Madrid té por del Watusi

A Iván Morales li va costar Déu i ajuda muntar El día del Watusi, la cèlebre i reeixida novel·la de Francisco Casavella. Fins que va pujar a l’escenari del Lliure de Gràcia, la primavera passada, feia almenys cinc anys, pel cap baix, que el director i dramaturg barceloní hi esmerçava dies i nits, amb promeses vagues de produccions i coproduccions pel mig, amb l’únic suport, durant molt de temps, del festival Grec. Cap empresa privada hi volia apostar. I els teatres públics se’l miraven sense convenciment. Però no havia trucat a la porta de Juan Carlos Martel, al Teatre Lliure, que li va dir per què no, som-hi. Durant tots aquests anys de recerca, Morales havia buscat la complicitat d’algun teatre madrileny, ja que les funcions serien en castellà i comptava amb Enric Auquer per al paper de Fernando Atienza. Disposar d’un primer actor de moda, tant a Madrid com aquí, és vital per aixecar qualsevol projecte. Per estrambòtic que sigui, si tens un Auquer, ets més a prop del sí que del no.

Però mai no van acabar de veure clara la proposta. Per massa barcelonina? Perquè duraria molt? Per què Casavella no és un clàssic (!)? A Madrid, el Centro Dramático Nacional (CDN) acaba d’estrenar una versió de Nada, de Carmen Laforet, adaptada per Joan Yago, de tres hores. I el 2022, el mateix teatre va fer Lectura fácil, de Cristina Morales, amb Alberto San Juan com a dramaturg… Morales pensava que, havent estrenat, la cosa canviaria, que el CDN l’acolliria. Hi confiava a cegues. Després més, sobretot gràcies a la gran rebuda que va tenir, tot i les quatre hores llargues de durada, amb entrades exhaurides i tota la crítica de Barcelona als seus peus. Aquest dilluns va guanyar els Butaca a millor muntatge, millor actor (Enric Auquer) i millor actor de repartiment (Guillem Balart). Poca broma.

Tanmateix, a Madrid no volen el Watusi. I no el volen perquè els fa por. És ben cert que Madrid viu una guerra cultural en tota regla, que estan rodant caps, que el conseller de Cultura madrileny, Mariano de Paco, programa de facto els Teatros del Canal, i que les institucions dramàtiques estatals (CDN, Teatro Clásico, etc.) estan soles davant l’embat de la dreta extrema. I no és menys cert que la radiografia que fa Casavella de la Transició no és gaire amable ni amb el poder conservador estatal (“Pasaron los años y vi carteles de un partido reorganizado con el logotipo de una gaviota en vuelo, una W deshecha ya en tiempos del Partido Liberal Ciudadano”, p. 580), ni amb el poder conservador català. Passa, però, que aquí ja estem acostumats a dir pestes de nosaltres mateixos. Tot el que diu Casavella dels anys 1970 i 1980 els catalans ja ho havien vist abans.

El teatre, qualsevol art, és sempre polític. I quan no ho és, o pretén no ser-ho, és perquè és de dretes. Innocu. Quan es tracta de no molestar, o de mirar cap a una altra banda, pots desvestir qualsevol sant, pots fer creure que l’oncle Vània és abstemi o que tota la culpa de la mortaldat que provoca Macbeth és de la seva dona. Casavella fica el dit a l’ull a molta gent. I Morales no li va fer treure’l, a banda d’aixecar un muntatge que recordarem tota la vida. A Madrid se l’hauran perdut, però igual que va venir Lectura fácil, vindrà Nada. I deixarem que ells expliquin la nostra història, però s’estalviaran sentir la nostra versió. Una bona metàfora de moltes coses.