Cap a l'‘homo technologicus’

La primavera de l'any 1995 el transatlàntic Royal Majesty es va encallar, inesperadament, en un banc de sorra de l'illa de Nantucket. Malgrat que estava equipat amb el sistema de navegació més avançat del moment, va enfonsar el morro en aquesta illa situada a 48 quilòmetres de cap Cod, Massachusetts, als Estats Units. Procedia de les illes Bermudes i es dirigia cap a Boston, amb 1.500 passatgers a bord. L'antena del GPS es va deixar anar, el vaixell es va anar desviant progressivament de la seva trajectòria i ni el capità ni la tripulació es van adonar del problema. Un vigilant de guàrdia no va albirar una important boia al costat de la qual el vaixell havia de passar, i no en va informar: com es podia equivocar la màquina? Afortunadament, l'accident no va produir ferits.

El prestigiós assagista nord-americà Nicholas Carr utilitza aquest episodi per il·lustrar fins a quin punt hem dipositat la nostra fe en les noves tecnologies, que no sempre resulten infal·libles.

En alguns casos, poden arrossegar-nos a llocs als quals no volíem arribar.

Tot això, a poc a poc, ens condueix al que Carr anomena complaença automatitzada: confiem que la màquina ho resoldrà tot, ens hi encomanem com si fos totpoderosa, i deixem la nostra atenció a la deriva. A partir d'aquest moment, si sorgeixen problemes, ja no sabem com resoldre'ls.

La petita història del Royal Majesty, de fet, tanca tota una metàfora: hem posat el GPS i hem perdut el rumb.

Alguna cosa així és el que ens explica l'expert nord-americà: “Estem embruixats per les tecnologies enginyoses”, diu en conversa telefònica des de la casa on viu a Boulder, Colorado, a les muntanyes Rocolloses. “Les adoptem molt ràpid perquè pensem que són cool o perquè creiem que ens descarregaran de feina; però costa adonar-se dels perills que comporten, i no ens parem a pensar com aquestes eines canvien el nostre comportament, la nostra manera d'actuar al món”.

Les tecnologies ens estan robant talents que només es desenvolupen quan es lluita per aconseguir les coses”

Aquest estudiós de les noves tecnologies, que el 2011 va ser finalista del premi Pulitzer amb la seva anterior obra, Superficials. Què està fent Internet amb les nostres vides?, estima que la complaença automatitzada està minvant les nostres capacitats. I fa servir un exemple ben senzill: gràcies als correctors automàtics, hem externalitzat les nostres habilitats ortogràfiques. Cada vegada escrivim més malament. Desaprenem.

“A mesura que empreses com Facebook, Google, Twitter i Apple competeixen més feroçment per fer les coses per nosaltres, per guanyar-se nostra lleialtat, el programari tendeix a apoderar-se de l'esforç que suposa aconseguir qualsevol cosa”.

Pregunta: Què ens estan robant les noves tecnologies?

Resposta: Ens estan robant el desenvolupament d'habilitats i talents preciosos que només es desenvolupen quan lluitem molt per les coses. Com més immediata és la resposta que ens dóna el programari dient-nos on hem d'anar o què hem de fer, menys lluitem contra aquests problemes, i menys aprenem. També ens roba el nostre compromís amb el món. Passem més temps socialitzant a través de la pantalla, com a observadors. Redueix els talents que desenvolupem i, per tant, la satisfacció que se sent en desenvolupar-los.

El discurs tecnoescèptic de Carr pot ser rebatut des de molts flancs. No són poques les veus que s'alçarien dient que aquestes mateixes tecnologies estan permetent expandir la capacitat de comunicació de la gent, les possibilitats d'aprendre o fins i tot d'organitzar-se per canviar les coses i comprometre's amb el món. El mateix Carr matisa el seu discurs lloant les immenses possibilitats que la xarxa ofereix per accedir a informació i comunicar-se. Però hi ha costos associats.

Mantenir l'atenció en el nou escenari tecnològic, de fet, no és cosa fàcil. Els estímuls i les distraccions que emmagatzemen els telèfons intel·ligents que portem o les pantalles a les quals estem connectats ens impedeixen centrar-nos. Ens fan sobrevolar les coses. Passar d'una a una altra, sense solta ni volta, en un profund viatge cap a la superficialitat.

