Pares i fills, diners bruts i obediència

1. Quan el 9-N de fa vint-i-cinc anys va caure el mur de Berlín, efemèride que precedeix el que passi aquí aquest any aquest mateix dia, es va creure que la novel·la d'espies en patiria els efectes secundaris. John Le Carré i d'altres es quedaven sense temes, què farien sense la guerra freda?

Però Le Carré continua encertant el blanc del món polític secret actual. S'acaba d'estrenar l'adaptació cinematogràfica de la seva novel·la L'home més buscat, d'antenes molt ben orientades: tràfic i blanqueig de capital des d'Alemanya que implica txetxens i jihadistes, a través de desercions i traïcions entre pares i fills. Un mal que entre nosaltres té els seus ecos familiars.

Barrejant les guerres a l'antiga URSS posteriors a la desaparició del comunisme i les conseqüències de l'11-S nord-americà preparat des d'Hamburg, el relat condueix al present. Unes implicacions que havien de ser previsibles per a les fonts que té Le Carré en les seves novel·les (aquesta és del 2009) sobre les guerres actuals, i que el papa Bergoglio acaba d'anomenar Tercera Guerra Mundial “per parts”.

La coalició de trenta països constituïda aquesta setmana a París per combatre l'Estat Islàmic converteix la pel·lícula en un tramat subtil del que passa a les clavegueres dels serveis secrets.

En canvi, altres reflexions eren menys evidents i confirmen la sensibilitat de l'autor per captar les mutacions en les elits dirigents entre la seva vida familiar i la seva vida pública. Altres clavegueres. Profètics, les seves anotacions sobre el que regeix l'actual segle parlen de noves històries familiars, de les podridures domèstiques que, ben aprofitades a les clavegueres, fan saltar per l'aire uns diners assolits amb terror i mort. La fenomenal actuació pòstuma de Philip Seymour Hoffman engrandeix la perspectiva d'un relat coral d'actors estupends.

Vaig veure la pel·lícula el mateix dia en què el primogènit Pujol Ferrusola declarava durant cinc hores sobre els milions d'euros estimats per la fiscalia que s'ha emportat en comissions, ho negava tot i, encara que estava imputat, sortia en llibertat sense mesures cautelars. El seu cas no s'assembla al del fill txetxè, el fill islàmic o el fill banquer de la pel·lícula; al contrari, allà són els fills els que intenten netejar la merda dels pares. Però no importen tant les diferències com que el sensor moral hagi passat de les relacions entre els estats a les relacions entre pares i fills.

Tant se val les banderes, són les persones les que aporten l'índex de l'assumpte

Turguénev ho va intuir en la seva novel·la del mateix títol (1862) però això d'ara, a l'Alemanya de la veritat de la ficció i a l'Andorra de la ficció de la veritat, té uns desfasaments generacionals estratosfèrics als descrits per l'escriptor rus.

Com m'agradaria que un escriptor com Le Carré donés a editors i lectors, cineastes i espectadors la seva visió i anàlisi de les nostres clavegueres polítiques. Pot ser que per aconseguir aquesta literatura es necessiti un pòsit democràtic centenari, però com que les coses van tan ràpides vull pensar que alguns autors hi estan treballant. Va, Sánchez Piñol, que no tot s'acaba en l'evocació del setge de 1714. Per la meva banda, de moment, escric això. I els joves, veniu aviat.

2. Obediència i desobediència. Es parla aquests dies de blindar la consulta, de desobediència civil el 9-N, d'eleccions plebiscitàries ja, fins i tot de suspensió de l'autonomia. Una anotació sobre l'obediència, a partir de l'experiència de la Diada. L'antropòleg Manuel Delgado ha penjat al seu blog un muntatge d'imatges de la jornada al so de la cançó de Paquita la del Barrio Perdámonos, en la qual diu al seu amor: “Que no ens assetgin, que no ens molestin, que ens donin per morts”. Alguna cosa així vaig copsar, en la seva ironia també. Obediència i desimboltura.

Em vaig deixar portar per una multitud que, vista des de fora, em tirava enrere. Em vaig unir a la multitud, malgrat que era una multitud. Tanta obediència, tantes instruccions (deu pàgines de precisions sobre com s'havia de vestir, què es podia menjar, on t'havies de posar, quin barret i no sé quantes coses més), tanta disciplina, quin desassossec.

Però solament és possible veure si ets al lloc. Vaig començar a fer fotos. No faig vistes generals, m'és igual les banderes, són les persones les que aporten l'índex de l'assumpte, la fotografia propera és un diàleg. Allí confluïen diverses raons, una sola no reuneix tanta gent. La càmera constatava les ganes de ser visibles un a un, de mirar de front. Aconseguir bons records, allunyar per unes hores l'angoixa social, apropar l'esperança. Gent agraïda d'autogestionar-se, de l'obediència assumida.

Persones contentes de tornar a sortir al carrer per armar una figura geomètrica! D'acord, sí, una lletra, la V de votar, tant en català com en castellà, però també una performance que requereix molta disciplina. Quines coses. Com l'any passat. Un bon ambient general. No va ser possible enfadar-se ni amb Pujol, a qui ningú va esmentar. Si ha estat pare, els seus fills al carrer no el reconeixen; els néts, encara menys. No cal oblidar el seu tema, però el que compta ara és votar, malgrat les clavegueres.

Mercè Ibarz és escriptora.