Les bones intencions a les xarxes socials: de Cristina Fallarás a la tragèdia de la DANA

Estem presenciant un final d’any realment catastròfic: cada dia ens llevem amb una notícia pitjor que la del dia anterior i, amb la mateixa intensitat, la repostegem a les xarxes. Reporters d’una moral sempre en perill, heu convertit el meu Instagram en una macedònia de tragèdies; una story per a cadascuna d’elles: el genocidi de Palestina, la vergonyosa gestió de la DANA, els abusos d’Errejón i la victòria de Trump. Però, lluny que tots aquests reposts es tradueixin en un moment històric de ràbia i revolució, sembla que n’hi ha prou amb ser portaveus de drames a granel.

El compte d’Instagram de Cristina Fallarás, la feminista que ja fa temps que ha convertit el seu perfil personal en un abocador de testimonis anònims de centenars de casos de violència sexual contra les dones, és un exemple de la indiferència que pot generar la sobreexposició indiscriminada del desastre. Quin impacte té un testimoni més en una llista infinita de violències? És només això: un testimoni més d’aquesta normalitat que ja s’ha instaurat en el perfil de la periodista. Potser impacta més quan l’agressor és un polític d’esquerres amb cara de bon nen, però això tampoc m’impedeix continuar el meu scroll particular.

La filosofia d’arxivera de Fallarás exemplifica el que des de fa uns quants anys s’està convertint en la columna vertebral de la militància: el testimoni. Qualsevol subjectivitat s’efectua en el moment que es verbalitza i, per tant, el més important és fer sentir la teva veu. I, com si fóssim una pija de Los Angeles que després de votar Kamala Harris se’n va de brunch amb les seves amigues, amb la tranquil·litat que et dona saber que només formes part del mal menor, en tenim prou amb fer una falca informativa a l’inici de tots els nostres microesdeveniments culturals per recordar-nos que estem de dol general. I voted, I made my voice heard.

No dec ser l’única a qui aquest enfilall de bones intencions a les xarxes socials li genera una apatia profunda. És evident que el problema en cap cas són la Fallarás ni la teva amiga commoguda per una àvia valenciana que ho ha perdut tot, però queda clar que l’exhibició indiscriminada de veus només alimenta la cacofonia de l’horror col·lectiu i la creença que tot està perdut, i que desactiva qualsevol objectiu primari de diàleg o reparació.

I, lluny de voler reobrir el debat etern de si les xarxes socials poden ser un espai polític (perquè la qüestió és si avui dia n’hi ha cap que ho sigui més), em pregunto en quin moment el sol fet de mencionar, de dir, de visibilitzar, ens sembla suficient, com si repostejar un cartell de la mani de lloguers convalidés afiliar-se al sindicat.

Influencers de les injustícies, exposem la nostra indignació durant un dia, traiem a passejar informacions urgents d’última hora i presumim de la nostra implicació com si fóssim la reina Letícia apartant-se els cabells de l’orella perquè tothom vegi que duu unes arracades d’una dissenyadora valenciana en solidaritat amb les afectades per la DANA: amb el símbol ja n’hi ha prou, perquè no sabem què fer després d’interpretar-lo.