Política per a un nou pacte

En una de les seves intervencions més cèlebres i profundes a les Corts, Manuel Azaña ens va ensenyar que quan un problema —sigui quina sigui la seva índole o naturalesa— “pren la forma, la mida, el volum i la línia d'un problema polític, llavors és quan entra als mitjans i també en la capacitat i en el deure d'un legislador o d'un governant”. Crec que, a hores d'ara, ningú no dubta que tenim un problema i no és un problema qualsevol. És un problema essencial, formidable, perquè afecta la integritat de l'Estat.

Si diem les coses pel seu nom, el que avui estan plantejant alguns és la ruptura de l'Estat, i això altera la idea mateixa del que és Espanya. I la qüestió és si la definició futura d'aquesta comunitat de vida que generacions i generacions d'homes i dones han creat amb el seu esforç, amb el seu treball, amb els seus somnis i les seves frustracions, que han anomenat Espanya i han aconseguit que sigui coneguda i reconeguda així en la comunitat internacional, pot quedar en mans d'una sola part de les que la integren o ho han de fer totes.

Alguns dels partits polítics catalans i, el que encara és més rellevant, la mateixa Generalitat de Catalunya han defensat, primer en termes polítics i ara en termes també jurídics, que el que sigui Catalunya només és competència seva, encara que amb les seves decisions afectin l'avui i el demà del conjunt dels espanyols, entre els quals hi són ells mateixos.

Per fer-ho, el president Mas i les forces polítiques que li donen suport han desenvolupat un procés ple de jocs de paraules per fer veure que respectaven la legalitat quan el que buscaven era suplantar-la: ha estat el període de la “consulta” en comptes del referèndum, ha estat la defensa del “dret a decidir” en comptes de l'autodeterminació, ha estat l'oscil·lació calculada entre la crida a la “desobediència civil” i dir que “es farà conforme a la legalitat”. Només unes hores abans que el Parlament de Catalunya aprovés la llei de consultes, Artur Mas va reconèixer que, efectivament, es tractava de fer el pas cap a l'autodeterminació.

L'Estat de les autonomies necessita una actualització de les previsions constitucionals que incorpori una perspectiva federal

No cal res més per captar la dimensió del desafiament: és el primer i més greu, el principal problema polític que hem d'afrontar. És l'hora, doncs, com apuntava Azaña, del legislador i el governant, és a dir, de la llei i la política i, com ell afegia, tant hi fa si és fàcil o difícil fer-ho.

Primer, la llei. Tots sabem, inclosos els promotors de la iniciativa, que el procés en què s'han ficat no té cabuda en la Constitució perquè viola la sobirania que, de manera indivisible, correspon al conjunt dels espanyols.

Per descomptat, el Partit Socialista pensa d'aquesta manera i, per això, ha dit, una vegada i una altra, que comparteix la posició del Govern espanyol, que inclou la impugnació de la llei de consultes i la convocatòria que, sobre les disposicions corresponents, farà el president de la Generalitat i també l'adopció de les mesures i disposicions necessàries perquè la consulta en qüestió no es faci. Creiem que aquesta és l'obligació del Govern espanyol perquè la Constitució ens empara a tots, però també ens compromet a tots. I el PSOE manté viu el seu compromís amb la Constitució.

Però tots ens enganyaríem si penséssim que, amb això, ja ho hem arreglat tot.

El procés d'autodeterminació viola la unitat de sobirania espanyola

No serà així. Després d'un 9-N sense consulta, caldrà fer front a sentiments nous que s'expressaran a Catalunya: frustració, enuig, desànim, i fins i tot resistència; també, esperança i alleujament. Són sentiments que afectaran totes les dimensions de la vida social, no només la política, i els seus efectes es notaran no només a Catalunya, sinó també al conjunt d'Espanya. La nostra obligació col·lectiva és conèixer-los i atendre'ls perquè no malmetin el sistema de convivència i benestar que la Constitució va dissenyar.

