontrol en els comptes. L'entrada d'ingressos sense justificar ha provocat que Hisenda li demani informació. L'entitat defensa la seva transparència.

Un altre dels maldecaps que va tenir l'adreça va ser la sectorial de defensa (ara desvinculada de l'ANC), que sense control de l'entitat va redactar un informe sobre un hipotètic Exèrcit català. L'ANC també va haver de matisar el seu full de ruta, que plantejava la presa de control de les infraestructures en cas de secessió, per recalcar que se sotmetrà a les ordres de les institucions catalanes. Conscients de la seva influència política, els dirigents de l'organització cuiden el missatge i aclareixen sempre que se'ls pregunta que qui mana a Catalunya són els representants públics.

L'ANC ha crescut al timó de Carme Forcadell, que havia estat edil d'ERC a Sabadell i integrant de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), una de les múltiples associacions que atomitzaven el sobiranisme abans del naixement de l'ANC.

Amb el lideratge de Forcadell, l'objectiu de la qual va ser estabilitzar un moviment transversal en l'ideològic i centrat exclusivament en la secessió, l'ANC ha aconseguit que l'independentisme tingui una associació de referència, cosa impensable fa quatre anys. D'aquell esmorzar de quatre amics en va néixer l'entitat que més ha forçat el pols entre Catalunyaa i la resta d'Espanya.