Carr, que va ser assessor editorial de l'Enciclopèdia Britànica, sosté que l'automatització en la qual ens trobem immersos condueix, a més, a una societat amb metges d'atenció primària que empren entre un 25% i un 55% del temps mirant a la pantalla en lloc de parar esment a la narració del pacient; a arquitectes que utilitzen plantilles que propicien uniformitat urbanística; i a financers que deleguen operacions en la màquina que, quan falla, passa factura.

De fet, ja s'han començat a fer passos enrere en el procés d'automatització. El 4 de gener del 2013, l'Administració Federal d'Aviació dels Estats Units emetia un comunicat instant les companyies aèries nord-americanes a incentivar les operacions de vol “manuals”. Les investigacions sobre accidents i incidents en vol, explica Carr, indicaven que els pilots s'havien tornat massa dependents de la navegació automàtica.

L'automatització suposa, a més, una amenaça per a l'ocupació i converteix els treballadors en accessoris de la màquina, en executors de tasques cada vegada més mecàniques, en externalitzar-se capacitats intel·lectuals. “És molt trist. No solament suposa una amenaça per al pa de la gent, sinó que ens converteix en observadors més que en actors. La nostra experiència i múltiples estudis psicològics demostren que implicar-se és la manera d'estar satisfet a la feina”.

Aquest procés es veu alimentat per una doble força: d'una banda, les empreses potencien l'automatització en pro de l'eficiència i el compte de resultats. I de l'altra, els treballadors accepten de bon grat aquestes tecnologies: “Ens hi inclinem perquè ens ofereixen la il·lusió que tindrem més temps lliure”. Aquest és el parany. “Molts emprenedors i inversors de Silicon Valley ens diuen: ‘Això millorarà les nostres vides, ens alliberarà’. Aquesta retòrica utòpica amaga el fet que, en molts casos, les tecnologies no estan millorant les nostres vides, ni ens estan donant més bones feines o activitats, sinó que estan fent cada vegada més rics els plutòcrates de Silicon Valley”.

Carr, exdirector de la Harvard Business Review, rebutja que en aquest cas es tracti de la vella por de la màquina dels temps de la Revolució Industrial: “Hi ha una gran diferència: els ordinadors poden fer ara molts més tipus de tasques: no solament s'encarreguen dels de producció, mitjançant robots, sinó que es també s'ocupen dels analítics. Aquesta vegada assistirem a una pèrdua neta de llocs de feina”.

L'assagista nord-americà porta la seva reflexió més enllà. Hi ha, diu, una amenaça per a la nostra llibertat. “La gent fa amistats automatitzades per empreses com Facebook o Twitter, la qual cosa suposa que cada vegada elabora menys els seus propis pensaments. L'ordinador s'apodera fins i tot d'àrees íntimes de la nostra vida”.

Ens inclinem cap a les tecnologies perquè ens ofereixen la il·lusió que tindrem més temps lliure"

P. Creu vostè que la tecnologia, d'alguna manera, pot fer que siguem menys lliures?

R. Sí, així ho crec. La llibertat comença amb la llibertat de pensaments, que significa l'habilitat de controlar la teva pròpia ment, a què pares esment, què consideres important. I ara que sempre portem computadores al damunt, en forma de telèfons intel·ligents, tauletes o el que sigui, l'ordinador determina cada vegada més on es dirigeix la nostra atenció. Les empreses de programari i d'Internet saben molt bé què és el que atraparà la nostra atenció. Quan comencem a regalar el control de la nostra ment i de la nostra atenció, perdem una font molt important de llibertat i lliure albir.

P. És un perill per a la nostra societat que nostres recerques d'informació, o compres, estiguin guiades?

R. Hi ha algorismes secrets que, en certa manera, ens estan manipulant.

P. Ens estan manipulant?

R. Ho estem en molts casos. Facebook determina amb els seus algorismes el que veus dels teus amics. Però com que no informa dels seus algorismes, no sabem quines intencions té, per què ens ensenya una cosa i no una altra. Si fas una recerca a Google, són els seus algorismes secrets els que determinen el que veuràs i no sabem com escullen el que ens mostren. Podem tenir l'esperança que la seva manipulació és benigna, que ens estan ajudant, però no en podem estar segurs.

Carr, que rebutja ser qualificat de tecnòfob, considera que el problema és que les màquines estan dissenyades per tecnòlegs que només estan preocupats per saber fins on és capaç d'arribar la màquina, i no de quina manera pot expandir les nostres capacitats. “Les innovacions tecnològiques no es poden parar. Però podem demanar que es designin donant prioritat a l'ésser humà, ajudant-nos a tenir una vida plena en comptes d'apoderar-se de les nostres capacitats”.