Un matí a la cua de La Bruixa d’Or

Tots fèiem cua pel mateix: per fer-nos rics. Per què, si no. Eren les vuit del matí d’un dimecres de mitjans d’agost, i mig centenar de persones esperàvem entre ventalls i xancletes de platja que s’obrissin les portes del que per a molts era la Terra Promesa: l’administració de loteria La Bruixa d’Or.

No havia anat fins a Sort només per un dècim. De fet, que estigués passant l’estiu on es trobava la sucursal més famosa de tot l’Estat espanyol era coincidència: volia aprofitar les vacances per escriure i, davant del risc que una cervesa en un bar ple de paneroles en una Barcelona desèrtica pogués distreure’m, vaig decidir aïllar-me a la casa dels Pirineus i sense internet dels avis. Travessava a dia­ri aquelles files de gent ansiosa pel seu tiquet de la fortuna: al principi, esbufegava. Per què cony somriuen, si amb el que valen els pisos el premi no arriba ni per a mitja entrada! A mesura que passava el temps, però, va començar a néixer dins meu la fantasia de ser rica. I si estic fent l’idiota i tinc a tocar una vida de jubilada, pensava. Finalment, desesperada per tants bloquejos apàtics en plena onada de calor, vaig acabar fent una llista amb cadascuna de les paperetes que hi venien. Després, a partir d’aquells codis, vaig orquestrar la meva pròpia lògica interpretativa de l’art de la numerologia i, l’endemà d’una nit d’insomni en què vaig decidir la meva tria, vaig plantar-me al maleït santuari sense haver esmorzat.

Era com assistir a una cavalcada de la Mercè: tot de personatges que desfilaven sense cap mena de sentit ni més lligam que la pròpia fe. Hi havia parelles que es feien selfies com si estiguessin visitant una de les set meravelles del món, famílies traient una carmanyola digna d’un pelegrí del Camí de Santiago, un possible militant de les CUP amb una samarreta que deia Free Palestine. Dins del local, una placa enorme i daurada amb el seu Rècord Guinness del 2013: havien aconseguit concentrar milers de persones disfressades de bruixa per convocar la sort monetària. Quan va arribar el meu torn, em van dir que no els quedaven números impresos de la sèrie de la qual estava convençuda que depenia per congelar-me els òvuls i independitzar-me tota sola en un palomar. Però que podia comprar-ne la versió digital. No convençuda, vaig optar per un altre número que pogués endur-me en paper com qui custodia la pedra filosofal.

De camí a recollir els fàrmacs que la meva àvia m’havia encarregat, i amb la culpa de no haver dedicat aquelles hores a la novel·la, buscava trobar un sentit a aquella nova combinació que m’havia d’acompanyar durant quatre mesos, quan se celebrés la Loteria Nacional. Vaig recordar, llavors, Martin Amis, Rosario Bléfari o Bertolt Brecht: les seves obres, que tractaven l’absurditat dels diners i de les quals presumia que m’havien influït tant, no havien evitat que em sumés al joc d’engreixar el compte corrent. Ni que, en la certesa de no saber-me guanyadora d’aquells milers d’eurets, tingués el consol tan pervers i miserable de no vaticinar una millora d’estatus del meu entorn, però sí les mateixes pregàries.