I caldrà fer front, també, als nombrosos símptomes que són molt reals de les disfuncions, insuficiències i obsolescències del sistema polític que va iniciar la Constitució: té una crisi de creixement que també cal conèixer i atendre.

Enmig del silenci general, el Partit Socialista insisteix des de fa mesos i mesos que la resposta als nostres problemes essencials, incloent-hi l'articulació de Catalunya, cal trobar-la en una reforma pactada de la Constitució. I creiem que hi ha raons i oportunitats per fer-ho.

És veritat que hi ha qui es crispa davant la idea que aquesta reforma es fa per i per a Catalunya. Si fos així, també estaria justificada, sempre que no produís greuges o discriminacions, perquè el Partit Socialista —i amb nosaltres, estic segur, milions d'espanyols— no concep, ni vol, una Espanya sense Catalunya i tampoc una Catalunya a Espanya amb sensació d'incomoditat, d'incomprensió, d'insatisfacció.

Però no és el cas: l'Estat de les autonomies necessita una actualització de les previsions constitucionals que incorpori una perspectiva federal, assigni competències d'una manera clara, asseguri un finançament previsible i suficient, reformi profundament la composició i les funcions del Senat, reconegui les singularitats d'algunes comunitats, promogui la lleialtat recíproca, i garanteixi els mateixos drets als ciutadans.

Si aquestes són raons suficients per plantejar una reforma de la Constitució que les faci possibles i que contribueixi, així, a prorrogar en el temps l'èxit que suposen aquests 36 últims anys, hauríem d'aprofitar l'ocasió per atendre, al mateix temps, altres urgències. La nostra democràcia necessita un nou impuls, que l'aprofundeixi i l'estengui, que fomenti la participació ciutadana, revitalitzi el Parlament, millori la representativitat dels electes, redueixi els aforaments i asseguri la independència de la Justícia. També, per cert, que reconegui i extregui les conseqüències oportunes de la nostra pertinença a la Unió Europea

I necessitem actualitzar el catàleg de drets i llibertats dels ciutadans: per reconèixer les noves formes de família, suprimir definitivament la pena de mort, fer de la protecció de la salut un dret real i efectiu, tutelar de debò el dret al treball i a l'habitatge, garantir el compromís efectiu dels poders públics amb les polítiques socials que cristal·litzen l'Estat de benestar. Aquesta és la reforma de la Constitució en la qual pensem els socialistes.

Sabem que no és partir de zero, perquè no ho volem. I sabem, igualment, que aquesta és la nostra proposta i només la nostra i, en conseqüència, no l'ha de compartir necessàriament tothom, per la qual cosa el resultat serà el que acordem entre tots.

No és una llista de condicions prèvies. És una proposta que, en un exercici de responsabilitat, dirigim a tothom per començar a treballar amb lleialtat i amb la voluntat que, mitjançant trobades i renúncies mútues, aconseguim arribar a un acord.

Fins ara, hem estat sols. I en aquesta dimensió és en la qual trobem a faltar el governant, la política. Creiem que el president del Govern espanyol ha guardat silenci durant massa temps; creiem que no pot seguir afirmant que la seva obligació es limita al compliment de la Constitució. També li correspon possibilitar, amb la seva majoria, un pacte nou que satisfaci aquestes necessitats i algunes més.

D'aquí a unes setmanes, Mariano Rajoy haurà demostrat que l'Estat no admet desafiaments. D'acord. Ara ha de demostrar que és capaç de treballar pel futur i no només perquè es mantingui així. El Partit Socialista està convençut que no podem esperar més, que no podem seguir quiets. I en el disseny i la construcció d'aquest futur hi estarem, de nou, compromesos. I farem passos per facilitar-ho i fer possible un nou pacte, un nou acord de convivència. I aquest sí que serà sotmès a l'aprovació de tots els ciutadans.

Pedro Sánchez és secretari general del PSOE